Un any més hem pogut gaudir de les festes organitzades per la comissió. Només he pogut escoltar una conferència, Begastri, l'orígen de l'actual Cehegin. En acabar vam poder xerrar amb la gent de l'Associació i d'altres entitats.
25/9/10
Exposició "CAPS.A. 25 anys"
La Caps és una de les primeres revistes objecte a nivell estatal que neix a principis dels 80. Les revistes objecte són un dels recursos més notables i àgils, alhora que no gaire coneguts, de l'art contemporani. La revista es va presentar a diferents ciutats de Catalunya involucrant-hi diferents col.lectius i artistes.
L'acte anava a càrrec de la Pilar Boent. Hi havia obres dels artistes: J.M.Calleja, Jordi Cuyàs, Jaume Simon.
XXII Trobada de puntaires a Mataró 2010
Quina alegria fa veure tanta puntaire treballant. La plaça de l’Ajuntament era plena de color i de treballs realment laboriosos.
Us passo el link d'altres anys
Tornem a Cerdanyola amb la carpa de CiU
Aquest matí hem estat esmorzant amb la gent del barri i visitant algunes entitats. També hem pogut parlar i escoltar a la gent que ens transmetia les seves incerteses i dubtes.
23/9/10
Informació sobre el CRAE
Avui hi havia una sessió informativa sobre els serveis d’atenció a la infancia i l’adolescencia , en la qual hi eren presents la Consellera delegada de Serveis Socials, Carmen Esteban, el conseller delegat d’Habitatge, Francesc Teixidó i el Director General del Centre de Formació i Prevenció, Jaume Clupés.
He anat per donar suport a l'acte. Sobre aquest tema ja n'hi haurà oportunitat de parlar-ne, però s'hauran de desactivar els processos perquè la convivència del barri no es malmeti.
21/9/10
Visita del Patronat de la Fundació TCM al Parc
Amb motiu de que el Parc del TCM va començar la seva activitat a la zona universitària, vam aprofitar per conèixer les instal.lacions que estan operatives.
El passat 21 de setembre es va inaugurar l'escultura "Inici de vol" de l'artista i mataroní Perecoll, instal.lada en l'espai del TCM.
La figura de Perecoll, la tinc com empresari membre del Consell Assessor EUM i la guardo al despatx amb molta il.lusió perquè va ser un regal d’en Marc Isla.
18/9/10
Arròs i amor, al Parc.
Tot just arribo al despatx i escric encara amb la panxa plena i mig enriolat.
Avui, la gent del casal de la gent gran del parc han fet la seva arrossada anual i ens hi havia convidat. Avui però, per por de la pluja, hem dinat a dintre mateix.
Jo no qualificaria , com ells, la cosa “d’arrossada popular” sino d’arròs de casa, perquè no tenia res a envejar als de les paelles familiars que puguem menjar cadascú. Em sembla que tampoc ha estat pas un tema de pèsols (l’any passat diuen que se’ls van descuidar) sinó més aviat d’amor pel que fan. Érem unes 75 persones i dues gran paelles, farcides de calamar, escamarlans i gambés, sobre un sofregit com Déu mana. No escric noms per no oblidar-me de ningú però a tothom vull donar les gràcies per estimar tant la cuina de casa i per fer-nos-en gaudir. Ha estat un plaer culinari.
Del vi, només en puc dir que a mi m’ha semblat més bé del que anunciaven. Potser ha estat perquè, ells mateixos, feien córrer la brama de que si el blanc no era gaire bo, el negre encara era pitjor. Son de la conya i no ho poden evitar ! Que els hi duri ! perquè així ens hem pogut fer dos farts, el de l’arròs i el de riure perquè a l’hora del cafè ens han obsequiat –és un dir perquè ells, i particularment elles, són els que millor s’ho passen- amb la mise-en-scène d’un poema que no he pescat ben bé com es titulava. No se si era “il castel·lo perdutto” o alguna cosa així però ens hem fet un tip de riure.
He remenat per internet i n’he trobat la lletra. La copio tot seguit i us passo un link perquè no se si n’és l’autor però si és així, la devem a en Josep Modolell
En un Castel·lo perdutto
entre bosquis i jardinos
due gatis de peli·finos
fachian mau-marramau.
Un canni que allí restava
fetto un bub-bub tanto forte
que pel forat de la porte
fuchen les gatis al cau.
El canni ¡oh! maladetto
estava molto engunios-so
bub-bub fachia rabio-so
bub-bub é tornava a fê.
In tanto la figlia bel·la
d'il Compte d'aquel Castel·lo
cantava amb voce di ciel·lo,
qüesto: ¡Jo te l'encendré!
¡Ma que not-te! ¡Que delizzia!
La blianca luna bel·lina
reflexava a la bambina
facéndola incantatora.
Al jardino, il suo amanti
con la guitarra aixafata
intonava "La Traviata"
con voce di regadora.
Amb aquesta olla di grills
il Compte al sentí'l burgit-to
brinca rabioso del lit-to
i mirà per la finestra.
Al filare que's l'amanti
qui fa tanto l'animale
va a buscare l'orinale
i li tira per la testa.
Un ruit-to extravaganti
feu al caure la terrisa.
Il Compte amb cara de risa
mira que passa al jardino.
Ma la figlia que ha vedut-to
lo que al suo amante ha passat-ho
la pobre se ha desmayat-to
a sobre de un balancino.
Y bub-bub fachia el canni
mau-marramau tuttil'ls gattis
per la calle i per los pat-tis
sols se oïa saragat-ta.
L'amanti fet-to un salvatgi
va pujare pel balcone
li saltava il corazone...
li fuchia la sabata.
Al divisar a su amore
que estava fet-ta un farcel·lo
vol robarla dil Castel·lo
ma no trova la sorti-ta.
Il padre que lo ha vedut-to
sens fer gaire esvalot-ti
me'l agarra pel ganyot-ti
i me'l hi arranca la vit-ta.
La figlia ritorna il sentito
i al vore morte il suo amanti
con un poc de sal-fumanti
si mata comme una rata.
Il Compte ¡oh! si trastoca
al vore que ha fet-to il nyapo
i amb una agul·la di capo,
¡ah!si la clava i si mata.
Resta il Castel·lo confuzzo.
Ia il canni bub.-bub no fat-to.
Ia no s'escolta cap gat-to
ni cap altra hermosa not-ta.
Suolo de lluny porta il eco
i va recta al corazzone
una profunda canzionne:
¡il canto di una granot-ta!
14/9/10
Rahola despulla a Artur Mas, a Mataró
Aquest vespre hem tingut a la Pilar Rahola a Mataró per presentar el seu llibre “la màscara del rei Artur”.
Tot el que jo us pugui dir serà sobrer perquè us deixo els links del vídeos, a veure què us semblen.
Hi trobareu la presentació sencera i a una Rahola exultant, com sempre.
Li vull agrair, una vegada més, la seva disponibilitat perquè em consta que no te hores per fer presentacions i ha fet un gran esforç per ser a Mataró. S’hi va comprometre fa molts mesos i ha complert amb escreix perquè no només s’hi ha esplaiat sinó que ha signat una cinquantena llarga de llibres.
Gràcies Pilar. No canviïs mai!
12/9/10
Consell Nacional de CiU per aprovar la guia del canvi, pel 28N
Aquest matí hem anat a Lleida. Concretament a celebrar-hi primer el consell nacional de CDC i després el de CiU. Com que som una Federació, per estatuts, devem haver d'aprovar cadascú el programa electoral (que hem treballat conjuntament) i després aprovar-lo en el plenari del consell nacional de la Federació.
Com que ja fa temps que tot va com una bassa d'oli, he tingut la sensació "real" d'escoltar dues vegades les mateixes coses. La primera per boca d'en Quico Homs en el de CDC, i la segona la de Francesc Gambús (UDC) per part de CiU. Bé, són les coses que te el no estar fusionats totalment (ves a saber si ho arribarem a estar mai). Així, som més rics i plurals però també ens passen aquestes coses. Ho dic amb tota la simpatia i respecte del món cap als companys d'Unió a qui en reconec un excel·lent actiu polític i sense el que Convergència no hauria arribat a ser el que és. Ens necessitem mútuament i és la millor garantia de que les coses funcionin tant bé.
Bon discurs d'en Duran i excel·lent el de l'Artur. Ja fa temps que ho dic i ho he escrit: l'Artur, amb el seu to i posat humil, va fent camí posant-se més i més gent a la gent a la butxaca cada dia. Aquest País, que és com és, i després d'estomacar-lo de valent, és ben capaç de donar-li una gran i merescuda victòria. "Ara ja li toca" -diran- i potser sí que és cert. "Ara ja està preparat" -diran- i potser sí que és cert. Però és un tipus de persona que s'autoexigeix tant -més com més l'estumaquen- que és la persona ideal per l'etapa que les administracions tenen per davant. Sense diners al calaix, amb deutes, amb un País en hores baixes, amb una crisi econòmica, política i de valors, amb gairebé el 20% d'atur, el 20% de gent que viu per sota del llindar de la pobresa, amb el 30% de fracàs escolar, amb el 40% d'atur juvenil, etc etc es necessita algú que estigui acostumat a les dificultats i a continuar endavant amb convicció. Aquest és l'Artur Mas.
Com han dit tots els que, avui, han pujat a l'estrada, no hi ha res fet i ens cal treballar intensament fins el 28N per tal de que el canvi que necessita Catalunya sigui un fet. Feina, feina, feina. Estem preparats però encara hem de merèixer la victòria.
Doncs som-hi! a treballar !
11/9/10
11 de setembre 2010. Discurs Joan Mora, CiU ofrena floral Mataró
11 de setembre de 2010
Molt bon dia a tothom!
Un any més ! Un any més, amb il·lusió i empenta, encarem la commemoració d’aquest 11 de setembre, la nostra diada nacional.
Catalunya -i tots els aquí presents ho sabeu- necessita encara molta pedagogia interna. Catalunya –dic- té un recorregut històric que ens ha portat a que un dia com avui, un 11 de setembre, recordem uns fets del 1714 que significaren per nosaltres la pèrdua de la nostra llibertat nacional.
Uns fets que arrenquen de més enrere i neixen de la voluntat assimilista d’uns polítics castellans que, per tal de perpetuar-se i conquerir més poder, idearen un full de ruta que és necessari que tots coneguem. Se’ns demana massa cops que no mirem el passat. Molt bé ! Una nació ha de mirar endavant, modernitzar-se, progressar, però sobretot procurar la prosperitat i el benestar de la gent que la compon i després hi tornaré. Hi tornaré perquè és necessari que els mataronins i mataronines i tots els catalans coneguem d’on venen els nostres mals.
Us llegiré un petit fragment del Memorial que, el 1625 Gaspar de Guzmán y Pimentel (Conde Duque de Olivares) va fer arribar al Felip IV de Castella: “La vostra majestat ha de considerar que l'afer més important de
I deixo aquí la historia per a recuperar la contemporaneïtat, però us aconsello que no oblideu mai aquests orígens de la diada perquè és la única manera amb que s’entén i es compren el delit dels catalans i catalanes per decidir lliurement el nostre futur. Un horitzó que només de forma pacífica i majoritària assolirem si així ho decidim.
Torno a repetir, una vegada més, que un poble que ha tingut Constitucions (la primera la de les Corts de Barcelona el 1283, ara fa 727 anys i la darrera el 1702, ara en fa 308) pot acceptar Estatuts transitoris però, anhela la plena llibertat.
I en aquest procés estem. No ens deixarem enredar per qui pretengui explicar-nos que la subordinació nacional catalana és el camí més còmode perquè ja es veu com acaba.
Ja aquest segle, hem tingut tres Estatuts: el de Núria del 31 , el de Sau del 79, i el tercer, el referendat a les urnes el 18 de juny de 2006 pel poble de Catalunya; ribotejat per diferents pactes a les Corts Espanyoles, respecte del que va sortir el 30-09-2005 del Parlament, i degut sobretot a la manca d’unitat catalana en
I és aquí, en la retallada de l’Estatut on hi hem de saber veure la gran diferència que hi ha entre els partits de sobirania catalana i els que, legítimament, han triat la via de la subordinació nacional. El comportament d’uns i altres ha estat i és molt diferent. Cal saber-ho llegir. És aquest eix, el de la subordinació, en el que els que vivim a Catalunya hem de fixar-nos per reconeixer-hi diferents formes i maneres però iguals objectius. Si bé alguns presenten recursos directament, altres prometen i no compleixen o ni tant sols són capaços de defensar el que ells mateixos han pactat. Si reviseu la sentència del TC hi trobareu moltes similituds argumentals, gairebé mimètiques, a les esmenes que va presentar a l’Estatut i a les conclusions doctrinals que ha defensat directament o per mitjà de l’advocat de l’Estat. Per tant, amb formes més o menys evidents la visió i el tracte cap a Catalunya no en fa diferenciar els resultats que pretenen uns i altres.
Per tant, i que ningú em vingui amb solemnitats de que aquest 11 de setembre està marcat per unes eleccions properes perquè va ser el mateix cas el 2003 (les del 16 de novembre) i el 2006 (les de l’u de novembre) i per tant, és un 11 de setembre marcat si voleu, exclusivament pel fet del desemmascarament sense complexes de la voluntat assimilista, involucionista, i d’incomprensió cap a la gent que viu i treballa a Catalunya. Som polítics i fem política, però som polítics al servei d’aquest poble que necessitava el pacte de l’Estatut per superar el tracte injust que hem rebut històricament i que se’ns fa ja insuportable.
Vivim moments de greu crisi econòmica. Al nostre País hi ha moltes persones que pateixen, perquè necessiten protecció social, perquè no tenen feina , perquè no veuen clar el futur dels seus fills i filles i, en canvi, hem de veure com es continua mantenint l’espoli fiscal i se’ns continua retallant la capacitat de decidir el nostre futur per nosaltres mateixos.
Convergència i Unió som una força política centrada i central a Catalunya, amb l’únic objectiu de que tothom, que per naixença o voluntat arreli en aquesta terra, pugui tenir les oportunitats que mereix, també en funció del seu esforç, i decidint en cada moment les seves prioritats. No estem contents de la situació que vivim i ens rebel·lem contra aquest gairebé 20% d’atur o contra la magnitud del nostre fracàs escolar, però, necessitem les eines per solucionar-ho.
No vull passar per alt, tampoc, la desafecció que sobre la política exerceix aquest context i és aquí on els polítics hi tenim la màxima responsabilitat. Us asseguro que el meu compromís personal, i el del grup que jo presideixo, és de lideratge per la via de l’exemple. Catalunya només se’n sortirà si fem l’esforç de sortir del “que hay de lo mío?” per “anar tots a la una”
Molt bona diada a tothom!
Visca Catalunya lliure !!!!
President de la Federació de Convergència i Unió, de Mataró.
10/9/10
Fossar de les moreres 2010
He escoltat els discursos del President de la JNC, de la UdJ, d'en Castellà d'UDC i el de'n Felip Puig.
Espero anar-los pescant tots i penjar-los. De moment, us deixo el que ha fet en Felip:
296 anys d’història ens contemplen. Un any més, ens apleguem aquí, gent diversa, d’idees i sensibilitats diferents, patriotes tots, per a renovar el nostre compromís personal i col·lectiu, per a donar un nou exemple d’afirmació: SOM UNA NACIÓ.
Avui, un any més, complim amb el nostre deure: retre homenatge a la memòria dels nostres herois i a la dignitat del seu sacrifici. Potser algú, sentint alguns dels nostres crits, ens tornarà a titllar de radicals, d’arrauxats, d’excitats nacionalistes. Però no, que ningú s’enganyi, no els hi donem la raó: esforcem-nos a ser interpretats, des de la moderació i educació de les nostres formes, per la radicalitat de les nostres conviccions, per la profunditat de la nostra passió, per la nostra qualitat democràtica, per la nostra indestructible voluntat de ser.
Aquest era el missatge del President Pujol ara fa 5 anys: la radicalitat transcendent, la d’aquells que fa quasi 300 anys van donar la seva vida per defensar el país, la dels que ara fa 75 anys ho van perdre tot enmig (i al mig) d’una guerra que ens va tornar a desfer, la radicalitat dels que, d’un compromís vigent, ara en democràcia i en pau, n’estan fent, i en faran, una opció de vida.
1714....1939....2010...avui, aquí, sota aquestes moreres, s’enllaça i ens sobreposa la història, el present i el futur: el passat d’aquells herois i màrtirs que homenatgem arreu del país, protagonistes singulars (Casanova, Moragues, Villarroel, Desplà, Sans Miquel, de Dalmau, Carrasclet...) però també persones anònimes i plurals (pagesos, menestrals, militars, autònoms, professionals, treballadors, empresaris, mestresses de casa, homes i dones) que han sofert privacions, persecució, mort presó, exili, calumnia, ruïna...
Quant d’orgull hauríem, avui, de sentir i manifestar amb el record de tanta i tanta gent, més de 10 generacions que, com quasi cap altre poble en el mon, han resistit, han perviscut, han perseverat, han viscut i mort per salvar-nos el mot de cada cosa, i ens han traslladat el seu llegat: aquesta nostra ferma i permanent voluntat de ser. SOM UNA NACIÓ.
I quina magnífica oportunitat ens dona, aquest 2010, per commemorar i recordar a 4 il·lustres intel·lectuals i pensadors que ens ajuden, avui encara, a conèixer millor la nostra història i el perquè de la nostra trajectòria col.lectiva: Joan Maragall (150 anys, Oda a Espanya), Salvador Espriu (25 anys mort, Pell de Brau), Vicens Vives (100 anys, Notícia de Catalunya) i Màrius Torres (100 anys, cartes i poemes). Tots ells, i molts més, ens alliçonen sobre el passat i present del nostre país. Sobre com podem construir una Catalunya fonamentada en els valors que ens distingeixen com a poble: voluntat de ser, perseverança, seny i rauxa, pactisme, justícia social i solidaritat, treball, honor, convivència i integració...
Aniversaris que coincideixen en un any que, sense dubte, ens marca un abans i un després, l’inici d’un nou cicle històric, i potser definitiu, per al nostre futur. Aquest 11 de setembre no quedarà en l’oblit de la història del nostre país.
En el darrer any s’han anat succeint un reguitzell de fets, indicatius que el país es mou: a) 13 de setembre primera consulta sobiranista a Arenys de Munt, punt de partida de diverses onades de consultes que han comptat amb una participació que ha superat les 600.000 persones; b) Sentència del Tribunal Constitucional retallant l’Estatut; c) Manifestació en contra de la retallada de l’Estatut i en defensa del dret a decidir de Catalunya amb una participació de més un milió i mig de persones. SOM UNA NACIÓ.
Avui ja és demà: varem trigar 264 anys a recuperar i consolidar les nostres institucions. Hem dedicat 30 anys a reconstruir el país, amb un autonomisme positiu però finalment insuficient. Hem fixat per sempre més la democràcia a casa nostra; ens hem reintegrat a Europa; hem recosit entre tots un país modern i cohesionat.
Avui ja és demà: hem intentat, aquests darrers 5 anys, renovar el nostre pacte de convivència amb Espanya. Hem definit i ajustat les nostres ambicions, hem negociat, hem pactat, hem referendat el nostre marc d’autogovern...i ens han dit que NO.
Que no se’ns reconeix com a nació.
Que no es reconeixen en la plurinacionalitat.
Que no volen avançar cap a un Estat de tall confederal.
Que no podem gestionar els nostres impostos.
Un nou Decret de Nova Planta (com el de l’any 1716, ara sota la forma de Sentència de Tribunal Constitucional) ha posat punt i final a una etapa de la nostra història. Aquest 2010 és, sens dubte, un any de canvi de cicle, de cruïlla històrica. I ens veiem abocats, per primera vegada en 3 segles, a començar a pensar en exercir el dret a decidir, el dret a l’autodeterminació. Haurem de decidir si en els propers anys apostem per la independència o per la decadència. De l’apel·lació al dret de decidir (que fàcil que es diu) al convenciment del deure de decidir (que difícil que serà).
Des de Convergència apostem desacomplexadament per fer un passa decidida cap el dret a decidir, treballar junts per muscular el país, recuperar-lo moralment i econòmicament, per retrobar-lo amb la cultura de l’esforç i el gust per la feina ben feta. Un país d’èxit i referent. Apostem per un país que visqui en llibertat i decideixi col·lectivament el seu futur. Aquest és el deure que ens proposem com a generació. SOM UNA NACIÓ.
Alerta, però. Fa gairebé 25 anys, la gran manifestació de l’Onze de Setembre de Sant Boi ens va llegar una frase que encara ressona: “Que la prudència no ens faci traïdors”. Era un bon missatge. En un moment en què ni la democràcia, ni la recuperació de les llibertats, ni les perspectives d’autogovern eren segures, corríem el risc de cedir massa, de deixar-nos arrabassar el futur… Hi havia prudències que, en comptes de contribuir a les nostres esperances, les retallaven, les feien inviables. I les varem superar, no varem trair als nostres avantpassats.
Fou una gran frase, però avui, sense abandonar-la, l’hauríem de complementar amb la inversa: que no sigui la imprudència, la temeritat, el que ens en faci, de traïdors. Que la imprudència no ens faci traïdors. Perquè també hi ha moments en la història dels pobles en què la precipitació els malmena, en què la impaciència els derrota... Sol passar quan estàs molt a prop d’aconseguir els teus objectius, quan el camí està més desbrossat que mai.
Aleshores, alguns es pensen que ja està fet, que n’hi ha prou amb esprintar, sense adonar-se –o preferint ignorar– tots aquells entrebancs que et poder fer caure i impossibilitar d’arribar a la meta anhelada.
Aquesta no és una cursa de velocitat. Aquí no guanya qui primer arriba. Aquí es guanya, aquí només es guanya si s’hi arriba i si hi arriba tot l’equip. Que la prudència no ens faci traïdors; que la imprudència, tampoc.
Com diu l’himne nacional, volem que Catalunya torni a ser rica i plena. Aquest és el nostre objectiu real, aquesta és la meta que volem creuar victoriosos.
Tenir una societat unida però subordinada no ens val. Com tampoc no ens val tenir un país formalment lliure però profundament dividit i enfrontat, amb una part significativa que se’n senti exclosa. Necessitem llibertat i cohesió interna alhora.
Tenir una economia florent sense autogovern no ens val. Com tampoc no ens val tenir tota la capacitat de decisió i un país afeblit, sense energia interna per a fer fronts als reptes del món d’avui, sense capacitat per generar la prosperitat dels seus ciutadans. Necessitem autogovern i solidesa econòmica alhora.
Per això, no hi ha cap projecte d’estat que sigui viable sense projecte de país. Catalunya necessita un estat que satisfaci les seves expectatives com a país, que li serveixi per a construir-se com a tal. Un país sense estat hagués estat viable. Ja hem demostrat que hauríem estat capaços de tenir-lo, si Espanya hagués acceptat el pacte. Un país sense estat era, fins ahir, viable. Un estat sense país, no ho és, però, de viable. Aquest és el nostre repte i propòsit, doncs: redrecem primer el país, per anar a guanyar l’estat propi.
Això ho hem de tenir ben present en els moments actuals. La sentència del Tribunal Constitucional ha estat positiva sols en un sentit: ens ha fet tocar de peus a terra. Ja sabem a què no podem aspirar en el marc d’aquesta Constitució. Ja sabem quina és l’actitud de l’Espanya democràtica –i val la pena posar l’accent que és l’Espanya democràtica– respecte de les nostres aspiracions d’autogovern i de reconeixement nacional. Per aquesta banda, ja ningú no podrà fer volar coloms sense que perdi la credibilitat.
Ara ens cal també tocar de peus a terra per l’altra banda, per la banda de la construcció de la nostra sobirania. Tampoc no hauria de tenir cap credibilitat qui no entengui que aquesta, la sobirania, només té sentit, només té viabilitat, si s’hi arriba com un sol poble, amb una ambició compartida de país per a fer-lo més ric i més ple, que són condicions perquè sigui realment lliure. Per assolir un estat propi, necessitem un país fort i cohesionat. Un país que recuperi la confiança, que recomposi la seva ànima col·lectiva, que sumi una majoria social per decidir.
Aquesta tardor començarem a decidir la direcció del camí que el país prendrà. Ens en sortirem i recordarem el passat no com un temps de decadència sinó com un temps que el país es va preparar i prendre consciència col·lectiva de la necessitat d’avançar.
Prudència, que no por.
Coratge, que no temeritat.
Determinació, que no improvisació.
Incerta Glòria ? Potser, però la certesa que les coses han de canviar ens ha de fer superar qualsevol por i ens ha de permetre tenir l’audàcia de saber trobar el camí. És l’audàcia de l’esperança la que ens farà avançar i assolir les fites que tenim. Ens en sortirem i guanyarem una Catalunya millor, un lloc millor per viure, compartir i prosperar. Una Catalunya rica i plena, sobirana i lliure.
Un any més, aquest 2010, CiU de Mataró pengem la bandera gegant a la creu de terme de Mataró
Ni me'n recordo dels anys que fa que la pengem però ja s'ha convertit en una tradició.
Aquesta tarda, i amb no poc feina, els companys han l'han hissat.
Hem aprofitat per convidar a la gent a la presentació del llibre "La màscara del rei Artur", de la Pilar Rahola, i que ens vindrà a fer ella mateixa dimarts que ve, 14, a les vuit del vespre.
9/9/10
Dimarts 14, Pilar Rahola a Mataró, per presentar el seu llibre “La màscara del rei Artur”
Ens va costar una mica però vam voler lligar-ho als actes de l’11 de setembre que organitzem cada any.
DIMARTS vinent, 14 de setembre, a la Sala Polivalent de l'Edifici de Mar de l'Escola Pia Santa Anna, carrer Sant Agustí 59 de Mataró, ens acompanyarà la Pilar Rahola.
Vindrà en el context de la promoció que l’editorial LA MAGRANA, a qui agraïm la seva disponibilitat, fa del llibre.
Vaig llegir el llibre aquest estiu i, com tot el que fa la Pilar, no et deixa indiferent. Amb el seu estil propi, directe, i desacomplexat, ens retrata un Artur Mas segons els seus ulls.
Em consta que molta gent llegeix el llibre només perquè l’ha escrit ella i no en surten defraudats. Alguna cosa té aquesta lliurepensadora que no s’arronsa per res i que amb tota la raó o amb una mica menys, és capaç d’encarar qualsevol fortalesa.
Estic d’acord amb moltes de les asseveracions que fa al llibre i en d’altres, com que no ho conec, he de callar. Una cosa és segura, el llibre enganxa.
7/9/10
Francesc Cabana i Vancells, Acte acadèmic de la Diada, conferència "L'economia catalana, un model malgrat tot"
Francesc Cabana és enguany el protagonista de l'acte institucional que promou cada any Òmnium Cultural amb motiu de la Diada. L'actualment vicepresident de l'Ateneu Barcelonès, advocat i historiador de l'economia catalana, oferirà la conferència "L'economia catalana, un model malgrat tot".
Serà el dijous, 9 de setembre, a les 8 del vespre al Saló de Sessions de l'Ajuntament.
Barcelona, 1934
Advocat i especialista en temes econòmics. Llicenciat en Dret.
La seva activitat professional sempre s'ha centrat en el món econòmic. Ha treballant a la Borsa de Barcelona (1957-1959), a Banca Catalana (1959-1982), com a Consultor financer per compte del Banc Mundial per als països del Tercer Món (1984-1992), i com professor associat de la Universitat Internacional de Catalunya (1997-2005).
Ha dedicat una bona part de la seva activitat a investigar i escriure sobre el món i els protagonistes de l'economia catalana. Una vintena de llibres acrediten la seva dedicació permanent al tema: “La Banca a Catalunya”, “Bancs i banquers a Catalunya”, “Història del Banc de Barcelona”, “Banca Catalana. Diari personal”, “Fàbriques i Empresaris. Els protagonistes de la Revolució Industrial a Catalunya”, “Caixes i Bancs de Catalunya”, “Episodis de la burgesia catalana”, “37 anys de franquisme a Catalunya”, o els més recents “Madrid i el centralisme. Un fre a l’economia catalana”, “Els anys de l’estraperlo”, i “La saga dels cotoners catalans”, aquest darrer publicat l'any passat.
Col•laborador habitual del diari Avui, també ha estat coordinador i un dels redactors de la “Història Econòmica de la Catalunya Contemporània” , dirigida pel doctor Jordi Nadal.
El 1998 va rebre la Creu de Sant Jordi. També ha estat guardonat amb Premi “Estudis” dels IV Premis Bonaplata de Patrimoni Cultural, que atorga l’Associació del Museu de la Ciència i de la Tècnica i d’Arqueologia Industrial de Catalunya i amb el primer Premi Joan Sardà i Dexeus, atorgat pel Col.legi d’Economistes de Catalunya.
És col•legiat d’honor del Col•legi de Periodistes de Catalunya (2003) i del Col•legi d’Economistes de Catalunya (2006).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)