La pluja ha respectat aquest matí l’Acte del Món Municipalista de CIU que ha aplegat més d’un miler de persones al pavelló Maria Teresa Roca de Mataró, un escenari talismà per a la federació nacionalista i que estic segur no ens fallarà el proper 25N.
Més de 400 alcaldes i regidors han assistit a aquesta nova crida que ens condueix cap a l’estat propi i que tant bé ha engegat el nostre president Mas. Ara toca fer-li confiança perquè només amb una majoria prou sòlida a les urnes podrem plantar cara a Madrid i aconseguir una Catalunya forta econòmicament en la qual tots els ciutadans en sortiran beneficiats!
Ha estat un plaer viure i compartir aquesta dosi d’energia conjunta! Aquest només és el principi!
Us adjunto la notícia que trobareu al web de CIU-Mataró i el vídeo amb el meu parlament.
Aquest va ser el meu discurs:
Molt Honorable President, Honorables Consellers,
Alcaldes/es, Regidors/es, mataronins i mataronines, bon dia a tothom!
Benvinguts i benvingudes a Mataró, capital de comarca del
Maresme i porta nord de la
gran Barcelona !
Benvinguts al pavelló Teresa Maria Roca. Talismà per a nosaltres.
Ara fa uns dos anys, aquí mateix, des d’aquesta mateix
faristol, vaig intervenir en el míting que hi vam fer amb motiu de les passades
eleccions al Parlament. Concretament el 18 de novembre de 2010.
Allà us vaig dir que estava convençut que faríem cim –recordeu-?
Segur que el President sí!
... us vaig fer el símil del cim del Canigó, atalaia des
d’on es divisa tot Catalunya i us vaig
dir que si treballàvem amb convicció, guanyaríem l’atalaia política de la
Generalitat i també us vaig dir que sis mesos després faríem l’atalaia política
de Mataró. Que després de 32 anys arribaríem a l’Alcaldia.
Així ha estat en tots dos casos!
Ara bé ... aquesta
satisfacció no és completa si no podem servir com volem a les persones. No és completa, si no podem ajudar tant com
voldríem a aquelles persones que més senten el mal moment econòmic que estem
vivint. Ni un segon, podem deixar de
pensar en la gent que no te feina, ni en com ajudar a qui ho està passant
malament.
I és aquesta la situació que ens porta avui aquí!
Que ningú s’enganyi! Som aquí, no per voluntat d’estar millor
nosaltres, sinó perquè creiem fermament que les condicions a les que un Estat
injust ens condemna, no només son perjudicials sinó que són indignes.
És ben cert que també hi ha una part molt important del País
que funciona bé. Però aquests també necessiten millors instruments per a
continuar funcionant bé, i assegurar el seu futur per poder competir amb el
món. Necessiten que es reinverteixi bé el producte del seu esforç.
-President...- ens
ha tocat governar en moments molt complicats, on els tripartits locals i
nacionals ens van deixar endeutats i amb unes obligacions econòmiques
impossibles de digerir, i que ens estan exigint dolorosos ajustaments per a
poder subsistir.
A aquest pas, trigaríem molts anys a refer-nos o tal vegada
no ho aconseguiríem mai. Per tant, també hem de ser autocrítics en el sentit de
que a casa nostra no tot s’ha fet bé i que hi ha hagut comportaments negligents
o imprudents que cal denunciar i assumir.
Que ho expliquin si no, als treballadors públics amb salaris
congelats i reduïts, o pitjor encara, que ho expliquin a aquells treballadors
que essent proveïdors del sector públic s’han quedat directament al carrer
degut a l’aturada en sec de la inversió pública, o a tota la cadena econòmica
que ha sortit perjudicada per la mala gestió política i econòmica de la crisi i
que s’ha vist abocada al tancament d’empreses, autònoms que ho han perdut tot,
i treballadors i treballadores que, senzillament han acabat amb les seves
il·lusions a l’atur .
Però si som aquí avui, repeteixo, ens cal explicar molt bé
per què.
La situació que vivim obliga a cadascun de nosaltres a
buscar en nostre interior la força de convicció necessària per superar un
immens repte col·lectiu, l’atalaia més il·lusionant.
I per què som aquí doncs?
Doncs senzillament per reclamar
justícia.
Per reclamar la llibertat de “ser”
el que vulguem ser.
Un dia, tots dos, ell i ella, i sense fer-ne cap tractat
filosòfic ni molt menys polític van decidir, de manera natural, que parlarien
en català als seus fills però que els ensenyarien les dues llengües de forma
que reconeguessin, valoressin i estimessin els orígens dels seus avis. Així és que a casa seva, català i castellà
han conviscut amb naturalitat, sense que ningú mai hi hagi parat cap més atenció.
I heus aquí que a aquest home, que s’havia esforçat per
conviure en harmonia, i mirant de fer-se estimar, creient que, com en tots els
àmbits de la vida, si s’esforçava li
seria reconegut, si treballava dur, el seu esforç serviria per millorar la
qualitat de vida de la seva família i la dels seus conciutadans, es va anar
desenganyat i desencisant fins el
punt de que, gairebé sense adonar-se’n, un dia ... no recorda
ben bé quan, el seu interior va experimentar una petita revolució. La suma de moltes reflexions,... de molt
observar, després de veure com una i altre vegada se li negava, com a
poble, el que ell pensava que era
just. Després de veure com tot i
esforçar-se, anys i anys, en explicar la seva història col·lectiva, amb renuncies,
amb la voluntat d’establir llaços fraternals i donar temps per a estovar aquella
voluntat manipuladora de la història i del futur, es trobava poc reconegut i
tractat de forma “sistemàtica i persistent” per sota del que ell considerava
just. Era talment com si no se’l deixés créixer en la seva voluntat de ser i se
li impedia decidir el seu futur.
Senzillament, el seu pensament va anar evolucionant.
I si havíem viscut en una gàbia? I si la democràcia en fos
la clau?
Perquè no lluitar per la llibertat? Seria el més just.
No per ell, ni tant sols per la seva dona, ni pels seus
pares. Valia la pena pel futur dels
seus fills i pel futur tots els homes i dones del seu País, vingueren d’on vingueren,
parlessin la llengua que parlessin, i pensessin com pensessin. Tots eren “els seus” i a tots volia i havia
de servir de la millor forma possible.
Per això som aquí amics i amigues!
Jo sóc aquí per això.
I per acabar ... ,
permeteu-me, que us llegeixi un fragment –concretament- una part de la conversa
que vaig mantenir amb en Ramon
Reixach , i de la que en va sortir el llibre “Ciutadà Mora” i
el qual –President- em vau distingir en
prologar.
Aquest llibre conversa, el vaig escriure per presentar-me a
les eleccions municipals de 2011, perquè no volia que ningú em pogués dir mai,
que no sabia com pensava si algun dia havia de tenir responsabilitats...
PREGUNTA (Ramon
Reixach ): (pàg 137)
És independentista?
RESPOSTA:
En aquest aspecte, per més que miro si porto alguna marca de
naixement, no la trobo.
En canvi, sí que m’he anat tornant cada dia més independent
en tots els aspectes i ja fa uns anys que vaig arribar a la conclusió que, per
a Catalunya, administrar-se soleta seria molt millor que no pas viure dins d’un Estat que mai l’ha volgut entendre ni, malauradament , no pensa fe cap esforç
en aquest sentit.
És més, trobo que més aviat fa tot el que pot en el sentit
contrari.
Senzillament, crec que administrar-nos els nostres recursos
propis ens faria molt més competitius i aportaria més prosperitat a les
persones que viuen a Catalunya, a totes sense excepció.
Avui, no solament no tenim un Estat que ens vagi a favor
sinó que en tenim un que treballa en contra:
finançament i Estatut han estat , per exemple, les dues proves
definitives que han obert els ulls a molta gent.
Abans d’aquesta darrera etapa, havia arribat a pensar en la
Confederació de dos Estats sobirans independents a causa de tot allò que ens
uneix amb Espanya. Avui, crec que amb l’horitzó de coincidència europea n’hi
hauria prou.
Dit això, i ara sí
que acabo ...
De les nostres íntimes conviccions personals, de que és el millor
per tothom, en traurem la força per assolir aquesta il·lusió col·lectiva. Haurem de convèncer més que vèncer. Haurem de sumar compromisos, valorant i sobretot respectant, aquelles
persones que estimant Catalunya, també estimen Espanya per igual. Hem d’entendre’ls, hem d’assumir-ho i lluito
i lluitarem perquè puguin viure per sempre en aquesta doble condició.
Moltes gràcies!
Visca Catalunya
lliure!
