Ara el PSOE vol apujar els impostos. La consigna “que paguen lo que más tienen !!” és la gran idea avaladora. Tots sabem que és així però, entrem a la situació actual. Amb més de quatre milions d’aturats, un baix nivell de productivitat i competitivitat, preus elevats, inflació per costos energètics (i pujant), reforma laboral que ningú m’ha aconseguit explicar encara, infraestructures mal prioritzades i algunes impossibles de mantenir pel seu alt dèficit d’explotació, no es parla de la necessària reforma de l’administració pública vers l’eficiència (en canvi sí se’ls baixa els salaris estil “cafè per tothom”), ... i un llarg etcètera per no parlar del precari estat de l’educació, la investigació, la incapacitat real de transferir I+D a la cadena productiva, i tants i tants elements que no funcionen al nostre entorn.
Ara que es parla de l’economia alemanya, algú ens podria explicar com és que en els darrers 10 anys hem perdut tant diferencial competitiu respecte d’ells que hi ha empresaris germànics des-invertint aquí per retornar allà?
El PSOE no sap on va, a Zapatero fa temps que ningú se l’escolta, i en Blanco administra la comunicació com millor li sembla però demostra el més fotut de tot, que no hi ha voluntat d’esmena. No pintem res al món –políticament parlant- perquè, senzillament, no entenen la longitud d’ona en que emeten els nostres referents polítics. Tenim un govern amb un perfil tant baix que fa por només de pensar-ho. Quan podien gastar i gastar, s’estarrufaven tant que, ara, són incapaços de veure el canvi sistèmic que s’ha produït. Senzillament, no entenen que passa ! No tornarem al que hem viscut els darrers 10 anys. Quan sento que en mesos o un any ens recuperarem –entenent tornar a tres anys enrere- em fa esgarrifar. La excepció històrica han estat aquests darrers 10 anys: finançament il·limitat i amb poques o cap garantia, bombolla immobiliària, gap Peseta/Euro, fons europeus, etc. És a dir, de les crisis se’n surt però aquesta no la superarem sense, de veritat, convertir-nos en una societat seriosa i compromesa, començant ineludiblement pels seus dirigents polítics, seguint pels empresarials i sindicals, i acabant per les famílies.
Ja ho deia la meva àvia que no hi ha res més trist que administrar la misèria. El que necessitem, urgentment, és donar confiança als que poden crear llocs de treball, si es vol apujar els impostos o fer una reforma fiscal, fem-ho, però considerem tots els paràmetres abans. Continuar fent maniobres i fer el que diuen que volen fer és una càrrega de profunditat sobre la confiança del sistema econòmic i que pagarem molt cara en termes d’ocupació i, per tant, de patiment de encara més gent.
