Per fi he pogut pujar al Torreneules. Aquest cim no l’havia fet mai, potser, perquè no és de pas. Hi has d’anar expressament.Hem començat a caminar a quarts de vuit des de la pista que surt de Tregurà, deixant el cotxe al lloc habitual sota el Castell dels Moros. Ens hem enfilat cap al Coll de Tres Pics passant per la Font Lletera i fent un camí fresquet i que es presumia ventat. Quan hem estat dalt del coll el vent ja era fort i ens hem afanyat a tirar avall cap al Refugi de Coma de Vaca (o Manelic). Tot el descens l’hem fet en mig de la boira i amb alguna dificultat per trobar les marques. Sort que és un camí conegut i, com a mínim, la orientació la teníem molt clara. A un quart de deu ja érem al refugi on hem esmorzat tot xerrant amb en Xavi, que n’és el responsable des de fa 10 anys i que ens ha explicat algunes curiositats del funcionament. Important, ara hi ha cobertura Movistar, diu ell, gràcies al Puigcercós tot s’ha de dir. Això els facilita força l’existència perquè, per fer-vos una idea, abans, havien de caminar una hora per tenir algun tipus de cobertura des d’on es posaven en contacte amb algú “de baix” que els passava els encàrrecs. Això vol dir una comunicació d’una vegada al dia. El material necessari, juntament amb els queviures els pugen amb helicòpter (30 euros minut). Nosaltres hi anem gairebé cada any i sempre hem l’hem trobat net i amb un Xavi i companys extremadament atents i amables. Sempre disposats a donar-te un cop de ma en el que sigui.
Havent esmorzat hem pres el camí que resegueix el torrent de la Coma de Vaca fins a la Font de la Jaça de Dalt des d’on ens hem enfilat cap el Coll de Torreneules (2563m). Us deixo una foto d'una marmota (mida extra) que hem trobat pel camí. Tant aviat hem intuït el coll com el vent bufava amb una força molt considerable (es veu per l'efecte tripus tricorni del barret). Del coll al Pic de Torreneules (2711m) –oratori de Sant Eudald- no m’atreviria a dir la paraula patir però sí que ha estat una pujada molt incòmoda. El vent, ens ha fet lligar els barrets, havia d’agafar forts els bastons perquè m’impedia apuntar-los on jo volia i, potser el més fotut, entre la meva envergadura i amb la motxilla a l’esquena, feia una bona vela i en segons quin punt, em feia trontollar una mica.
Un cop dalt, l’únic problema era la incomoditat del vent i la boira que ens continuava acompanyant (ara per sota nostre) i que ens impedia la visibilitat clara. Tot i això, m’ha impressionat el balcó de 360 graus que és. Des d’allà es divisen pràcticament totes les muntanyes de la zona.
Ens hi hem quedat molt poc i hem tornat avall fins retornar al coll, des d’on hem agafat direcció Núria per l’Alberg del Pic de l’Àliga, passant per la Font negra. Pel camí, m’ha enxampat en Salicrú que, sempre atent al bloc, m’ha fet entrar en directe a Mataró ràdio.
A dos quarts de dues en punt arribàvem just a agafar el cremallera que ens havia de portar a Ribes. Com que avui en Quim Bruna s’havia entestat en anar a dinar als Caçadors (nosaltres ens deixem portar) ja hi ha trucat perquè ens apuntessin a la llista. Aquest restaurant no agafa reserves i has d’anar fent cua. Sempre ho han fet així. Això només te el problema que si vens de lluny has d’estar disposat a anar-hi molt aviat o a esperar-te, si cal fins a les quatre. Ara bé, dit això, l’espera sempre val la pena perquè és un d’aquells llocs que sorprèn. Qualitat i quantitat. Ben servits, amb un personal amb anys a la casa i amb ofici. El preu és molt raonable i per tant, el dia funcionava rodó. Segurament el secret és que tota la família està al peu del canó, amb la mestressa pendent de tothom, i amb els fills atenent tots els detalls des de la carta fins a la cuina. Una vegada més, l’esforç i el sacrifici porten als resultats reconeguts. Potser hem començat a dinar a tres quarts de tres i, després dels postres (us els recomano), i de fer el cafè, ens han ofert amablement pujar a la Sala de la lluna a prendre un digestiu. Malament !! allà sí que ens hem embardissat perquè, entre el cansament, l’àpat, les butaques, la musica de fons, la vista, el disseny de la sala, els digestius i les ganes de xerrar, hem quedat ben embardissats durant una hora.
Total, del Torreneules als Caçadors gairebé tocant la lluna.
Mentre tornàvem a Camprodon, però, ja hem sabut l’accident de Barajas i ens ha corprès. Segur que l’avió és el mitjà més segur però quan llepes, llepes ! El meu condol i solidaritat amb tantes famílies destrossades.
