A la tarda he anat a Barcelona a escoltar la conferència d’en Duran al Cercle Financer.
No m’ha decebut a mi ni a ningú dels que hi érem i ha omplert la sala principal i una d’addicional des de la que l’hem hagut de seguir per mitjà d’una gran pantalla.
Us deixo el discurs:
Conferència pronunciada al “Cercle Financer” de la Societat
Econòmica Barcelonesa d’Amics del País
Una alternativa de rigor
28 de setembre de 2009
INTRODUCCIÓ
He de confessar-los que inicialment havia previst un altre títol per a
aquesta conferència. Volia encapçalar-la amb el títol de “Una mica de
serietat (i més política)”. Si els ciutadans presten atenció –i ho fan- a
tot el que succeeix en els darrers temps a Catalunya i a Espanya, em
semblava que la frase “una mica de serietat (i més política)” resumia
molt bé la situació que estem travessant. Un amic, però, em va fer
observar, amb raó, que sense deixar de ser cert que el que falta avui
és més serietat i més política amb majúscules (política amb sentit
d’estat, aquí -encara que no en som- i a Espanya en el seu conjunt),
podria plantejar-ho d’una altra manera. Certament, sense deixar de
parlar-ne al llarg de la meva exposició, el que realment exigeix les
tesis que defenso no és tant una apel.lació en negatiu al que falta,
sinó al que nosaltres aportem en positiu. És per això que em disposo
a formular-los una sèrie de reflexions i propostes que constitueixen
l’alternativa de rigor que nosaltres representem.
Ningú discutirà que vivim moments difícils arran de la crisi financera i
econòmica, les conseqüències socials més rellevants de la qual són la
destrucció de llocs de treball i de teixit empresarial. Des de la
perspectiva financera, contemplada a nivell global, és cert que
sembla que el pitjor hagi passat. Si més no, el risc d’una depressió
global que ara fa justament un any semblava més que probable ha
quedat conjurat. Una altra cosa ben diferent és la crisi econòmica, i
en particular les especificitats, que hi són, a Espanya. Per superar la
crisi, necessitàvem i continuem necessitant un diagnòstic encertat de
les causes que l’han provocat, un pla estratègic amb actuacions a curt
i llarg termini en els quals les administracions no siguin simplement
espectadores i, sobretot, un lideratge polític que projecti i doni
confiança a la ciutadania i als sectors productius.
Malauradament, avui per avui encara no s’ha fet un diagnòstic
específic i encertat de la crisi per part del govern. Aquest continua
refugiant-se en la globalitat de la crisi i en les causes internacionals
que la van provocar. Sense diagnòstic no hi ha tampoc cap pla
estratègic articulat amb una mínima cohesió per donar resposta a la
crisi. És cert que s’han pres mesures, alguna -molt poquesd’encertada,
però la passivitat, la desorientació i la contradicció han
estat presents al llarg d’aquest darrer any i mig. Ens movem amb
uns pressupostos totalment superats per la realitat. Van ser elaborats
quan el govern ni tan sols admetia l’existència de la crisi i, com a
molt, s’atrevia a parlar d’una lleugera desacceleració en el creixement
de la nostra economia. Però tant o més greu –que ho és molt- que la
manca d’un diagnòstic seriós sobre la situació i la inexistència de
mesures de conjunt articulades sota el marc d’un pla anticrisi és la
manca de lideratge polític. Avui el president del govern espanyol no
transmet la més mínima confiança. No té nord, ni rigor, i ha perdut
els papers. No domina la situació. És populista i té una tendència a la
demagògia derivada d’aquest populisme. En política, una cosa és
adaptar-se a les circumstàncies canviants i l’altra, molt diferent, és
no tenir referents o principis rectors. La política espanyola necessita
líders disposats a perdre vots i no gallets, “veletas”, que canvien a
cada cop de vent. Independentment, per tant, de les mesures, el
pitjor que tenim és que Espanya va a la deriva amb un líder que no
pilota i que va sense rumb, arrossegat pel corrent del relativisme i de
la ineficàcia.
LA NECESSITAT D’UN DIAGNÒSTIC
No hi ha res que justifiqui perquè el govern espanyol ha estat l’últim
de la fila a reconèixer que patim una crisi econòmica de gran
profunditat. Retardar la constatació de la nostra situació econòmica a
causa de la celebració d’eleccions l’any passat va significar retardar
un any les decisions a prendre. Ningú des del govern va prevenir la
crisi que ens venia a sobre, ans al contrari: quan tothom la patia i la
denunciava, la continuaven menyspreant. Al final, quan no van tenir
més remei que reconèixer que l’economia espanyola s’enfonsava, el
govern va ser incapaç de preveure, planificar i executar un pla de
lluita contra la crisi.
Navegàvem i naveguem sense rumb. Prova d’això és el “Pla E” que
equival aproximadament a una successió aleatòria de mesures i que
constitueix l’exemple contràriament oposat al que hauria d’ésser un
pla anticrisi. Una família, una empresa, un govern responsable davant
una situació de crisi, primer estableix unes prioritats, analitza els
recursos de què disposa, planteja un pla, el dota pressupostàriament,
l’executa i finalment efectua una evolució contínua sobre el seu
impacte. El “Pla E” neix i es fa exactament al revés. El govern
improvisa i aprova de manera dispersa i inconnexa determinades
mesures en cada consell de ministres, algunes de les quals
anunciades prèviament en actes partidaris del PSOE. Publicita
després el positiu impacte que tindran. Ningú sap amb quin marge
pressupostari compten, ningú sap com beneficiarà l’economia, i tot
plegat es bateja amb un nom, i ja tenim el “Pla E” del govern
d’Espanya. S’han aprovat, per tant, propostes inconnexes que es
presenten com un pla anticrisi, quan no ho és, que no són eficaces i
que no compensen l’esforç fiscal que suposen.
És més encara, el president del govern ha ideologitzat la crisi amb
càrregues populistes i partidàries. Quan es parla, per exemple, i
després ho faré més àmpliament, de reformes estructurals, i
concretament de la reforma del mercat de treball, redueix el debat a
la consigna que no consentirà que s’abarateixi l’acomiadament i
s’erigeix falsament en el defensor dels drets socials dels més
desvalguts. És una concessió més a la simplificació de la gravetat del
problema i una servitud a la ideologització que el govern i el seu
president fan de la crisi, erigint-se com a garants exclusius dels drets
socials, quan el més antisocial que pot produir-se és situar l’atur en
les taxes que existeixen en l’actualitat a Espanya.
Era Ortega qui deia que qui de debò vol resoldre un problema ha de
començar per veure’l. Al llarg de cinc anys, quan el creixement
econòmic estava per sobre del de les potències europees, quan amb
cofoisme i fatxenderia l’Espanya de Rodríguez Zapatero gallejava que
havíem superat Itàlia en PIB per càpita, havíem agafat França i
l’objectiu era Alemanya –a la qual ja l’Espanya d’Aznar havia donat
lliçons d’economia-, nosaltres repetíem debat econòmic rere debat
econòmic que el nostre creixement se sustentava sobre peus de fang.
Se sustentava fonamentalment en el pes de la construcció, en una
mà d’obra barata i molt poc qualificada, amb molta immigració
estrangera, amb una exagerada demanda interna i amb un dèficit
exterior superior al de qualsevol altra economia desenvolupada.
Fa temps que l’economia i la societat espanyoles han estat vivint per
sobre de les seves possibilitats sense ser competitives i amb un
endeutament familiar i global completament desbordant. Han estat
molts els anys en els quals la nostra balança de pagaments ha arribat
a dèficits del 10%. Es va equivocar el govern en la passada
legislatura, i també en l’última del PP, en assumir una conjuntura
econòmica de creixement sense fi. Ens vam equivocar les altres
forces polítiques en no ser encara més contundentment crítiques amb
un sistema productiu insostenible. Es va equivocar el sistema financer
en estimular amb força aquella carrera desbocada d’endeutament. Es
van equivocar moltes empreses en equiparar l’euro a un estat de
gràcia amb permanent finançament barat. Ens vam equivocar les
famílies en assumir que els preus dels habitatges no podrien baixar i
en endeutar-nos més del compte. Va ser una il.lusió col.lectiva en la
qual tots hem viscut per sobre de les nostres possibilitats. Van ser
quasi quinze anys de creixement imparable i que semblava no tenir fi.
Però la festa s’ha acabat i ara és necessari corregir els excessos, i
fer-ho com més aviat millor. Necessitem garantir la competitivitat del
nostre sistema productiu i només així podrem sortir de la crisi i
enganxar-nos a la recuperació.
És a l’hora de fer el diagnòstic que tampoc no hem d’oblidar aquelles
causes que tenen la seva arrel en una profunda crisi de valors
humans, quin restabliment ha de ser paral.lel a l’adopció de les
mesures tècniques per sortir de l’actual situació. Un grup
d’economistes, intel.lectuals, universitaris, professionals i treballadors
van fer públic un document sobre “crisi, ètica, moral i valors: una
reflexió oberta”, que jo subscric gairebé en la totalitat de les seves
reflexions. Els beneficis de l’estat del benestar han estat erròniament
interpretats, transformant la nostra societat i deteriorant els seus
valors comprometent greument el principi de responsabilitat dels
nostres propis actes. Hem transitat –diuen ells amb tota la raó- des
de la cultura del sacrifici a la del menor esforç possible; de la de
l’estalvi a la del consum; de la del ser a la del tenir; del respecte i
protecció de la dignitat individual de la persona a l’egoista satisfacció
d’interessos particulars; de la previsió a la improvisació.
La pèrdua de valors ens ha portat aquí i, per tant, només la seva
recuperació ens en traurà. Els valors i la política no es poden
dissociar. Els valors sustenten i donen coherència a les polítiques, i
quan no és així, com ha estat i està passant, és quan la política deixa
de ser referència positiva per als ciutadans. Els valors també ajuden i
faciliten determinats consensos a l’entorn de les polítiques, i ara és
moment de consens. Les polítiques sustentades sobre uns valors
raonablement compartits són més durables en el temps, cosa que
contribueix a evitar les ziga-zaga, els vaivens que tan mal ens fan.
Els valors no es poden decretar ni al BOE, ni al DOGC, sinó que cal
recuperar-los, sembrar-los, regar-los, cosa que exigeix temps (no ho
farem d’avui per demà, però com abans ens hi posem, millor...),
tossuderia i constància (no és un camí fàcil ni un camí que dóna fruits
a curt termini) i, per tant, fortalesa (davant la incomprensió, la crítica
fàcil i fins i tot la burla que sens dubte hi haurà). Cal, per tant,
generositat i visió a mitjà i llarg termini. Hi ha moments –i aquest
n’és un- en els quals els polítics hem de pensar més en les properes
generacions, que en les properes eleccions. No puc estar-me de dir -
en fer aquesta referència- que els nostres fills heretaran un dèficit
insostenible com a conseqüència de prevaler l’interès a curt en lloc de
prevaler l’interès general amb una visió a mitjà i llarg termini.
Al principi de la meva intervenció he fet referència al títol de la
conferència. M’hi torno a referir ara quan parlo de valors per dir que
expressament no he volgut que figurés en el títol de la meva
conferència l’expressió “crisi econòmica”. Insisteixo: no crec que
l’actual crisi que patim sigui només – i subratllo el només- una crisi
econòmica. És, al meu entendre, una de les expressions d’una crisi
més profunda que, com ja he explicat, afecta els valors, però també
l’estructura de la societat.
De tant socialitzar, hem socialitzat la mediocritat. De tant socialitzar,
som cada vegada més dependents de l’Estat que de la família. De
tant socialitzar, estem perdent el noble afany de fer empresa, de
cercar el legítim lucre per confiar, cada vegada més, en els subsidis i
les subvencions. Esperem que totes les contingències ens les
solucioni l’Estat. La malaltia, els medicaments, la vellesa, l’atur,
l’ensenyament... i moltes altres coses ens les soluciona
l’administració. Hem guanyat en autonomia, això és bo. Però ens hem
passat...; no necessitem ningú. Guanyar en autonomia no hauria de
significar avançar cap a la solitud.
Perquè està molt bé que assegurem per als nostres grans una vellesa
digna, amb pensions dignes, amb llars d’avis i serveis socials
dignes..., però, de qui reben amor i escalf, que és el que més
necessiten? Qui són els responsables de cadascun dels nostres grans?
L’Estat? No, i ho dic amb tota rotunditat. Som tots i cadascun de
nosaltres. Perquè la gent gran, més, i tot que ser ciutadans, són
persones. I cada persona és important, cada persona compta.
La crisi econòmica i la crisi de valors tenen a veure, n’estic
convençut, amb el paper més aigualit que cada vegada més donen a
la família els poders públics. La família és port segur quan vénen
tempestes; la família és el coixí que tempera la crisi. Si la família no
pot fer de dic de contenció, la riera de la crisi es desborda i afecta
tota la societat.
L’esforç, el mèrit, l’estalvi..., tots aquests valors – ho deia abansestan
en crisi. S’estan devaluant. Estem fornint generacions per a les
quals aquests conceptes perden valor. No us preocupeu -sembla que
els diem-, que el papà Estat us ho solucionarà tot.
8
La creació de la riquesa es desprestigia, només hi estan interessats
els “poderosos”, segons la demagògia imperant, a qui obligarem a ser
solidaris per a subsidis. Es prioritza el subsidi a la creació de riquesa i
llocs de treball.
Semblantment passa amb l’estalvi. Per què hem d’estalviar si l’Estat
vetlla per tots nosaltres? Per què, si tenim totes les necessitats
cobertes? Per al llenguatge dit políticament correcte, les necessitats
afectives i espirituals no ho són. Ara doncs, segons diuen, els hem de
castigar fiscalment per la gosadia d’haver estalviat. Si un fill o un
parent es queda a l’atur, que reclamin a l’administració en comptes
de recórrer a la solidaritat familiar òrfena d’estalvis.
UNA ALTERNATIVA DE RIGOR
Aquests dies una brillant periodista catalana, coincidint d’altra banda
amb molts d’altres posicionaments, deia que els polítics, en lloc
d’ocupar-nos de fer propostes econòmiques, ens dedicàvem a parlar
d’avançaments electorals, d’acusar a l’adversari, d’intentar fer tal o
tal altre pacte, de convocar referèndums o consultes el resultat de les
quals no vincula ningú. Doncs bé, no tots fem el mateix. Hi ha qui no
parem de dedicar-nos a explicar, proposar i defensar propostes per
afrontar la crisi i les seves conseqüències. És per això que em
permeto parlar d’una alternativa de rigor enfront la frivolitat i laxitud
que practiquen els socialistes.
Dos exemples concrets al voltant de la política fiscal anunciada pel
govern amb la pujada d’impostos ens il.lustren les greus
contradiccions del govern socialista. El desembre passat, fa nou
mesos, la Comissió Europea va aprovar un “Pla per la recuperació i
l’ocupació” on demanava als estats una reducció d’impostos
equivalent a l’1,5% del respectiu PIB per impulsar el consum, l’estalvi
i la creació d’ocupació. El president Zapatero va aprovar el “Pla
Europeu”, però ara, al cap de nou mesos, ha decidit fer tot el
contrari. En comptes de reduir impostos per valor de 15.000 milions
d’euros, ha decidit apujar-los. Si fa nou mesos reduir els impostos
que estimulen el creixement i l’ocupació era el correcte, quin sentit té
ara fer el contrari? On ens portarà aquesta mesura? A estimular
l’economia i l’ocupació o deprimir-la?
Segon exemple. Quan el president Zapatero va posar en marxa la
mesura de reduir en 400 euros els impostos a treballadors i
autònoms, la memòria econòmica del govern deia que la mesura
ajudaria a incrementar el consum i que podria permetre la creació
d’ocupació. Ningú no ha fet encara una valoració dels efectes de la
implantació d’aquesta mesura. Sincerament, no crec que afectés molt
el consum, però sembla lògic que si la deducció és justificava per
estimular-lo, a contrario sensu, eliminar la deducció, servirà per
frenar més encara la nostra activitat. És a dir, fa un any i mesos
defensava una cosa i ara en fa una altra radicalment diferent.
Per on passa, doncs, l’alternativa?
En primer lloc, pel rigor, per l’ambició, pel diàleg i pel consens; en
segon lloc, per les mesures concretes a adoptar. Cal saber on és
realment l’economia. És molt demanar que el govern ens faci una
fotografia fidel d’on som i ens plantegi una estratègia rigorosa de
sortida de la crisi?
Aquest govern ha patit deliris de grandesa i no ha sabut posar-se al
costat del teixit econòmic i laboral del país quan la bombolla financera
ha esclatat. Necessitem més ambició i menys grandesa. En els
darrers anys el teixit productiu havia invertit molt, en bona part en
construcció, però també en la indústria, en el turisme i en els serveis.
Tenim governs -parlo tant de l’espanyol com del català- sense
ambició i sense direcció, instal.lats en el dia a dia, en el
“curtplacisme“, amb els llums de posició i entretinguts a fomentar
polèmica sobre afers per tal d’intentar amagar la seva inoperància i
incapacitat per sortir de la crisi.
Mentre l’economia anava bé, el “talante” i el diàleg estaven al cim de
tots els valors; des que l’economia no va bé, el diàleg ha desaparegut
dels edificis governamentals. Com és possible que el govern trenqui
el diàleg amb qui crea ocupació? S’han destruït dos milions de llocs
de treball en només quinze mesos i en aquest període el govern no
ha aconseguit tancar cap acord social. Però això no és el pitjor: el
pitjor és que ningú no coneix avui ni una sola proposta del govern per
frenar la destrucció d’ocupació, per tornar a estimular la creació
d’ocupació i per millorar el finançament del mercat de treball. Això sí,
ara ens hem de preparar per distreure’ns al voltant de la llei
d’avortament, i de ben segur que la trobada d’Obama amb Zapatero
ens la refregaran nit i dia durant unes quantes setmanes com si fos la
clau de volta de la solució del nostre país. Una mica més de serietat i
més política, sisplau.
Tot i que en la part final de la conferència en faré una referència més
concreta, he parlat també de la necessitat de consens per articular
una alternativa de rigor. Des del principi d’aquesta legislatura -de fet
ja ho vaig proposar al llarg de la campanya electoral-, he plantejat la
necessitat d’afrontar aquesta crisi a partir d’un ampli consens polític,
econòmic i social. No estem davant d’una crisi qualsevol i per tant la
resposta no ha de ser ordinària sinó extraordinària. Al mes de
novembre de 2008 vaig aconseguir del president del govern, en el
Congrés, el compromís de convocar una taula de treball per buscar
punts susceptibles d’aquest consens. Deu mesos després, la taula de
treball no ha estat ni convocada. No ens ha de sorprendre; pocs són
avui els que no saben que Rodríguez Zapatero i compromís són
termes incompatibles.
Mesures per a la sortida de la crisi.
Cal actuar a la vegada en dues dimensions paral.leles, les actuacions
amb incidència a curt termini i les actuacions de caràcter estructural
amb incidència a mitjà i a llarg termini.
Compartim l’objectiu de canviar el model productiu, tot i que tinc la
sensació que la tan anunciada llei de l’economia sostenible ens
tornarà a desencisar. Però amb la taxa d’atur més alta de la Unió
Europea, amb més de quatre milions de persones sense feina, cap
governant pot orientar la seva política econòmica només cap al llarg
termini.
L’objectiu a llarg termini és tenir una economia amb més valor afegit,
més orientada a la internacionalització, més innovadora, amb més
formació, més competitiva, amb un sector industrial fort, però per
aconseguir-ho, el més important que hem de fer a curt termini és
preservar el teixit productiu que tenim avui i els milions de llocs de
treball que segueixen actius; l’important i urgent és que l’economia
torni a crear ocupació. Només així l’evolució de la demanda interna
s’estabilitzarà. El principal problema de les empreses ja no és
únicament el finançament (que també ho és). El principal problema
que pateixen és la caiguda de la demanda. Empreses estructurals per
produir 100 difícilment subsistiran amb produccions de 50, i aquesta
és la nostra realitat actual.
Per tant, a curt termini:
- Suport a l’ocupació mitjançant la reducció de les cotitzacions
a la Seguretat Social, aplicable amb caràcter temporal a les
empreses amb menys de deu treballadors. Són aquestes les
que millor poden mantenir i crear ocupació.
- Suport a la demanda amb la reforma de l’IRPF de les rendes
més baixes, que són, en aquest moment, les més decisives
per reactivar o generar el consum.
- Millorar la gestió pública en un doble sentit: austeritat i
eficiència en la gestió de la inversió. Necessitem un
programa rigorós d’austeritat en l’administració i de
racionalització de la seva gestió. També en l’àmbit de les
administracions autonòmiques i mitjans i grans ajuntaments.
Quant a l’eficiència en la gestió de la inversió, cal recordar
que aquest és un mal crònic d’aquest país i que s’agreuja
amb els governs actuals, sigui el de l’Estat, sigui el de
Catalunya. Tots recordem l’exministre Álvarez Cascos
garantint que l’any 2004 el Tren d’Alta Velocitat arribaria a la
frontera francesa. Més tard va ser la ministra Magdalena
Álvarez qui va fixar l’any 2007 com a nou any d’arribada a la
frontera, i ara està fixada per al 2012. Si deixem el
ferrocarril per anar a la carreteres, el IV cinturó no sabem si
serà un cinturó àgil o un passeig de rotondes. Hi ha dubtes
en el plantejament, hi ha ineficiència en els procediments
d’elaboració dels projectes. Hi ha aspectes que en absolut
funcionen com és el cas de la Declaració d’Impacte
Ambiental, i hi ha una molt dubtosa voluntat política que la
inversió sigui un motor de l’activitat econòmica capaç de
contrarestar part de la caiguda d’activitat privada.
Contràriament a aquest principi, indispensable en temps de
crisi, la inversió pública disminueix o en molts casos no
s’orienta cap a l’objectiu que tota inversió pública hauria de
tenir que és la inversió productiva. De la primera afirmació, en
tenim un exemple amb la caiguda de licitació oficial d’obra
pública del grup Fomento en el període gener-maig de 2009, en
més d’un 70% a Catalunya. SEOPAN, la setmana passada,
donava xifres per tot l’estat properes al 50% de baixada de
licitació del mes de juliol de 2009 en relació al mateix mes de
2008. Que tota la inversió no s’orienta a garantir la
productivitat del nostre sistema econòmic, en tenim una bona
mostra en les obres municipals del “Plan E”. Són prou notòries,
a banda de públiques, les obres com per considerar que no cal
afegir cap més comentari.
- No incrementar la pressió fiscal: la política fiscal pot
modelar-se, i una de les qüestions que caldria tractar
estructuralment a curt i a llarg termini és també la fiscalitat
en el seu conjunt. Però ara, justament quan encara no
estem en un procés de recuperació econòmica, no és l’hora
de l’augment de la pressió fiscal. L’Estat té un problema de
disminució d’ingressos com a conseqüència de l’aturada
econòmica i això no es resol apujant impostos que ofeguin
més l’estructura econòmica, el consum, l’estavi i la creació o
manteniment de l’ocupació. L’increment de la recaptació
només es resol mitjançant la reactivació de l’activitat
econòmica, i particularment de l’ocupació. És vergonyós,
demagògic i indigne que un ministre del govern de l’Estat
digui a Catalunya que la pujada dels impostos es fa per
assegurar el cobrament de les pensions. La pujada
d’impostos es fa purament i simplement per compensar la
baixada d’ingressos i perquè no tenen cap proposta
alternativa que no sigui castigar més les classes mitjanes.
Ara no toca apujar impostos, toca abaixar-ne alguns. He
parlat de l’IRPF de les rendes més baixes. He parlat també
de les contribucions socials de les pimes i s’ha de reduir el
tipus impositiu de l’impost de societats, estimular la
reinversió, permetre l’ajornament en el pagament de l’IVA
de les factures moroses, adaptar els mòduls dels autònoms
als ingressos reals, a més de la supressió de l’impost de
succesions.
- Millora del finançament a famílies i empreses: qui primer va
plantejar fa molt més d’un l’any el problema de la liquiditat
vam ser nosaltres. La crisi ha transformat les pautes de
funcionament dels mercats financers i en aquest camp cal
suposar que les transformacions que tindrà el sector tenen
molt trajecte per recórrer, però des de la perspectiva del
teixit de petites i mitjanes empreses i autònoms la realitat és
que avui tenen moltes més dificultats de finançar-se de les
que tenien fa un any i mig. El govern de l’Estat ha
instrumentat vies de suport a través de l’ICO, però han estat
lentes i ineficients. Necessitem un ICO reforçat.
- Impuls a la internacionalització i a la innovació. Hi ha dos
àmbits que necessitaran reformes estructurals, però que
també necessiten un missatge clar del govern que indiqui
que el futur del nou model productiu passa perquè les
empreses siguin més internacionals i siguin més
innovadores. Una proposta molt concreta en aquest àmbit:
Convertir les deduccions fiscals vigents i en temes de
R+D+I en crèdits fiscals. És a dir, la crisi pràcticament
impossibilita que les empreses puguin beneficiar-se dels
incentius fiscals als quals tenen dret, ja que si no hi ha
benefici, no hi ha quota per aplicar-se les deduccions. Si
el Govern de veritat creu que la internacionalització i la
innovació són les vies de futur per la nostra economia, cal
que converteixi aquelles deduccions en subvencions com
a crèdit fiscal (el cost per al govern es limita a ser un
avançament d’impostos).
Hi ha un àmbit que cal tenir present per garantir la sortida de la crisi,
i em refereixo al de la construcció. La futura llei de l’economia
sostenible ha d’impulsar novament el sector. Fins que no es venguin
habitatges i no es torni a recuperar una part de l’ocupació del sector
de la construcció, no sortirem de la crisi. Hem fet propostes de
compra d’estocs per destinar-los a habitatge social, hem presentat
una iniciativa per a la construcció d’un parc d’habitatges de lloguer,
de preu reduït i amb insistència hem reclamat la reducció de l’IVA al
7% pels treballs de reforma o rehabilitació.
Si a curt termini he remarcat unes quantes propostes que no
permeten ser una relació exhaustiva de les que he anat plantejant al
Congrés dels Diputats, sinó més aviat un resum i com a tal incomplet,
no puc deixar de fer referència a un conjunt de propostes que
englobaria sota el títol de reformes estructurals i que han de garantir
la competitivitat de la nostra economia.
La primera i la més urgent és la reforma del mercat de treball. El
mercat de treball no ha estat el detonant de la crisi, però sense
reforma laboral no en sortirem. No hi ha país que tingui tanta
ocupació temporal com Espanya, i això castiga especialment els joves
i la productivitat de les empreses. No hi ha país amb tants serveis
d’ocupació tan insuficients per a la recol.locació com Espanya. No hi
ha país amb més rigideses que Espanya en la normativa laboral i tot
plegat castiga el manteniment i creació d’ocupació, i al capdavall la
competitivitat. Mentre a la Unió Europea es parla de flexiseguretat,
aquí es practica la rigidoprecarietat, conceptes òbviament molt
diferents i d’abast social també distint.
Si la prioritat és l’ocupació, i per a nosaltres ho és, necessitem una
reforma laboral. I si els agents socials no es posen d’acord, com seria
ideal, un líder polític no pot negligir les seves responsabilitats en el
fracàs del diàleg social, i menys pot prendre posició a favor d’una de
les parts, i això és el que ha fet el president del govern espanyol. La
nostra prioritat no és que l’acomiadament sigui més barat: el que
prioritzem és que hi hagi menys acomiadaments, més contractes i
més estables. Pot crear-se un nou contracte de suport a la creació
d’ocupació, amb cotitzacions més baixes i amb flexibilitat per a
l’adequació a la voluntat de la nova activitat. Però quan es parla de
reforma laboral, es parla de moltes més coses. Es tracta d’eliminar
rigideses en allò que fa referència a la mobilitat funcional i geogràfica
i de la negociació col.lectiva. Es tracta de disminuir la dualitat de la
qual abans parlava entre fixos i temporals. Es tracta de la
col.laboració dels sectors públics i privats, de col.locació i de moltes
més coses que com més triguem a abordar, més trigarem a recuperar
la creació d’ocupació. Es tracta de parlar també de sous, però de ferho
alhora de productivitat.
Una altra reforma estructural imprescindible és l’educativa. A
Catalunya hem estat capaços de fer un gran pacte per l’educació. És
mèrit -de tots-, però tinc dret a assenyalar que s’ha fet possible
gràcies a dues realitats. Primera, gràcies a l’existència d’una d'una llei
a nivell d'Estat que nosaltres vam pactar i que ha permès l'àmbit
competencial suficient perquè el pacte tingui valor i efectivitat a
Catalunya. La segona, per la responsabilitat de tots, una part del
17
govern -no tota- i de la principal força política del Parlament, tot i
tenir avui la condició d'oposició. Mai -quan nosaltres érem al govern,
ni en aquest ni en altres àmbits-, vam trobar en l'oposició la dosi de
responsabilitat que ara ha trobat el govern amb Convergència i Unió.
A nivell d'Estat, la reforma encara és una assignatura pendent. L'hem
defensat sempre i fins i tot, si m'ho permeten, personalment sempre
m'hi he implicat d'una manera especial. La primera interpel.lació que
el nostre grup parlamentari va formular al govern de Rodríguez
Zapatero va ser fa més de cinc anys, la vaig formular personalment i
no tenia altre objectiu que perseguir un pacte d'estat en matèria
d'educació. El considero imprescindible per garantir el nivell de
formació i competència dels nostres joves per una més sòlida
adquisició de coneixements, però sobretot també el considero bàsic
per reintroduir a l'escola, com cal fer-ho a la família i al conjunt de la
societat, alguns d'aquells valors que remarcava a l'hora de fer el
diagnòstic de quina és la situació de la nostra societat. Valors com
l'esforç, l'autoritat, el mèrit, la disciplina. Des de la política ens vam
equivocar quan, arran d'algunes reformes educatives, vam propiciar
el menyspreu d'aquests valors a les aules.
Una altra reforma igualment prioritària és la de l’administració.
Quants organismes ha suprimit l’Estat des de l’inici de la crisi?
Quin és el balanç de desburocratització que ha tingut l’administració
gràcies a les noves tecnologies de la comunicació? Per què l’eficiència
de l’administració tributària a l’hora de comunicar les dades fiscals no
s’estén a molts altres tràmits de l’administració? Per què no introduir
la definició d’una carrera funcionarial i l’avaluació del personal en
l’àmbit de la funció pública? Per què no acabar amb la superposició
d’administracions públiques, reflexió aquesta que serveix tant a nivell
d’estat com a nivell català?
18
I en l’àmbit de la reforma de l’estructura de l’administració pública ha
d’ocupar un lloc preferent la reforma de la justícia. Si no
s’introdueixen mecanismes que assegurin la reducció en temps i la
plena independència del poder judicial no estem garantint que el
nostre sigui un país de referència per la inversió i el desenvolupament
econòmic. Cal assegurar la reclamació d’allò que és deu i el
compliment dels pactes i contractes.
En el fons necessitem una reforma de la funció pública i de
l’administració que doni autoritat a les exigències de competitivitat
que es formulen des de la política. Poca autoritat moral tindrem per
demanar competitivitat a les nostres empreses si no som capaços de
garantir la de les nostres administracions.
Tot i que hi ha més àmbits on caldria que es produïssin reformes
estructurals, no vull acabar aquest capítol sense parlar del sector
energètic i de les pensions. Espanya té una clara dependència
energètica i coneixem les conseqüències tècniques, a banda de les
econòmiques, d’aquesta dependència. Els socialistes, amb Rodríguez
Zapatero al capdavant, s’oposen a l’ús de l’energia nuclear com un
integrant important d’un mix energètic menys basat en els
combustibles fòssils. Avui no hi ha cap economia d’un país emergent
o ja desenvolupat que, o bé no aposti clarament per l’energia nuclear,
o bé no ho faci per parlar-ne i reflexionar-ne seriosament. L’Espanya
de Rodríguez Zapatero n’és l’excepció. França, Gran Bretanya,
Suècia, Itàlia, EEUU, Brasil, Índia, Xina... aposten per l’energia
nuclear. A Europa, en general, pren cos la necessitat, si més no, de
parlar-ne. Aquí no. Aquí apostem per les energies renovables, aposta
que compartim i que vam defensar, i no sense pals a la roda de
l’oposició i especialment de l’ecologisme, molt abans de l’arribada de
Zapatero al poder. Però és evident que és un aposta cara i insuficient.
Ens cal, per tant, una reforma estructural del nostre sector energètic.
Parlem de pensions! Qui vulgui defensar el sistema públic de
pensions, i nosaltres en som ferms defensors, ha de promoure també
les reformes imprescindibles per garantir la sostenibilitat apel.lant,
això sí, a la tranquil.litat i fent-ho des de la seguretat del sistema. Fer
el contrari, és a dir, instal.lar-se en la comoditat de l’actual relació
entre cotitzants i pensionistes o en les xifres del Fons de Reserva és
una enorme frivolitat i un menyspreu a les generacions de futur. El
mateix secretari d’Estat de la Seguretat Social ha reconegut que el
cocktail de més jubilats i menys cotitzants era insostenible. El
sistema -afegia- no és de goma i no té capacitat infinita. Hem de dir,
per tant, clarament, que caldrà treballar encara més, que és possible
que haguem d’allargar l’edat de jubilació, que calgui fer compatible
fins i tot el cobrament d’una pensió amb un lloc de treball, que a la
vegada serveixi per cotitzar per les futures generacions. Sense
alarmismes, però sense amagar el cap sota l’ala, cal també abordar
reformes estructurals en el sistema de pensions.
LA NECESSITAT D’UN LIDERATGE QUE PROJECTI CONFIANÇA
A l’inici de la meva intervenció els parlava de la necessitat d’un
diagnòstic. Ho feia després de l’alternativa de rigor que representem
enumerant, avaluant i reflexionant sobre propostes a curt, a mitjà, i a
llarg termini, i em manca parlar finalment de la necessitat d’un
lideratge que projecti confiança en la societat i, particularment, als
sectors productius.
Doncs bé, avui, malauradament, qui lidera els governs de Catalunya i
d’Espanya no projecten aquesta necessària confiança. Jo els parlaré
especialment a nivell d’estat, per ser l’àmbit on em correspon dirigir
la política de Convergència i Unió, però alguna de les reflexions és
igualment aplicable a l’àmbit estrictament català. Tanmateix, quan
parlo de lideratge i de confiança, no puc estar-me de dir-los que sóc
molt conscient que és la política en general, i els polítics en
particular, els que no inspirem aquesta confiança. Alguna
responsabilitat hi devem tenir, i alguna en dec tenir jo personalment,
però em resisteixo a acceptar resignadament la popularització del
“tots són iguals”. Això no és veritat. I la generalització d’aquesta
afirmació, més enllà del mal que ens pugui fer als responsables
polítics, danya al conjunt de la societat.
El president Pujol, en l’acte que el Parlament de Catalunya va
celebrar per commemorar el 150è aniversari del naixement del
president Macià el proppassat 10 de setembre, fent referència al
catalanisme, deia el següent: “el catalanisme no serà res si perd
l’aval ètic, si oblida les seves pròpies normes, si sacrifica la seriositat
a l’espectacle i a la barrila, si deixa de ser exigent amb ell mateix, i si
això no ho sap transmetre d’una manera atractiva i senyorívola que
ho faci desitjable a la gent”. Doncs bé, avui a una part del
catalanisme, però sobretot a la política a Catalunya i a Espanya, li
manca sensatesa i li sobra espectacle.
Ja he dit que no parlaria detalladament de Catalunya i que volia
referir-me més al lideratge en l’àmbit estatal, però personalment no
tinc cap dubte que aquí a casa nostra la manca de lideratge és també
responsable de la confusió existent. Això és anterior a la crisi
econòmica, però ara aquesta s’hi superposa i els efectes són encara
més negatius. A més, va incrementant-se un corrent de malestar
entre Catalunya i la resta d’Espanya, i entre la resta d’Espanya i
Catalunya. I això no és bo per a ningú, i els polítics tenim la
responsabilitat de reconduir aquesta situació. Tots! Els d’aquí i el
d’allà!.
Però insisteixo, els vull parlar de lideratge, sobretot referent a
Espanya i per la repercussió que aquest pot tenir de cara a generar o
a fomentar la confiança en el futur. En alguna intervenció
parlamentària he dit que Espanya necessita més que mai líders que
estiguin disposats a perdre vots a costa de prendre mesures que no
sempre siguin populars. I això no és precisament el que tenim, ans
tot al contrari. Per això insisteixo a afirmar que tan pitjor que la crisi
en si mateixa és la desorientació i el desencant que acompanya el
president del govern i les seves erràtiques polítiques.
Liderar no vol dir dir a tothom allò que vol sentir; liderar no vol dir
estar pendent cada dia del que diuen les enquestes. Liderar vol dir
tenir el coratge de prendre les decisions que la societat necessita,
encara que aquesta no les aplaudeixi. Liderar vol dir capacitat de
pedagogia i convenciment des de la veritat per explicar a la
ciutadania el perquè d’aquelles mesures preses de cara al bé comú.
Liderar, en definitiva, és l’antítesi del que s’està fent.
Avui, entre d’altres coses, liderar significa tenir la iniciativa de
convocar totes les forces polítiques i socials i procurar un gran pacte
d’Estat. La crisi no és tractada com una qüestió d’estat, sinó com un
altre camp de batalla política, i això no és el que s’espera de
nosaltres. Algunes de les propostes que he fet per al curt termini
podrien prendre’s amb una mínima majoria, però les reformes
estructurals que la nostra societat i la nostra economia necessiten
s’han d’abordar des d’un gran pacte d’estat. El demano des del
primer dia de la legislatura, fins i tot ho feia ja al llarg de la
campanya electoral, però ni el PSOE ni el PP, ni sobretot Rodríguez
Zapatero, han estat a l’altura de les circumstàncies. Necessitem
renunciar a posicions de partit i fer prevaler l’interès comú. Solament
així recuperarem la confiança com a condició necessària per a
intentar superar amb èxit aqueixa situació. La confiança s’obté
mitjançant el diàleg i els acords, actuant i no desviant l’atenció,
convencent i no negant la realitat.
Acabo afirmant que, més enllà de totes les mesures, i més enllà del
necessari pacte d’Estat, no pot prescindir-se de l’apel.lació a l’esforç.
No s’ha d’amagar la profunditat de la crisi. Sé que recentment ha
passat per aquesta tribuna el conseller Castells, i segons els mitjans
de comunicació va fer una referència al lideratge de Churchill. Jo
també vull referir-me a l’ex-premier britànic, repetint les mateixes
paraules que el 12 de maig d’aquest any li vaig dir al president del
govern espanyol a les Corts: “ Feliçment, no estem, Sr. president del
govern, davant cap guerra, però malgrat tot, li prego que torni a
llegir el discurs de Churchill a la Cambra dels Comuns del 13 de maig
de 1940. Deia: Tenim davant nostre una prova de la naturalesa més
penosa. Tenim davant nostre molts, molts llargs mesos de combat i
sofriment. Quina és la nostra aspiració? Victòria, victòria, costi el que
costi, victòria malgrat tot, victòria per llarg i dur que pugui ser el
camí. Assumeixo la meva tasca amb ànim i esperança”. I reclamava
l’ajut de tothom amb una expressa apel.lació: “Veniu doncs i anem
junts endavant, amb les nostres forces unides, sense res més per
oferir que sang, esforços, llàgrimes i suor”. Oblidem-nos, -ara parlo
jo- com és lògic, de la sang, però diguem clarament que sortirem
d’aquesta crisi, tot i que no serà fàcil i no ho farem sense sacrificis,
suor, alguna llàgrima i molts esforços, canviant objectius i
comportaments, sabent, a més, que no només hi ha una crisi
financera econòmica, que també n’hi ha de valors, com abans
esmentava: que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats i
que ara toca fer-ho per sota; que no podem endeutar-nos més; que
ara hem de desendeutar-nos, necessitem produir un 10 % més i això
requereix millorar substancialment la nostra competitivitat. És l’hora
de l’austeritat. La crisi és una possibilitat de revisar errors comesos,
de fer ús de la creativitat per inventar noves solucions. Per això,
insisteixo a afirmar que molt pitjor que la crisi per ella mateixa són la
desorientació i el desconcert. Recuperem la confiança. La tasca
prioritària de la política ha de ser restaurar la confiança dels mercats i
de la societat. Així és com la societat contemplarà amb esperança
una sortida - que sense dubtes- hi haurà a la crisi”.
Senyores i senyors,
Moltes gràcies per la seva amable atenció.
No m’ha decebut a mi ni a ningú dels que hi érem i ha omplert la sala principal i una d’addicional des de la que l’hem hagut de seguir per mitjà d’una gran pantalla.
Us deixo el discurs:
Conferència pronunciada al “Cercle Financer” de la Societat
Econòmica Barcelonesa d’Amics del País
Una alternativa de rigor
28 de setembre de 2009
INTRODUCCIÓ
He de confessar-los que inicialment havia previst un altre títol per a
aquesta conferència. Volia encapçalar-la amb el títol de “Una mica de
serietat (i més política)”. Si els ciutadans presten atenció –i ho fan- a
tot el que succeeix en els darrers temps a Catalunya i a Espanya, em
semblava que la frase “una mica de serietat (i més política)” resumia
molt bé la situació que estem travessant. Un amic, però, em va fer
observar, amb raó, que sense deixar de ser cert que el que falta avui
és més serietat i més política amb majúscules (política amb sentit
d’estat, aquí -encara que no en som- i a Espanya en el seu conjunt),
podria plantejar-ho d’una altra manera. Certament, sense deixar de
parlar-ne al llarg de la meva exposició, el que realment exigeix les
tesis que defenso no és tant una apel.lació en negatiu al que falta,
sinó al que nosaltres aportem en positiu. És per això que em disposo
a formular-los una sèrie de reflexions i propostes que constitueixen
l’alternativa de rigor que nosaltres representem.
Ningú discutirà que vivim moments difícils arran de la crisi financera i
econòmica, les conseqüències socials més rellevants de la qual són la
destrucció de llocs de treball i de teixit empresarial. Des de la
perspectiva financera, contemplada a nivell global, és cert que
sembla que el pitjor hagi passat. Si més no, el risc d’una depressió
global que ara fa justament un any semblava més que probable ha
quedat conjurat. Una altra cosa ben diferent és la crisi econòmica, i
en particular les especificitats, que hi són, a Espanya. Per superar la
crisi, necessitàvem i continuem necessitant un diagnòstic encertat de
les causes que l’han provocat, un pla estratègic amb actuacions a curt
i llarg termini en els quals les administracions no siguin simplement
espectadores i, sobretot, un lideratge polític que projecti i doni
confiança a la ciutadania i als sectors productius.
Malauradament, avui per avui encara no s’ha fet un diagnòstic
específic i encertat de la crisi per part del govern. Aquest continua
refugiant-se en la globalitat de la crisi i en les causes internacionals
que la van provocar. Sense diagnòstic no hi ha tampoc cap pla
estratègic articulat amb una mínima cohesió per donar resposta a la
crisi. És cert que s’han pres mesures, alguna -molt poquesd’encertada,
però la passivitat, la desorientació i la contradicció han
estat presents al llarg d’aquest darrer any i mig. Ens movem amb
uns pressupostos totalment superats per la realitat. Van ser elaborats
quan el govern ni tan sols admetia l’existència de la crisi i, com a
molt, s’atrevia a parlar d’una lleugera desacceleració en el creixement
de la nostra economia. Però tant o més greu –que ho és molt- que la
manca d’un diagnòstic seriós sobre la situació i la inexistència de
mesures de conjunt articulades sota el marc d’un pla anticrisi és la
manca de lideratge polític. Avui el president del govern espanyol no
transmet la més mínima confiança. No té nord, ni rigor, i ha perdut
els papers. No domina la situació. És populista i té una tendència a la
demagògia derivada d’aquest populisme. En política, una cosa és
adaptar-se a les circumstàncies canviants i l’altra, molt diferent, és
no tenir referents o principis rectors. La política espanyola necessita
líders disposats a perdre vots i no gallets, “veletas”, que canvien a
cada cop de vent. Independentment, per tant, de les mesures, el
pitjor que tenim és que Espanya va a la deriva amb un líder que no
pilota i que va sense rumb, arrossegat pel corrent del relativisme i de
la ineficàcia.
LA NECESSITAT D’UN DIAGNÒSTIC
No hi ha res que justifiqui perquè el govern espanyol ha estat l’últim
de la fila a reconèixer que patim una crisi econòmica de gran
profunditat. Retardar la constatació de la nostra situació econòmica a
causa de la celebració d’eleccions l’any passat va significar retardar
un any les decisions a prendre. Ningú des del govern va prevenir la
crisi que ens venia a sobre, ans al contrari: quan tothom la patia i la
denunciava, la continuaven menyspreant. Al final, quan no van tenir
més remei que reconèixer que l’economia espanyola s’enfonsava, el
govern va ser incapaç de preveure, planificar i executar un pla de
lluita contra la crisi.
Navegàvem i naveguem sense rumb. Prova d’això és el “Pla E” que
equival aproximadament a una successió aleatòria de mesures i que
constitueix l’exemple contràriament oposat al que hauria d’ésser un
pla anticrisi. Una família, una empresa, un govern responsable davant
una situació de crisi, primer estableix unes prioritats, analitza els
recursos de què disposa, planteja un pla, el dota pressupostàriament,
l’executa i finalment efectua una evolució contínua sobre el seu
impacte. El “Pla E” neix i es fa exactament al revés. El govern
improvisa i aprova de manera dispersa i inconnexa determinades
mesures en cada consell de ministres, algunes de les quals
anunciades prèviament en actes partidaris del PSOE. Publicita
després el positiu impacte que tindran. Ningú sap amb quin marge
pressupostari compten, ningú sap com beneficiarà l’economia, i tot
plegat es bateja amb un nom, i ja tenim el “Pla E” del govern
d’Espanya. S’han aprovat, per tant, propostes inconnexes que es
presenten com un pla anticrisi, quan no ho és, que no són eficaces i
que no compensen l’esforç fiscal que suposen.
És més encara, el president del govern ha ideologitzat la crisi amb
càrregues populistes i partidàries. Quan es parla, per exemple, i
després ho faré més àmpliament, de reformes estructurals, i
concretament de la reforma del mercat de treball, redueix el debat a
la consigna que no consentirà que s’abarateixi l’acomiadament i
s’erigeix falsament en el defensor dels drets socials dels més
desvalguts. És una concessió més a la simplificació de la gravetat del
problema i una servitud a la ideologització que el govern i el seu
president fan de la crisi, erigint-se com a garants exclusius dels drets
socials, quan el més antisocial que pot produir-se és situar l’atur en
les taxes que existeixen en l’actualitat a Espanya.
Era Ortega qui deia que qui de debò vol resoldre un problema ha de
començar per veure’l. Al llarg de cinc anys, quan el creixement
econòmic estava per sobre del de les potències europees, quan amb
cofoisme i fatxenderia l’Espanya de Rodríguez Zapatero gallejava que
havíem superat Itàlia en PIB per càpita, havíem agafat França i
l’objectiu era Alemanya –a la qual ja l’Espanya d’Aznar havia donat
lliçons d’economia-, nosaltres repetíem debat econòmic rere debat
econòmic que el nostre creixement se sustentava sobre peus de fang.
Se sustentava fonamentalment en el pes de la construcció, en una
mà d’obra barata i molt poc qualificada, amb molta immigració
estrangera, amb una exagerada demanda interna i amb un dèficit
exterior superior al de qualsevol altra economia desenvolupada.
Fa temps que l’economia i la societat espanyoles han estat vivint per
sobre de les seves possibilitats sense ser competitives i amb un
endeutament familiar i global completament desbordant. Han estat
molts els anys en els quals la nostra balança de pagaments ha arribat
a dèficits del 10%. Es va equivocar el govern en la passada
legislatura, i també en l’última del PP, en assumir una conjuntura
econòmica de creixement sense fi. Ens vam equivocar les altres
forces polítiques en no ser encara més contundentment crítiques amb
un sistema productiu insostenible. Es va equivocar el sistema financer
en estimular amb força aquella carrera desbocada d’endeutament. Es
van equivocar moltes empreses en equiparar l’euro a un estat de
gràcia amb permanent finançament barat. Ens vam equivocar les
famílies en assumir que els preus dels habitatges no podrien baixar i
en endeutar-nos més del compte. Va ser una il.lusió col.lectiva en la
qual tots hem viscut per sobre de les nostres possibilitats. Van ser
quasi quinze anys de creixement imparable i que semblava no tenir fi.
Però la festa s’ha acabat i ara és necessari corregir els excessos, i
fer-ho com més aviat millor. Necessitem garantir la competitivitat del
nostre sistema productiu i només així podrem sortir de la crisi i
enganxar-nos a la recuperació.
És a l’hora de fer el diagnòstic que tampoc no hem d’oblidar aquelles
causes que tenen la seva arrel en una profunda crisi de valors
humans, quin restabliment ha de ser paral.lel a l’adopció de les
mesures tècniques per sortir de l’actual situació. Un grup
d’economistes, intel.lectuals, universitaris, professionals i treballadors
van fer públic un document sobre “crisi, ètica, moral i valors: una
reflexió oberta”, que jo subscric gairebé en la totalitat de les seves
reflexions. Els beneficis de l’estat del benestar han estat erròniament
interpretats, transformant la nostra societat i deteriorant els seus
valors comprometent greument el principi de responsabilitat dels
nostres propis actes. Hem transitat –diuen ells amb tota la raó- des
de la cultura del sacrifici a la del menor esforç possible; de la de
l’estalvi a la del consum; de la del ser a la del tenir; del respecte i
protecció de la dignitat individual de la persona a l’egoista satisfacció
d’interessos particulars; de la previsió a la improvisació.
La pèrdua de valors ens ha portat aquí i, per tant, només la seva
recuperació ens en traurà. Els valors i la política no es poden
dissociar. Els valors sustenten i donen coherència a les polítiques, i
quan no és així, com ha estat i està passant, és quan la política deixa
de ser referència positiva per als ciutadans. Els valors també ajuden i
faciliten determinats consensos a l’entorn de les polítiques, i ara és
moment de consens. Les polítiques sustentades sobre uns valors
raonablement compartits són més durables en el temps, cosa que
contribueix a evitar les ziga-zaga, els vaivens que tan mal ens fan.
Els valors no es poden decretar ni al BOE, ni al DOGC, sinó que cal
recuperar-los, sembrar-los, regar-los, cosa que exigeix temps (no ho
farem d’avui per demà, però com abans ens hi posem, millor...),
tossuderia i constància (no és un camí fàcil ni un camí que dóna fruits
a curt termini) i, per tant, fortalesa (davant la incomprensió, la crítica
fàcil i fins i tot la burla que sens dubte hi haurà). Cal, per tant,
generositat i visió a mitjà i llarg termini. Hi ha moments –i aquest
n’és un- en els quals els polítics hem de pensar més en les properes
generacions, que en les properes eleccions. No puc estar-me de dir -
en fer aquesta referència- que els nostres fills heretaran un dèficit
insostenible com a conseqüència de prevaler l’interès a curt en lloc de
prevaler l’interès general amb una visió a mitjà i llarg termini.
Al principi de la meva intervenció he fet referència al títol de la
conferència. M’hi torno a referir ara quan parlo de valors per dir que
expressament no he volgut que figurés en el títol de la meva
conferència l’expressió “crisi econòmica”. Insisteixo: no crec que
l’actual crisi que patim sigui només – i subratllo el només- una crisi
econòmica. És, al meu entendre, una de les expressions d’una crisi
més profunda que, com ja he explicat, afecta els valors, però també
l’estructura de la societat.
De tant socialitzar, hem socialitzat la mediocritat. De tant socialitzar,
som cada vegada més dependents de l’Estat que de la família. De
tant socialitzar, estem perdent el noble afany de fer empresa, de
cercar el legítim lucre per confiar, cada vegada més, en els subsidis i
les subvencions. Esperem que totes les contingències ens les
solucioni l’Estat. La malaltia, els medicaments, la vellesa, l’atur,
l’ensenyament... i moltes altres coses ens les soluciona
l’administració. Hem guanyat en autonomia, això és bo. Però ens hem
passat...; no necessitem ningú. Guanyar en autonomia no hauria de
significar avançar cap a la solitud.
Perquè està molt bé que assegurem per als nostres grans una vellesa
digna, amb pensions dignes, amb llars d’avis i serveis socials
dignes..., però, de qui reben amor i escalf, que és el que més
necessiten? Qui són els responsables de cadascun dels nostres grans?
L’Estat? No, i ho dic amb tota rotunditat. Som tots i cadascun de
nosaltres. Perquè la gent gran, més, i tot que ser ciutadans, són
persones. I cada persona és important, cada persona compta.
La crisi econòmica i la crisi de valors tenen a veure, n’estic
convençut, amb el paper més aigualit que cada vegada més donen a
la família els poders públics. La família és port segur quan vénen
tempestes; la família és el coixí que tempera la crisi. Si la família no
pot fer de dic de contenció, la riera de la crisi es desborda i afecta
tota la societat.
L’esforç, el mèrit, l’estalvi..., tots aquests valors – ho deia abansestan
en crisi. S’estan devaluant. Estem fornint generacions per a les
quals aquests conceptes perden valor. No us preocupeu -sembla que
els diem-, que el papà Estat us ho solucionarà tot.
8
La creació de la riquesa es desprestigia, només hi estan interessats
els “poderosos”, segons la demagògia imperant, a qui obligarem a ser
solidaris per a subsidis. Es prioritza el subsidi a la creació de riquesa i
llocs de treball.
Semblantment passa amb l’estalvi. Per què hem d’estalviar si l’Estat
vetlla per tots nosaltres? Per què, si tenim totes les necessitats
cobertes? Per al llenguatge dit políticament correcte, les necessitats
afectives i espirituals no ho són. Ara doncs, segons diuen, els hem de
castigar fiscalment per la gosadia d’haver estalviat. Si un fill o un
parent es queda a l’atur, que reclamin a l’administració en comptes
de recórrer a la solidaritat familiar òrfena d’estalvis.
UNA ALTERNATIVA DE RIGOR
Aquests dies una brillant periodista catalana, coincidint d’altra banda
amb molts d’altres posicionaments, deia que els polítics, en lloc
d’ocupar-nos de fer propostes econòmiques, ens dedicàvem a parlar
d’avançaments electorals, d’acusar a l’adversari, d’intentar fer tal o
tal altre pacte, de convocar referèndums o consultes el resultat de les
quals no vincula ningú. Doncs bé, no tots fem el mateix. Hi ha qui no
parem de dedicar-nos a explicar, proposar i defensar propostes per
afrontar la crisi i les seves conseqüències. És per això que em
permeto parlar d’una alternativa de rigor enfront la frivolitat i laxitud
que practiquen els socialistes.
Dos exemples concrets al voltant de la política fiscal anunciada pel
govern amb la pujada d’impostos ens il.lustren les greus
contradiccions del govern socialista. El desembre passat, fa nou
mesos, la Comissió Europea va aprovar un “Pla per la recuperació i
l’ocupació” on demanava als estats una reducció d’impostos
equivalent a l’1,5% del respectiu PIB per impulsar el consum, l’estalvi
i la creació d’ocupació. El president Zapatero va aprovar el “Pla
Europeu”, però ara, al cap de nou mesos, ha decidit fer tot el
contrari. En comptes de reduir impostos per valor de 15.000 milions
d’euros, ha decidit apujar-los. Si fa nou mesos reduir els impostos
que estimulen el creixement i l’ocupació era el correcte, quin sentit té
ara fer el contrari? On ens portarà aquesta mesura? A estimular
l’economia i l’ocupació o deprimir-la?
Segon exemple. Quan el president Zapatero va posar en marxa la
mesura de reduir en 400 euros els impostos a treballadors i
autònoms, la memòria econòmica del govern deia que la mesura
ajudaria a incrementar el consum i que podria permetre la creació
d’ocupació. Ningú no ha fet encara una valoració dels efectes de la
implantació d’aquesta mesura. Sincerament, no crec que afectés molt
el consum, però sembla lògic que si la deducció és justificava per
estimular-lo, a contrario sensu, eliminar la deducció, servirà per
frenar més encara la nostra activitat. És a dir, fa un any i mesos
defensava una cosa i ara en fa una altra radicalment diferent.
Per on passa, doncs, l’alternativa?
En primer lloc, pel rigor, per l’ambició, pel diàleg i pel consens; en
segon lloc, per les mesures concretes a adoptar. Cal saber on és
realment l’economia. És molt demanar que el govern ens faci una
fotografia fidel d’on som i ens plantegi una estratègia rigorosa de
sortida de la crisi?
Aquest govern ha patit deliris de grandesa i no ha sabut posar-se al
costat del teixit econòmic i laboral del país quan la bombolla financera
ha esclatat. Necessitem més ambició i menys grandesa. En els
darrers anys el teixit productiu havia invertit molt, en bona part en
construcció, però també en la indústria, en el turisme i en els serveis.
Tenim governs -parlo tant de l’espanyol com del català- sense
ambició i sense direcció, instal.lats en el dia a dia, en el
“curtplacisme“, amb els llums de posició i entretinguts a fomentar
polèmica sobre afers per tal d’intentar amagar la seva inoperància i
incapacitat per sortir de la crisi.
Mentre l’economia anava bé, el “talante” i el diàleg estaven al cim de
tots els valors; des que l’economia no va bé, el diàleg ha desaparegut
dels edificis governamentals. Com és possible que el govern trenqui
el diàleg amb qui crea ocupació? S’han destruït dos milions de llocs
de treball en només quinze mesos i en aquest període el govern no
ha aconseguit tancar cap acord social. Però això no és el pitjor: el
pitjor és que ningú no coneix avui ni una sola proposta del govern per
frenar la destrucció d’ocupació, per tornar a estimular la creació
d’ocupació i per millorar el finançament del mercat de treball. Això sí,
ara ens hem de preparar per distreure’ns al voltant de la llei
d’avortament, i de ben segur que la trobada d’Obama amb Zapatero
ens la refregaran nit i dia durant unes quantes setmanes com si fos la
clau de volta de la solució del nostre país. Una mica més de serietat i
més política, sisplau.
Tot i que en la part final de la conferència en faré una referència més
concreta, he parlat també de la necessitat de consens per articular
una alternativa de rigor. Des del principi d’aquesta legislatura -de fet
ja ho vaig proposar al llarg de la campanya electoral-, he plantejat la
necessitat d’afrontar aquesta crisi a partir d’un ampli consens polític,
econòmic i social. No estem davant d’una crisi qualsevol i per tant la
resposta no ha de ser ordinària sinó extraordinària. Al mes de
novembre de 2008 vaig aconseguir del president del govern, en el
Congrés, el compromís de convocar una taula de treball per buscar
punts susceptibles d’aquest consens. Deu mesos després, la taula de
treball no ha estat ni convocada. No ens ha de sorprendre; pocs són
avui els que no saben que Rodríguez Zapatero i compromís són
termes incompatibles.
Mesures per a la sortida de la crisi.
Cal actuar a la vegada en dues dimensions paral.leles, les actuacions
amb incidència a curt termini i les actuacions de caràcter estructural
amb incidència a mitjà i a llarg termini.
Compartim l’objectiu de canviar el model productiu, tot i que tinc la
sensació que la tan anunciada llei de l’economia sostenible ens
tornarà a desencisar. Però amb la taxa d’atur més alta de la Unió
Europea, amb més de quatre milions de persones sense feina, cap
governant pot orientar la seva política econòmica només cap al llarg
termini.
L’objectiu a llarg termini és tenir una economia amb més valor afegit,
més orientada a la internacionalització, més innovadora, amb més
formació, més competitiva, amb un sector industrial fort, però per
aconseguir-ho, el més important que hem de fer a curt termini és
preservar el teixit productiu que tenim avui i els milions de llocs de
treball que segueixen actius; l’important i urgent és que l’economia
torni a crear ocupació. Només així l’evolució de la demanda interna
s’estabilitzarà. El principal problema de les empreses ja no és
únicament el finançament (que també ho és). El principal problema
que pateixen és la caiguda de la demanda. Empreses estructurals per
produir 100 difícilment subsistiran amb produccions de 50, i aquesta
és la nostra realitat actual.
Per tant, a curt termini:
- Suport a l’ocupació mitjançant la reducció de les cotitzacions
a la Seguretat Social, aplicable amb caràcter temporal a les
empreses amb menys de deu treballadors. Són aquestes les
que millor poden mantenir i crear ocupació.
- Suport a la demanda amb la reforma de l’IRPF de les rendes
més baixes, que són, en aquest moment, les més decisives
per reactivar o generar el consum.
- Millorar la gestió pública en un doble sentit: austeritat i
eficiència en la gestió de la inversió. Necessitem un
programa rigorós d’austeritat en l’administració i de
racionalització de la seva gestió. També en l’àmbit de les
administracions autonòmiques i mitjans i grans ajuntaments.
Quant a l’eficiència en la gestió de la inversió, cal recordar
que aquest és un mal crònic d’aquest país i que s’agreuja
amb els governs actuals, sigui el de l’Estat, sigui el de
Catalunya. Tots recordem l’exministre Álvarez Cascos
garantint que l’any 2004 el Tren d’Alta Velocitat arribaria a la
frontera francesa. Més tard va ser la ministra Magdalena
Álvarez qui va fixar l’any 2007 com a nou any d’arribada a la
frontera, i ara està fixada per al 2012. Si deixem el
ferrocarril per anar a la carreteres, el IV cinturó no sabem si
serà un cinturó àgil o un passeig de rotondes. Hi ha dubtes
en el plantejament, hi ha ineficiència en els procediments
d’elaboració dels projectes. Hi ha aspectes que en absolut
funcionen com és el cas de la Declaració d’Impacte
Ambiental, i hi ha una molt dubtosa voluntat política que la
inversió sigui un motor de l’activitat econòmica capaç de
contrarestar part de la caiguda d’activitat privada.
Contràriament a aquest principi, indispensable en temps de
crisi, la inversió pública disminueix o en molts casos no
s’orienta cap a l’objectiu que tota inversió pública hauria de
tenir que és la inversió productiva. De la primera afirmació, en
tenim un exemple amb la caiguda de licitació oficial d’obra
pública del grup Fomento en el període gener-maig de 2009, en
més d’un 70% a Catalunya. SEOPAN, la setmana passada,
donava xifres per tot l’estat properes al 50% de baixada de
licitació del mes de juliol de 2009 en relació al mateix mes de
2008. Que tota la inversió no s’orienta a garantir la
productivitat del nostre sistema econòmic, en tenim una bona
mostra en les obres municipals del “Plan E”. Són prou notòries,
a banda de públiques, les obres com per considerar que no cal
afegir cap més comentari.
- No incrementar la pressió fiscal: la política fiscal pot
modelar-se, i una de les qüestions que caldria tractar
estructuralment a curt i a llarg termini és també la fiscalitat
en el seu conjunt. Però ara, justament quan encara no
estem en un procés de recuperació econòmica, no és l’hora
de l’augment de la pressió fiscal. L’Estat té un problema de
disminució d’ingressos com a conseqüència de l’aturada
econòmica i això no es resol apujant impostos que ofeguin
més l’estructura econòmica, el consum, l’estavi i la creació o
manteniment de l’ocupació. L’increment de la recaptació
només es resol mitjançant la reactivació de l’activitat
econòmica, i particularment de l’ocupació. És vergonyós,
demagògic i indigne que un ministre del govern de l’Estat
digui a Catalunya que la pujada dels impostos es fa per
assegurar el cobrament de les pensions. La pujada
d’impostos es fa purament i simplement per compensar la
baixada d’ingressos i perquè no tenen cap proposta
alternativa que no sigui castigar més les classes mitjanes.
Ara no toca apujar impostos, toca abaixar-ne alguns. He
parlat de l’IRPF de les rendes més baixes. He parlat també
de les contribucions socials de les pimes i s’ha de reduir el
tipus impositiu de l’impost de societats, estimular la
reinversió, permetre l’ajornament en el pagament de l’IVA
de les factures moroses, adaptar els mòduls dels autònoms
als ingressos reals, a més de la supressió de l’impost de
succesions.
- Millora del finançament a famílies i empreses: qui primer va
plantejar fa molt més d’un l’any el problema de la liquiditat
vam ser nosaltres. La crisi ha transformat les pautes de
funcionament dels mercats financers i en aquest camp cal
suposar que les transformacions que tindrà el sector tenen
molt trajecte per recórrer, però des de la perspectiva del
teixit de petites i mitjanes empreses i autònoms la realitat és
que avui tenen moltes més dificultats de finançar-se de les
que tenien fa un any i mig. El govern de l’Estat ha
instrumentat vies de suport a través de l’ICO, però han estat
lentes i ineficients. Necessitem un ICO reforçat.
- Impuls a la internacionalització i a la innovació. Hi ha dos
àmbits que necessitaran reformes estructurals, però que
també necessiten un missatge clar del govern que indiqui
que el futur del nou model productiu passa perquè les
empreses siguin més internacionals i siguin més
innovadores. Una proposta molt concreta en aquest àmbit:
Convertir les deduccions fiscals vigents i en temes de
R+D+I en crèdits fiscals. És a dir, la crisi pràcticament
impossibilita que les empreses puguin beneficiar-se dels
incentius fiscals als quals tenen dret, ja que si no hi ha
benefici, no hi ha quota per aplicar-se les deduccions. Si
el Govern de veritat creu que la internacionalització i la
innovació són les vies de futur per la nostra economia, cal
que converteixi aquelles deduccions en subvencions com
a crèdit fiscal (el cost per al govern es limita a ser un
avançament d’impostos).
Hi ha un àmbit que cal tenir present per garantir la sortida de la crisi,
i em refereixo al de la construcció. La futura llei de l’economia
sostenible ha d’impulsar novament el sector. Fins que no es venguin
habitatges i no es torni a recuperar una part de l’ocupació del sector
de la construcció, no sortirem de la crisi. Hem fet propostes de
compra d’estocs per destinar-los a habitatge social, hem presentat
una iniciativa per a la construcció d’un parc d’habitatges de lloguer,
de preu reduït i amb insistència hem reclamat la reducció de l’IVA al
7% pels treballs de reforma o rehabilitació.
Si a curt termini he remarcat unes quantes propostes que no
permeten ser una relació exhaustiva de les que he anat plantejant al
Congrés dels Diputats, sinó més aviat un resum i com a tal incomplet,
no puc deixar de fer referència a un conjunt de propostes que
englobaria sota el títol de reformes estructurals i que han de garantir
la competitivitat de la nostra economia.
La primera i la més urgent és la reforma del mercat de treball. El
mercat de treball no ha estat el detonant de la crisi, però sense
reforma laboral no en sortirem. No hi ha país que tingui tanta
ocupació temporal com Espanya, i això castiga especialment els joves
i la productivitat de les empreses. No hi ha país amb tants serveis
d’ocupació tan insuficients per a la recol.locació com Espanya. No hi
ha país amb més rigideses que Espanya en la normativa laboral i tot
plegat castiga el manteniment i creació d’ocupació, i al capdavall la
competitivitat. Mentre a la Unió Europea es parla de flexiseguretat,
aquí es practica la rigidoprecarietat, conceptes òbviament molt
diferents i d’abast social també distint.
Si la prioritat és l’ocupació, i per a nosaltres ho és, necessitem una
reforma laboral. I si els agents socials no es posen d’acord, com seria
ideal, un líder polític no pot negligir les seves responsabilitats en el
fracàs del diàleg social, i menys pot prendre posició a favor d’una de
les parts, i això és el que ha fet el president del govern espanyol. La
nostra prioritat no és que l’acomiadament sigui més barat: el que
prioritzem és que hi hagi menys acomiadaments, més contractes i
més estables. Pot crear-se un nou contracte de suport a la creació
d’ocupació, amb cotitzacions més baixes i amb flexibilitat per a
l’adequació a la voluntat de la nova activitat. Però quan es parla de
reforma laboral, es parla de moltes més coses. Es tracta d’eliminar
rigideses en allò que fa referència a la mobilitat funcional i geogràfica
i de la negociació col.lectiva. Es tracta de disminuir la dualitat de la
qual abans parlava entre fixos i temporals. Es tracta de la
col.laboració dels sectors públics i privats, de col.locació i de moltes
més coses que com més triguem a abordar, més trigarem a recuperar
la creació d’ocupació. Es tracta de parlar també de sous, però de ferho
alhora de productivitat.
Una altra reforma estructural imprescindible és l’educativa. A
Catalunya hem estat capaços de fer un gran pacte per l’educació. És
mèrit -de tots-, però tinc dret a assenyalar que s’ha fet possible
gràcies a dues realitats. Primera, gràcies a l’existència d’una d'una llei
a nivell d'Estat que nosaltres vam pactar i que ha permès l'àmbit
competencial suficient perquè el pacte tingui valor i efectivitat a
Catalunya. La segona, per la responsabilitat de tots, una part del
17
govern -no tota- i de la principal força política del Parlament, tot i
tenir avui la condició d'oposició. Mai -quan nosaltres érem al govern,
ni en aquest ni en altres àmbits-, vam trobar en l'oposició la dosi de
responsabilitat que ara ha trobat el govern amb Convergència i Unió.
A nivell d'Estat, la reforma encara és una assignatura pendent. L'hem
defensat sempre i fins i tot, si m'ho permeten, personalment sempre
m'hi he implicat d'una manera especial. La primera interpel.lació que
el nostre grup parlamentari va formular al govern de Rodríguez
Zapatero va ser fa més de cinc anys, la vaig formular personalment i
no tenia altre objectiu que perseguir un pacte d'estat en matèria
d'educació. El considero imprescindible per garantir el nivell de
formació i competència dels nostres joves per una més sòlida
adquisició de coneixements, però sobretot també el considero bàsic
per reintroduir a l'escola, com cal fer-ho a la família i al conjunt de la
societat, alguns d'aquells valors que remarcava a l'hora de fer el
diagnòstic de quina és la situació de la nostra societat. Valors com
l'esforç, l'autoritat, el mèrit, la disciplina. Des de la política ens vam
equivocar quan, arran d'algunes reformes educatives, vam propiciar
el menyspreu d'aquests valors a les aules.
Una altra reforma igualment prioritària és la de l’administració.
Quants organismes ha suprimit l’Estat des de l’inici de la crisi?
Quin és el balanç de desburocratització que ha tingut l’administració
gràcies a les noves tecnologies de la comunicació? Per què l’eficiència
de l’administració tributària a l’hora de comunicar les dades fiscals no
s’estén a molts altres tràmits de l’administració? Per què no introduir
la definició d’una carrera funcionarial i l’avaluació del personal en
l’àmbit de la funció pública? Per què no acabar amb la superposició
d’administracions públiques, reflexió aquesta que serveix tant a nivell
d’estat com a nivell català?
18
I en l’àmbit de la reforma de l’estructura de l’administració pública ha
d’ocupar un lloc preferent la reforma de la justícia. Si no
s’introdueixen mecanismes que assegurin la reducció en temps i la
plena independència del poder judicial no estem garantint que el
nostre sigui un país de referència per la inversió i el desenvolupament
econòmic. Cal assegurar la reclamació d’allò que és deu i el
compliment dels pactes i contractes.
En el fons necessitem una reforma de la funció pública i de
l’administració que doni autoritat a les exigències de competitivitat
que es formulen des de la política. Poca autoritat moral tindrem per
demanar competitivitat a les nostres empreses si no som capaços de
garantir la de les nostres administracions.
Tot i que hi ha més àmbits on caldria que es produïssin reformes
estructurals, no vull acabar aquest capítol sense parlar del sector
energètic i de les pensions. Espanya té una clara dependència
energètica i coneixem les conseqüències tècniques, a banda de les
econòmiques, d’aquesta dependència. Els socialistes, amb Rodríguez
Zapatero al capdavant, s’oposen a l’ús de l’energia nuclear com un
integrant important d’un mix energètic menys basat en els
combustibles fòssils. Avui no hi ha cap economia d’un país emergent
o ja desenvolupat que, o bé no aposti clarament per l’energia nuclear,
o bé no ho faci per parlar-ne i reflexionar-ne seriosament. L’Espanya
de Rodríguez Zapatero n’és l’excepció. França, Gran Bretanya,
Suècia, Itàlia, EEUU, Brasil, Índia, Xina... aposten per l’energia
nuclear. A Europa, en general, pren cos la necessitat, si més no, de
parlar-ne. Aquí no. Aquí apostem per les energies renovables, aposta
que compartim i que vam defensar, i no sense pals a la roda de
l’oposició i especialment de l’ecologisme, molt abans de l’arribada de
Zapatero al poder. Però és evident que és un aposta cara i insuficient.
Ens cal, per tant, una reforma estructural del nostre sector energètic.
Parlem de pensions! Qui vulgui defensar el sistema públic de
pensions, i nosaltres en som ferms defensors, ha de promoure també
les reformes imprescindibles per garantir la sostenibilitat apel.lant,
això sí, a la tranquil.litat i fent-ho des de la seguretat del sistema. Fer
el contrari, és a dir, instal.lar-se en la comoditat de l’actual relació
entre cotitzants i pensionistes o en les xifres del Fons de Reserva és
una enorme frivolitat i un menyspreu a les generacions de futur. El
mateix secretari d’Estat de la Seguretat Social ha reconegut que el
cocktail de més jubilats i menys cotitzants era insostenible. El
sistema -afegia- no és de goma i no té capacitat infinita. Hem de dir,
per tant, clarament, que caldrà treballar encara més, que és possible
que haguem d’allargar l’edat de jubilació, que calgui fer compatible
fins i tot el cobrament d’una pensió amb un lloc de treball, que a la
vegada serveixi per cotitzar per les futures generacions. Sense
alarmismes, però sense amagar el cap sota l’ala, cal també abordar
reformes estructurals en el sistema de pensions.
LA NECESSITAT D’UN LIDERATGE QUE PROJECTI CONFIANÇA
A l’inici de la meva intervenció els parlava de la necessitat d’un
diagnòstic. Ho feia després de l’alternativa de rigor que representem
enumerant, avaluant i reflexionant sobre propostes a curt, a mitjà, i a
llarg termini, i em manca parlar finalment de la necessitat d’un
lideratge que projecti confiança en la societat i, particularment, als
sectors productius.
Doncs bé, avui, malauradament, qui lidera els governs de Catalunya i
d’Espanya no projecten aquesta necessària confiança. Jo els parlaré
especialment a nivell d’estat, per ser l’àmbit on em correspon dirigir
la política de Convergència i Unió, però alguna de les reflexions és
igualment aplicable a l’àmbit estrictament català. Tanmateix, quan
parlo de lideratge i de confiança, no puc estar-me de dir-los que sóc
molt conscient que és la política en general, i els polítics en
particular, els que no inspirem aquesta confiança. Alguna
responsabilitat hi devem tenir, i alguna en dec tenir jo personalment,
però em resisteixo a acceptar resignadament la popularització del
“tots són iguals”. Això no és veritat. I la generalització d’aquesta
afirmació, més enllà del mal que ens pugui fer als responsables
polítics, danya al conjunt de la societat.
El president Pujol, en l’acte que el Parlament de Catalunya va
celebrar per commemorar el 150è aniversari del naixement del
president Macià el proppassat 10 de setembre, fent referència al
catalanisme, deia el següent: “el catalanisme no serà res si perd
l’aval ètic, si oblida les seves pròpies normes, si sacrifica la seriositat
a l’espectacle i a la barrila, si deixa de ser exigent amb ell mateix, i si
això no ho sap transmetre d’una manera atractiva i senyorívola que
ho faci desitjable a la gent”. Doncs bé, avui a una part del
catalanisme, però sobretot a la política a Catalunya i a Espanya, li
manca sensatesa i li sobra espectacle.
Ja he dit que no parlaria detalladament de Catalunya i que volia
referir-me més al lideratge en l’àmbit estatal, però personalment no
tinc cap dubte que aquí a casa nostra la manca de lideratge és també
responsable de la confusió existent. Això és anterior a la crisi
econòmica, però ara aquesta s’hi superposa i els efectes són encara
més negatius. A més, va incrementant-se un corrent de malestar
entre Catalunya i la resta d’Espanya, i entre la resta d’Espanya i
Catalunya. I això no és bo per a ningú, i els polítics tenim la
responsabilitat de reconduir aquesta situació. Tots! Els d’aquí i el
d’allà!.
Però insisteixo, els vull parlar de lideratge, sobretot referent a
Espanya i per la repercussió que aquest pot tenir de cara a generar o
a fomentar la confiança en el futur. En alguna intervenció
parlamentària he dit que Espanya necessita més que mai líders que
estiguin disposats a perdre vots a costa de prendre mesures que no
sempre siguin populars. I això no és precisament el que tenim, ans
tot al contrari. Per això insisteixo a afirmar que tan pitjor que la crisi
en si mateixa és la desorientació i el desencant que acompanya el
president del govern i les seves erràtiques polítiques.
Liderar no vol dir dir a tothom allò que vol sentir; liderar no vol dir
estar pendent cada dia del que diuen les enquestes. Liderar vol dir
tenir el coratge de prendre les decisions que la societat necessita,
encara que aquesta no les aplaudeixi. Liderar vol dir capacitat de
pedagogia i convenciment des de la veritat per explicar a la
ciutadania el perquè d’aquelles mesures preses de cara al bé comú.
Liderar, en definitiva, és l’antítesi del que s’està fent.
Avui, entre d’altres coses, liderar significa tenir la iniciativa de
convocar totes les forces polítiques i socials i procurar un gran pacte
d’Estat. La crisi no és tractada com una qüestió d’estat, sinó com un
altre camp de batalla política, i això no és el que s’espera de
nosaltres. Algunes de les propostes que he fet per al curt termini
podrien prendre’s amb una mínima majoria, però les reformes
estructurals que la nostra societat i la nostra economia necessiten
s’han d’abordar des d’un gran pacte d’estat. El demano des del
primer dia de la legislatura, fins i tot ho feia ja al llarg de la
campanya electoral, però ni el PSOE ni el PP, ni sobretot Rodríguez
Zapatero, han estat a l’altura de les circumstàncies. Necessitem
renunciar a posicions de partit i fer prevaler l’interès comú. Solament
així recuperarem la confiança com a condició necessària per a
intentar superar amb èxit aqueixa situació. La confiança s’obté
mitjançant el diàleg i els acords, actuant i no desviant l’atenció,
convencent i no negant la realitat.
Acabo afirmant que, més enllà de totes les mesures, i més enllà del
necessari pacte d’Estat, no pot prescindir-se de l’apel.lació a l’esforç.
No s’ha d’amagar la profunditat de la crisi. Sé que recentment ha
passat per aquesta tribuna el conseller Castells, i segons els mitjans
de comunicació va fer una referència al lideratge de Churchill. Jo
també vull referir-me a l’ex-premier britànic, repetint les mateixes
paraules que el 12 de maig d’aquest any li vaig dir al president del
govern espanyol a les Corts: “ Feliçment, no estem, Sr. president del
govern, davant cap guerra, però malgrat tot, li prego que torni a
llegir el discurs de Churchill a la Cambra dels Comuns del 13 de maig
de 1940. Deia: Tenim davant nostre una prova de la naturalesa més
penosa. Tenim davant nostre molts, molts llargs mesos de combat i
sofriment. Quina és la nostra aspiració? Victòria, victòria, costi el que
costi, victòria malgrat tot, victòria per llarg i dur que pugui ser el
camí. Assumeixo la meva tasca amb ànim i esperança”. I reclamava
l’ajut de tothom amb una expressa apel.lació: “Veniu doncs i anem
junts endavant, amb les nostres forces unides, sense res més per
oferir que sang, esforços, llàgrimes i suor”. Oblidem-nos, -ara parlo
jo- com és lògic, de la sang, però diguem clarament que sortirem
d’aquesta crisi, tot i que no serà fàcil i no ho farem sense sacrificis,
suor, alguna llàgrima i molts esforços, canviant objectius i
comportaments, sabent, a més, que no només hi ha una crisi
financera econòmica, que també n’hi ha de valors, com abans
esmentava: que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats i
que ara toca fer-ho per sota; que no podem endeutar-nos més; que
ara hem de desendeutar-nos, necessitem produir un 10 % més i això
requereix millorar substancialment la nostra competitivitat. És l’hora
de l’austeritat. La crisi és una possibilitat de revisar errors comesos,
de fer ús de la creativitat per inventar noves solucions. Per això,
insisteixo a afirmar que molt pitjor que la crisi per ella mateixa són la
desorientació i el desconcert. Recuperem la confiança. La tasca
prioritària de la política ha de ser restaurar la confiança dels mercats i
de la societat. Així és com la societat contemplarà amb esperança
una sortida - que sense dubtes- hi haurà a la crisi”.
Senyores i senyors,
Moltes gràcies per la seva amable atenció.
