En aquest País tenim la tradició de commemorar aquesta data. Això no és ni bo ni dolent. És el que tenim i hi hem de trampejar. El que sí hem de tenir en compte és la diversitat d’esperit amb la que els nostres conciutadans es prenen aquest dia.
Per massa gent encara és una festa que, en el millor dels casos, permet enganxar un pont i tenir uns dies de descans. No hi tinc res a dir perquè en un País normal això també seria normal.
El més fotut és que ENCARA no som un País normal i hem de recordar-ho.
Per mi si ho hem d’estar recordant 293 anys més estic segur que, apart de no arribar-hi, ja no en quedaran ganes a ningú. Per tant més val que, apart de recordar-ho, hi fem quelcom i en això estem.
El moviment en que estan immersos bona part dels catalans-nacional-federal-confederal-independentistes ens ha de portar, per força, a la única conclusió possible. Ho hem fet tant bé com hem sabut però ens ha sortit malament. Ja no hi valen excuses. Quan un cau, s’alça de nou i hi torna evitant de caure en la mateixa pedra.
NIT AL FOSSAR
Ahir a la nit vaig ser al fossar. Procuro anar-hi cada any tot i que me’n he saltat algun. Forma part de la tradició i no està gens malament anar a sentir com batega el cor dels més abrandats.
He de dir, i no voldria ser parcial, que les alegries van per barris i per èpoques i que vaig tenir la sensació de que les coses havien canviat. El parlament d’en Trias va ser molt aplaudit i el d’en Ridao gens. Em dol dir-ho perquè voldria que s’arribés a un empat tècnic que afavorís el diàleg. Mentre l’èxit d’uns sigui el fracàs dels altres no serà bo pel País. Si algú hi va ser i ho pot negar que ho digui però jo, així, ho vaig veure i viure.
OFRENA , ENTREVISTA, I NOU CANAL DIGITAL. MDTV
Aquest matí hem estrenat ubicació del monòlit i ha permès que la cada vegada més nombrosa assistència tingués una mica més de visibilitat i comoditat, encara que sota un sol de justícia.
Els parlaments han estat més o menys previsibles i només la CUP ha fet un petit miting que ha tret els colors a més d’un. Hem rebut una mica tots però què hi farem !
Discurs de Pere Brun, president d'UDC i vicepresident de CiU a Mataró
Després, molta gent s’ha quedat a veure l’actuació de l’esbart dansaire Sant Martí de Barcelona. La veritat és que m’han sorprès per la qualitat. Segurament és que no els coneixia.
Sense adonar-me’n, he marxat a dos quarts de dues i hi era de 2/4 de 10. Un matí sencer que m’ha passat volant.
Mentre tornava a casa, he sentit la meva entrevista a Mataró ràdio.
Després, una dutxa i dinar en família tot esperant l’hora d’assistir a la inauguració de les emissions del nou canal de TV que el Maresme Centre i el baix posen en marxa amb la participació de molts ajuntaments, amb la participació majoritària del nostre Ajuntament.
Moltes vegades he expressat la nostra oposició a que el nostre pressupost suporti una TV però avui no toca.
El tripartit anterior ens hi ha portat i ara tocarà assegurar el millor funcionament possible.
I que quedi clar que, una cosa és la posició política i l’altre el que tothom tingui clar que el nostre compromís serà sempre assegurar que el projecte porti el màxim d’aprofitament per la Ciutat. Si no ho hem pogut evitar, intentem que sigui el millor possible. De moment, el director que va perdre el TCM per l’afer del seu pas fugaç per la Secretaria de Telecomunicacions de la GENCAT, el va guanyar la TDT i no tinc cap dubte que la seva gran capacitat per moure’s farà que, d’aquest nou canal, se’n parli i molt.
No vull acabar però, sense desitjar bona lluita –competència- a TVM i al CANAL CATALÀ MARESME que també han començat les seves emissions en digital. Aquests dos sí, amb la seva programació habitual i que també tenim per la via analògica. Sort a tots dos perquè hi ha un vell adagi castellà que diu “Que buenos tiros se pegan con la pólvora del Rey” i, en aquests temps, la pólvora son els nostres impostos.
NO ÉS CATALUNYA QUI S’HA D’ADAPTAR A UNA CONSTITUCIÓ ...
Ho ha dit en Pujol en el lliurament que se li ha fet de la Medalla d’Or de la Generalitat, igual que la que s’ha lliurat a Pasqual Maragall que, Déu n’hi do, també les deixa anar. La cara de l’Hereu era un poema escoltant-lo.
