Ahir, Mataró Ràdio (Joan Salicrú) va organitzar un debat sobre el finançament de Catalunya, emmarcat dins la data del 9 d’agost en que s’havia d’haver concretat, ja, el nou model de finançament.
Com a companys de debat tenia a Salvador Milà (IC), Antoni Soy (ERC), Montserrat Nebrera (PP) i Consol Prados (PSC).
Ja vaig dir que és difícil parlar d’incompliment quan no ha arribat el dia del “venciment” (demà) i, per tant, parlar en aquests termes crea una certa angoixa ... però tot apunta a que res de res i que aquesta data passarà com si res.
La veritat és que el debat no va aportar cap novetat més enllà de constatar amb quina facilitat tots els meus companys admetien, força tranquil.lament, l’incompliment dels acords per part del Sr. Zapatero i, en aquest cas, del termini fixat en una llei orgànica com és l’Estatut. Negociar amb l’Estat, quan aquest sap que no complir amb Catalunya li surt gratis és com jugar al Poker sente tenir mai cap figura i sabent que l’altre les té totes. Com si no hem de qualificar el fet de que any rere any, sistemàticament, no s’executen ni les obres pressupostades i aprovades en els pressupostos generals de l’Estat. Així, cada 4 anys en surt un de gratis (com a mínim).
Per mi, és indignant que si un ciutadà no paga una multa el dia que toca, o l’IBI, o l’IVA, o la renda, automàticament rebi un recàrrec i comencin les reclamacions i, en canvi, quan es tracta de complir amb Catalunya, el PSOE s’ho passi pel forro.
La societat catalana ja no pot més. Hem hagut d’aguantar més de 3 anys de discussió de l’Estatut on tots recordem com se’ns ha tractat als catalans i catalanes pel sol fet de reclamar el que és just. La pèrdua de prestigi de Catalunya i de la seva gent, fins avui, ha estat totalment gratuïta. La patim tots aquells que tenim relacions de negoci amb l’Estat que hem vist com, de cop i volta, se’ns ha començat a tractar diferent, despectivament i més agressivament, potser. Doncs després d’aquests tres anys i escaig (2003-2006 Període Maragall), i després de ser negociat a les Cortes Espanyoles i d’haver-se aprovat pels catalans i catalanes, han passat dos anys més i tampoc han pogut complir? Què han fet durant aquests dos anys els governs amics del PSOE i del TPT2? Esperar, potser, a que després del “cepillo” del Sr. Guerra (PSOE) vingui el del Tribunal Constitucional? Em costa de creure perquè el TC difícilment entrarà en la qüestió de fons. El que sí sembla creïble és que la “Catalunya optimista” del PSC és un miratge –com la crisi actual ens està demostrant- i només es tractava d’arribar a les eleccions del 9 de març com fos, i prometent el que fos ...
També ha de quedar clar, que no estem davant d’una confrontació entre territoris, com es pretén i es vol fer creure des de molts àmbits política i mediàtics capitalins estatalins. Estem davant d’una redefinició del model global de finançament que fa necessari l’aprimament d’un Estat que, si es creu les autonomies, no te sentit el que està fent i que no és altre cosa que créixer i créixer. Les veritables necessitats de finançament són al costat dels ciutadans, tant als Ajuntaments (amb una participació ridícula en el finançament des de l’Estat) com, en el nostre cas, el de la Generalitat. No pot ser que les despeses d’aquestes darreres administracions, al ser de proximitat al ciutadà, hagin de créixer –perquè les necessitats i són- quan el gruix proporcional del finançament el te l’Estat i, aquest, actua amb tanta discrecionalitat.
Jo no demano que es retiri ni un euro del finançament des de l’Estat a cap Comunitat. Ni jo ni ningú. El que es demana és que la maquinària de l’estat tingui en compte les necessitats de cada territori i s’actuï en conseqüència, tal i com es va pactar al seu dia. Si necessitem que s’acompleixi el que tant ens va costar d’aconseguir (l’Estatut) és per, p.e., poder aconseguir la gratuïtat dels llibres de text –proposta Montilla-, o posar l’accent en polítiques socials, educatives i sanitàries que tant patim en aquest moment. Seria molt fàcil enumerar “prestacions” que altres comunitats han posat en marxa però no cal. Que no es confongui ningú. Millor finançament, en el nostre cas, és poder donar els serveis mínims que necessitem, res més.
I per favor, Sr. Zapatero i tots els que estan al seu costat. Deixi d’enredar-nos. Treballem cada dia per tirar endavant. Si no vol cedir Rodalies i el seu finançament, digui-ho però no ens entabani més. Si no vol que decidim com han de ser els nostres aeroports i les nostres destinacions aèries digui-ho però no ens entabani més. Si no vol cedir la gestió dels tributs i que la ATC (Agencia Tributària Catalana) sigui qui, de veritat gestioni, digui-ho home, però no ens entabani més. I si no vol complir l’Estatut, digui-ho clar, home, però no ens entabani ni una vegada més. Hi ha molta gent de bona voluntat que se l’ha cregut. Sobretot molta gent a qui la por al PP i a les seves formes li va donar en safata una victòria indiscutible a casa nostra. Si us plau, Sr. Zapatero. No ens entabani més !
Com a companys de debat tenia a Salvador Milà (IC), Antoni Soy (ERC), Montserrat Nebrera (PP) i Consol Prados (PSC).
Ja vaig dir que és difícil parlar d’incompliment quan no ha arribat el dia del “venciment” (demà) i, per tant, parlar en aquests termes crea una certa angoixa ... però tot apunta a que res de res i que aquesta data passarà com si res.
La veritat és que el debat no va aportar cap novetat més enllà de constatar amb quina facilitat tots els meus companys admetien, força tranquil.lament, l’incompliment dels acords per part del Sr. Zapatero i, en aquest cas, del termini fixat en una llei orgànica com és l’Estatut. Negociar amb l’Estat, quan aquest sap que no complir amb Catalunya li surt gratis és com jugar al Poker sente tenir mai cap figura i sabent que l’altre les té totes. Com si no hem de qualificar el fet de que any rere any, sistemàticament, no s’executen ni les obres pressupostades i aprovades en els pressupostos generals de l’Estat. Així, cada 4 anys en surt un de gratis (com a mínim).
Per mi, és indignant que si un ciutadà no paga una multa el dia que toca, o l’IBI, o l’IVA, o la renda, automàticament rebi un recàrrec i comencin les reclamacions i, en canvi, quan es tracta de complir amb Catalunya, el PSOE s’ho passi pel forro.
La societat catalana ja no pot més. Hem hagut d’aguantar més de 3 anys de discussió de l’Estatut on tots recordem com se’ns ha tractat als catalans i catalanes pel sol fet de reclamar el que és just. La pèrdua de prestigi de Catalunya i de la seva gent, fins avui, ha estat totalment gratuïta. La patim tots aquells que tenim relacions de negoci amb l’Estat que hem vist com, de cop i volta, se’ns ha començat a tractar diferent, despectivament i més agressivament, potser. Doncs després d’aquests tres anys i escaig (2003-2006 Període Maragall), i després de ser negociat a les Cortes Espanyoles i d’haver-se aprovat pels catalans i catalanes, han passat dos anys més i tampoc han pogut complir? Què han fet durant aquests dos anys els governs amics del PSOE i del TPT2? Esperar, potser, a que després del “cepillo” del Sr. Guerra (PSOE) vingui el del Tribunal Constitucional? Em costa de creure perquè el TC difícilment entrarà en la qüestió de fons. El que sí sembla creïble és que la “Catalunya optimista” del PSC és un miratge –com la crisi actual ens està demostrant- i només es tractava d’arribar a les eleccions del 9 de març com fos, i prometent el que fos ...
També ha de quedar clar, que no estem davant d’una confrontació entre territoris, com es pretén i es vol fer creure des de molts àmbits política i mediàtics capitalins estatalins. Estem davant d’una redefinició del model global de finançament que fa necessari l’aprimament d’un Estat que, si es creu les autonomies, no te sentit el que està fent i que no és altre cosa que créixer i créixer. Les veritables necessitats de finançament són al costat dels ciutadans, tant als Ajuntaments (amb una participació ridícula en el finançament des de l’Estat) com, en el nostre cas, el de la Generalitat. No pot ser que les despeses d’aquestes darreres administracions, al ser de proximitat al ciutadà, hagin de créixer –perquè les necessitats i són- quan el gruix proporcional del finançament el te l’Estat i, aquest, actua amb tanta discrecionalitat.
Jo no demano que es retiri ni un euro del finançament des de l’Estat a cap Comunitat. Ni jo ni ningú. El que es demana és que la maquinària de l’estat tingui en compte les necessitats de cada territori i s’actuï en conseqüència, tal i com es va pactar al seu dia. Si necessitem que s’acompleixi el que tant ens va costar d’aconseguir (l’Estatut) és per, p.e., poder aconseguir la gratuïtat dels llibres de text –proposta Montilla-, o posar l’accent en polítiques socials, educatives i sanitàries que tant patim en aquest moment. Seria molt fàcil enumerar “prestacions” que altres comunitats han posat en marxa però no cal. Que no es confongui ningú. Millor finançament, en el nostre cas, és poder donar els serveis mínims que necessitem, res més.
I per favor, Sr. Zapatero i tots els que estan al seu costat. Deixi d’enredar-nos. Treballem cada dia per tirar endavant. Si no vol cedir Rodalies i el seu finançament, digui-ho però no ens entabani més. Si no vol que decidim com han de ser els nostres aeroports i les nostres destinacions aèries digui-ho però no ens entabani més. Si no vol cedir la gestió dels tributs i que la ATC (Agencia Tributària Catalana) sigui qui, de veritat gestioni, digui-ho home, però no ens entabani més. I si no vol complir l’Estatut, digui-ho clar, home, però no ens entabani ni una vegada més. Hi ha molta gent de bona voluntat que se l’ha cregut. Sobretot molta gent a qui la por al PP i a les seves formes li va donar en safata una victòria indiscutible a casa nostra. Si us plau, Sr. Zapatero. No ens entabani més !
Tampoc vull deixar de parlar del recolzament que CIU està donant al tripartit en aquest tema perquè crec que és la demostració de que mani qui mani, nosaltres estem amb les necessitats de les persones que viuen a Catalunya i que aquesta és la nostra màxima i prioritat. Ja era hora que fos així i tot i que no me’n vull estar de recordar que mai, mai, en negociacions anteriors, quan era a CIU a qui li tocava negociar , havíem rebut aquest recolzament per part del PSC, també estic segur que aquest nou escenari ens ha d’ensenyar molt pel futur.
P.e., la Sra. Prados deia que tot i això, és amb el Sr. Zapatero quan s’han publicat les balances fiscals, quan es parla de finançament, quan ... Molt bé, Sra. Prados. Això és veritat però també ho és que portem més de 25 anys reclamant-les i vostès han manat a Madrid molts anys i no ho van voler fer. Que si, avui, la generalitat compta amb un finançament de 34000 milions d’euros, gairebé el doble del que teníem abans, és gràcies a un pacte de CiU amb el PP (que era qui manava quan va tocar negociar). Miri, Sra. Prados i senyores i senyors del PSC. Jo no defensaré al PP però tampoc els faré el joc a vostès i les coses són com són. El millor acord que ha pogut treure mai el govern de la generalitat va ser el que li acabo de dir. Amb vostès al govern mai va ser possible. Quina és la diferència? Potser que vostès eren a l’oposició a Catalunya i ens deien el mateix que deia ahir la Sra. Nebrera ... que s’ha d’administrar millor enlloc de demanar més ... se’n recorda senyora Prados, del PSC ... ?
També vaig haver d’explicar a la Sra. Nebrera quan va semblar que negava l’expoli com a bandera dels partits independentistes, dic doncs, li vaig haver de dir que un u, dos o tres per cent, i fins i tot un quatre és solidaritat, però quan el dèficit fiscal supera el 4,5%, Europa ja ha dit mil i una vegades que és un expoli i només cal que tinguem clar el que, avui ja és oficialment reconegut per l’Estat, que Catalunya pateix un dèficit de gairebé un 9% anual els darrers 5 anys i d’un 7% els 15 anteriors. Així, no hi ha cap economia que ho pugui aguantar i l’empobriment i reculada en infraestructures i serveis és el que ja podem palpar. El que no pot ser, i això també és a l’Estatut, és que el qui és solidari –que ho hem de poder ser i volem continuar essent- un cop lliurats els diners d’aquesta solidaritat, quedi per sota del qui els rep.
