Sis del matí, sortida estació d’autobusos de Camprodon. Tres quarts de set, amb la primera claror del dia comencem a caminar cap a xemeneies, pla de la regalíssia i saltar cap a la Ball de Bessibers on hem parat a esmorzar al trobar el primer broll d’aigua. De seguida hem tirat fins a trobar la cabana de fusta i plàstic tèrmic i al cap de poc, el refugi del Ras de Carança. Ens hem aturat una mica a tafanejar la cabana i una mica més al Ras però, aviat, hem continuat avall cap a Toés. Hem tingut sort que el sol no picava massa. Segurament és per l’avançat del mes d’agost però també pels dos dies anteriors de mal temps en que havia refrescat força. Tot i això, la primera hora des del Ras és la més emprenyadora perquè és un tram estrany. Tant aviat tens un xip i xap barrejat amb regals de les vaques com trams on només de caminar ja aixeques la pols terrenca. Sort que, de seguida, t’acostes altre cop al riu i el camí transcorre ombrívol i fresc. Potser llevat d’aquest tros, on el meu comentari no fa justícia a l’excursió, tota la resta del camí és espectacular. Tant la pujada fins a l’esquena d’asse com tota la davallada fins a Toès.
Bé. Continuem -dic- a prop del riu fins a trobar la primera passera: una escala metàl.lica que t’enfila al penya-segat per fer-te avançar sobre unes planxes que et permeten avançar uns 30 metres per sobre del llit del riu i, a partir d’aquí, vas combinant passos com aquest, camí a prop de l’aigua, i ponts penjats amb cables als que, t’acabes acostumant. No cal dir que la canalla hi gaudeix de valent i els grans també.
Sempre hi ha a qui li costa una mica però com que o passes o tornes amunt (mal assumpte) tothom va seguint bé. Al cap de 40 minuts hem trobat la pressa d’aigua del canal i ens hi hem aturat a dinar quan eren gairebé la una. Podríem dir que feia unes set hores que havíem sortit de l’aparcament de Vallter i unes 5 i mitja efectives de caminar. Dinar d’aquells de germanor, compartint de tot, amb cafè i conyac (amb en Toni obvio la marca) i vinga anem-hi. Avui no érem masses, 27. Molts aborígens (manera simpàtica d’anomenar als membres del tribunal que reparteix adjectius als que no som de la Vall) i ja se sap que aquests van preparats per “la vida moderna” i no els manca de res. Competició de qui porta la bota més assaonada, el conyac més passador, el cafè més calent, la carmanyola més ben servida i tot el que us pugueu imaginar. Que no s’estan de res ja us ho dic jo !
Per la meva banda, sempre contraataco preparant els àpats a la manera tradicional de pagès. Obrint el pa allà mateix, fregant el tomàquet (de penjar) in-situ, la meva ampolleta d’oli ben graduat, una mica de sal, i assortit de productes de la Vall (formatges, llonganissa, llonganisseta blanca i negra, etc), acabant amb una mica de fruita.
Havent dinat hem fet el darrer tram que ens hem menjat en menys d’una hora. També és espectacular perquè el camí transcorre durant un bon tros per un tall fet a pic i pala a la pedra de la gorja a una alçada de vertigen i que, si no fos pel cable al que et pots agafar, seria impracticable. Total que abans de les tres ja hem arribat a Toès, just per veure el tren groc, on el plaer ritual de cada any és descalçar-se i deixar els peus en remull en les aigües gelades mentre la canalla juga a obrir i tancar la petita comporta.
Bé, també hi ha un segon i un tercer ritual. El segon, la cervesa al xiringuito de l’aparcament i el tercer, el discutir si l’autocar ha de tornar per baix (Puigcerdà) o per dalt (Collada). Aquest any ha guanyat el “per dalt” i, sortint a dos quarts de cinc, a les set érem altre cop a Camprodon. Jo diria que hauria de guanyar sempre aquesta via !!
Espero que sigui la penúltima excursió de l’estiu. Ara esperem poder fer el Canigó. Eh ! mic suri !
Quin País !
Bé. Continuem -dic- a prop del riu fins a trobar la primera passera: una escala metàl.lica que t’enfila al penya-segat per fer-te avançar sobre unes planxes que et permeten avançar uns 30 metres per sobre del llit del riu i, a partir d’aquí, vas combinant passos com aquest, camí a prop de l’aigua, i ponts penjats amb cables als que, t’acabes acostumant. No cal dir que la canalla hi gaudeix de valent i els grans també.
Sempre hi ha a qui li costa una mica però com que o passes o tornes amunt (mal assumpte) tothom va seguint bé. Al cap de 40 minuts hem trobat la pressa d’aigua del canal i ens hi hem aturat a dinar quan eren gairebé la una. Podríem dir que feia unes set hores que havíem sortit de l’aparcament de Vallter i unes 5 i mitja efectives de caminar. Dinar d’aquells de germanor, compartint de tot, amb cafè i conyac (amb en Toni obvio la marca) i vinga anem-hi. Avui no érem masses, 27. Molts aborígens (manera simpàtica d’anomenar als membres del tribunal que reparteix adjectius als que no som de la Vall) i ja se sap que aquests van preparats per “la vida moderna” i no els manca de res. Competició de qui porta la bota més assaonada, el conyac més passador, el cafè més calent, la carmanyola més ben servida i tot el que us pugueu imaginar. Que no s’estan de res ja us ho dic jo !
Per la meva banda, sempre contraataco preparant els àpats a la manera tradicional de pagès. Obrint el pa allà mateix, fregant el tomàquet (de penjar) in-situ, la meva ampolleta d’oli ben graduat, una mica de sal, i assortit de productes de la Vall (formatges, llonganissa, llonganisseta blanca i negra, etc), acabant amb una mica de fruita.
Havent dinat hem fet el darrer tram que ens hem menjat en menys d’una hora. També és espectacular perquè el camí transcorre durant un bon tros per un tall fet a pic i pala a la pedra de la gorja a una alçada de vertigen i que, si no fos pel cable al que et pots agafar, seria impracticable. Total que abans de les tres ja hem arribat a Toès, just per veure el tren groc, on el plaer ritual de cada any és descalçar-se i deixar els peus en remull en les aigües gelades mentre la canalla juga a obrir i tancar la petita comporta.
Bé, també hi ha un segon i un tercer ritual. El segon, la cervesa al xiringuito de l’aparcament i el tercer, el discutir si l’autocar ha de tornar per baix (Puigcerdà) o per dalt (Collada). Aquest any ha guanyat el “per dalt” i, sortint a dos quarts de cinc, a les set érem altre cop a Camprodon. Jo diria que hauria de guanyar sempre aquesta via !!
Espero que sigui la penúltima excursió de l’estiu. Ara esperem poder fer el Canigó. Eh ! mic suri !
Quin País !
