Retreat EO 2009, a Llafranc.

Aquest any hem trencat una tradició del Chapter de Barcelona de EO pel que fa al retreat anual i, el nostre fòrum, hem decidit fer-lo de forma independent. D’altra banda, cal dir que el fer-ho tots els fòrums junts, com havíem aconseguit durant tots els anys anteriors (vuit) era una excepció dins els 140 Chapters de tot el món. Aquest any ha anat així perquè havíem fet algun canvi en els grups i hem volgut aprofundir-hi.
Hem estat a Llafranc des de divendres a la tarda fins avui a mig matí. La primera sessió la vam tenir amb l’Helene Olsson, de Kairos Future, que va endinsar-nos sobre noves tendències ja que són especialistes sobre mercats i evolució de percepcions. 4 hores excepcionalment útils. Un 10 per ella.
La resta de temps, un treball a fons de creixement personal i auto coneixement.
Ahir també hi va haver temps per a una experiència que jo havia tingut mai fins ara. Mira que m’ho han proposat vegades des de fa anys, els propis companys de feina però mai m’havia dit res. Doncs ahir, sí o sí, a Calella, vaig tenir el meu bateig de busseig. Espectacular !

Links a altres posts de retreats.

Recomanable:
Hotel Blaumar, a Llafranc. En Miquel Grau i la Cristina Pont han obert un hotel fa pocs mesos –de fet encara tenen mil idees al cap per anar-hi fent- i han creat un petit tros de cel on et fan sentir com a casa.
Busseig amb el Kevin a Dive Calella.
Degustació al Casamar, de Llafranc.

RETREAT ANUAL EO

Surto d’un parell de dies del retreat anual d’EO, l’associació d’emprenedors de la qual formo part des de ja fa gairebé 6 anys. Cada any ens trobem els 3 fòrums de Barcelona per a tenir sessions de creixement personal i generar esperit d’equip. Aquesta vegada hem comptat amb el Dr. Jorge Cherbosque, un Mexicà expert de la Universitat de UCLA en Intel.ligència emocional que ha vingut expressament des de Califòrnia per fer-nos aprofundir en aqueta dimensió tant de moda.

Com cada any, el resultat ha estat excel.lent i no me’n penedeixo gens de la inversió en temps que representa. Exercitar la ment sempre m’ha motivat molt i no deixo de sorprendre’m de quanta ciència hi ha al darrera de moltes coses que, sovint, vivim com a “casualitats”.

Cada any fem una activitat física o altre i aquest any ha tocat el Paintball . Jo no ho havia fet mai però vaig gaudir de valent. Primer estava molt fred però ràpidament vam entrar en les tàctiques d’equip i com que a ningú li agrada ser eliminat després de la primera partida ja era un “marcador” autèntic. Era una tarda freda però la suada va ser històrica. Semblàvem nens petits però fèiem tot el que podiem per guanyar.

Com que érem en una casa de turisme rural, teníem tota la llibertat i, durant el sopar d’ahir, vam tenir el que vam denominar una “nit bohèmia”. Tothom portava una canço, un llibre o un poema que li hagués impactat a la vida. Gran nit ! La meva aportació (en portava preparada un altre –una cançó-) la vaig canviar a darrera hora en sentir un poema d’un company. Vaig creure que m’havia aportat més un pensament de Maimònides (pensador i metge hebreu) nascut a Còrdova el 1135 i que, potser no és exacte però més o menys fa ... “no desesperis perquè per la teva ànima i la teva persona, la veritable saviesa resideix en apartar-se del camí dels necis, no en derrotar-los”.

L’ensurt va ser divendres quan vaig rebre un sms informant-me del foc al Centre Natació. Sort, però, que no hem hagut de lamentar mals personals.

Graduació universitària de darrera promoció de la EUM i la EUPMT

Un any més, he assistit a l’acte de graduació de les escoles universitàries de casa. És un acte que m’agrada perquè s’hi reflexa molta il·lusió. Joves que s’incorporen al món laboral, i alguns que ja hi són de fa temps i han combinat estudi i feina –doble mèrit- fins aconseguir el tant esperat títol que els acredita.

Molt important! Molt important i n’han d’estar orgullosos però els caldrà continuar l’esforç i no perdre cap oportunitat d’ampliar coneixements i continuar formant-se. La carrera no és cap garantia d’èxit però és As importantíssim. En Dídac Lee va dir que aquell acte és el més proper que ell havia estat de la seva graduació i, jo, podria dir el mateix. És cert que per sortir-se’n a la vida no cal tenir carrera però sí la persistència en l’esforç i la creença en l’èxit.

Els joves que aquesta tarda han rebut el diploma, en acte solemne, que els acredita han de donar molta importància al que han fet i s’ha d’assaborir. Ara bé, no ens hem d’adormir. Han fet un cim però no el cim. Si se’m permet, i amb el símil de muntanya, hi ha cims que enganyen, cims als que en arribar-hi t’obren la vista a nous cims més alts. Així és la vida!

Vivim en un món molt competitiu on els CV,s són cada vegada més extensos i els “atributs” dels diferents candidats i candidates per a cada feina són impressionants. Segur que ho aconseguireu.

Admiro al Dídac i us en explicaré una anècdota que el defineix i és una de les claus del seu èxit.

Fa un parell d’anys em va tocar organitzar un Retreat d’EO i ho vaig fer per la Vall de Camprodon aprofitant les caminades que ens ofereix la vall. Divendres, el primer dia, només trobar-nos, ja els vaig fer caminar des de Setcases fins a Tregurà. Jo, anava al final de la marxa procurant que ningú quedés enrere i fent-la petar. Gairebé al final, el Grup es va anar ajuntant i vaig parlar amb en Dídac. Resulta que, per els peus plans, mai havia caminat tant ! Doncs ni ens ho havia dit ni es va queixar ni anava amb el grup de cua. Al contrari ! es va esforçar; va patir i ho va fer. Aquest és el Dídac, l’emprenedor que sap sofrir quan toca per aconseguir noves fites. En va acabar més orgullós que un gíngol !

Què vull dir al final ... que emprendre també és saber sofrir fent el que calgui quan toca. De la mateixa manera que moltes coses s’han fet perquè no sabien que eren impossibles, no ens deixem mai barrar el pas per límits imposats. Cal provar-se i provar-ho !

CAP DE SETMANA DE TOTS SANTS 2009

Dissabte vaig pujar a Camprodon a preparar el retreat 2009 de EO.

Aquest any em toca a mi la organització i he anat a tancar que tota la logística quedi encarregada.

El pitjor de tot és que em perdré la INNOVA360.

Això sí, divendres al vespre, Castanyada en família, a casa.

Hotel Blau Mar, a Llafranc. Retorn a la Costa Brava. Miquel i Cristina, emprenedors d'empenta

Em ve molt de gust escriure aquest post.
Aquests dies, el retreat anual del meu fòrum d’EO m’ha permès conèixer aquest petit racó de pau la Costa Brava. He de confessar que si hagués hagut de decidir jo, com va passar per exemple, l’any passat, no hagués buscat pas res cap aquí, i senzillament per pèrdua d’hàbit. Fa anys solia venir per aquests indrets però els darrers anys m’ha costat molt acostar-m’hi. I això que encara recordo els temps que voltant amb la vespa, quan tenia 16 o 17 anys, descobria l’Empordà dormint en càmpings o en qualsevol lloc al costat d’un rierol o un petit tros amb pollancres –em ve al cap Sant Pere Pescador- p.e.
Bé, dic això perquè ha hagut de ser un amic suec i un alemany qui, enamorats de Catalunya, han buscat a internet un lloc on reunir-nos un cap de setmana i després de googlejar “hotel a llafranc” i tafanejar el que sortia, van decidir que vindríem al Blau Mar.
Quin descobriment! Només arribar ja vaig quedar parat perquè em va semblar que qui m’atenia ho feia, potser, més carinyosament del compte i amb una atenció especial. Vaig detectar de seguida que aquell hotel era diferent. Després he sabut que era la Cristina Pont, propietària juntament amb el seu marit, en Miquel Grau. Tots dos s’han ocupat meticulosament de que no ens manqués però, sobretot, ens han fet sentir la sensació autèntica de que érem hostes a casa seva (de fet viuen allà mateix) i que aquest és el seu projecte vital. Fer-nos sentir bé.
És un hotel petit, el primer que s’obre en 50 anys a Llafranc. Dissenyat per ell i decorat per ella. Construït amb l’esforç de tots dos com a projecte de vida després de deixar antigues ocupacions. Em sembla que ell era un “petit empresari tèxtil” (segons diuen) i ella una mestre. Aquest matí encara m’han explicat molt del que els manca per fer i el que van fent de mica en mica. Imagino o vull imaginar que ho van fent a mida que la disponibilitat els ho permet però, de veritat, és un paradís a tocar de casa i un lloc perfecte per passar-hi uns dies i conèixer aquest Quin País!! tant autèntic que tenim.
Han decidit que no farien menjars i que volien ser un complement per a la zona, en el sentit de tenir-hi una mena de casa de turisme rural amb el nom d’hotel i que es preocuparien de recomanar als seus hostes llocs on dinar i sopar descobrint la gastronomia de la zona, o itineraris a peu i visites a poblets de l’Empordà i, fins i tot, per el Pirineu proper.
En definitiva, emprenedors de mitja edat que han creat una il·lusió que m’ha retornat la meva per la Costa Brava. M’atreveixo a dir que, ells, han aconseguit que torni a girar els ulls cap aquí.
No se si la qualitat de les fotografies permetran veure els tons i la llum però feia molts anys que no ho recordava i, entre això i l’experiència de busseig a Calella, vaig tornar a sentir-me quasi un adolescent.
Hi tornaré a l'Hotel Blau Mar, de Llafranc

I que com és que em ve de gust escriure aquest post? Doncs perquè te una certa retirada aun alre que vaig fer sobre Els Avets, a Camprodon.

TOTUM REVOLUTUM

QI GONG

Dimecres vaig començar un curset de Qi Gong al carrer Sant Bru. Els que em coneixen diuen que faig coses rares però, des de fa uns tres anys, en un retreat d’EO al Monestir Budista del Garraf en que hi vaig aprendre les primeres nocions, no he deixat de practicar-les. Quan vaig veure que, a Mataró, se’n feia un curs (combinat amb Tai Xi) ni ho vaig dubtar.

LEARNING AMB L’ANTONIO GARRIGUES WALKER

Dijous, vaig tenir l'oportunitat de dinar amb el Sr. Garrigues Walker, en un àmbit reduït i de confiança. Un liberal de cap a peus però, sobretot, una persona absolutament compromesa amb els altres. 72 anys d’enveja. Per molts anys !

XIMPLERIES A CIU (sector cúpula)

No m’agrada escriure sobre aquestes coses però si no ho faig, queda lleig.

A hores d’ara tots sabem com ha acabat la enèsima enganxada entre els dos socis. Que ningú se m’enfadi si dic que són ximpleries. Si a un soci no li agrada el que fa l’altre li ha de parlar clar i, per tant, si s’han de mig enfadar, s’enfaden i punt. Ara bé, això es fa en privat i sense portades. Que si tu que si jo ... malament. Despistem a la gent i la cansem, encara, més.

NOVES INSTAL.LACIONS PELS BOMBERS

Ja tocava i esperem que s’avorreixin. Si ells no tenen feina és bona senyal.

ENTREPRENEURS ORGANITZATION. CAMPRODON EO RETREAT 2008

He arribat a casa a quarts de quatre, després de 3 dies intensíssims a la Vall de Camprodon.

L’any passat el vam fer al Pla de l’Estany i, allà, em vaig embolicar en organitzar el d’aquest any.

Ha estat una feinada però, al final, ha valgut la pena. Tothom ha quedat content perquè hem aconseguit, una vegada més, trobar l’esperit EO.

Vam començar divendres al matí sortint a peu de Setcases i pujant a Tregurà. Després d’un dinar a la Fonda Riga vam anar cap a Camprodon, a l’Hotel, on vam tenir sessió amb en Xavier Oliver (un crack) fins a l’hora de sopar (Pont 9).

Dissabte, sessions fòrum entre 9 i 12,30h i caminada de Rocabruna a Beget. Costellada a Can Feliça i retorn a treballar a l’hotel.

Avui, també hem treballat des de les 9 a quarts d’una.

Un pla ben recomanable per a grups que busquin combinar la feina amb el lleure.

Gràcies Joan Vila i Toni Surinyach.