És el primer dia que tinc temps per treballar en el bloc.
La setmana passada va ser de bojos. La feina per poder marxar de vacances no em va deixar respirar ni un segon.
El cap de setmana vaig anar a Llívia a celebrar l’aniversari de la Mercè i vaig aprofitar el dissabte per anar a Porté-Puymorens, a la Vall del Passet, a fer Tirolina amb en Suri.
Aprofito per dir que, per accedir-hi en cotxe, ens van cobrar 1,5€ cosa que em va semblar molt bé i que aquí s’hauria de fer ja. És la fórmula de mantenir els camins en perfecte estat però, sobretot, conscienciar sobre la importància de mantenir el Quin País ! En realitat, et cobren el dret d’estacionar, no el de passar però el fet és el mateix.
Quan a la Tirolina, és impressionant. La venen com “Le plus grand parcours de Tyroliennes des Pyrenees” i no se si ho és però hi ha un recorregut que va travessant la presa i el riu de costat a costat i és magnífic. Molt ben preparat, segur, explicat i garantit.
Hi vam anar amb els fills i, ells, van gaudir de valent però qui més bé s’ho va passar van ser els “ganganassos” que deia la meva àvia.
Per 15€ vam estar-hi tota l’estona que vam voler i vam fer tants recorreguts com vam poder.
Al final, com que el sol picava de valent el tema es va acabar amb una banyada al llac.
L’anècdota és que l’amic Suri, va tenir una arrencada patriòtica (molt ell) i quan un desconegut li va dir que li agradava la samarreta (Un país una bandera ...) se la va treure i l’hi va regalar. Res a dir si no fos perquè, aquell mateix matí, ja l’havia compromès a un altre ... Coses d’ell !
A la tarda migdiada i sopar amb bellugada fins altes hores de la matinada.
La setmana passada va ser de bojos. La feina per poder marxar de vacances no em va deixar respirar ni un segon.
El cap de setmana vaig anar a Llívia a celebrar l’aniversari de la Mercè i vaig aprofitar el dissabte per anar a Porté-Puymorens, a la Vall del Passet, a fer Tirolina amb en Suri.
Aprofito per dir que, per accedir-hi en cotxe, ens van cobrar 1,5€ cosa que em va semblar molt bé i que aquí s’hauria de fer ja. És la fórmula de mantenir els camins en perfecte estat però, sobretot, conscienciar sobre la importància de mantenir el Quin País ! En realitat, et cobren el dret d’estacionar, no el de passar però el fet és el mateix.
Quan a la Tirolina, és impressionant. La venen com “Le plus grand parcours de Tyroliennes des Pyrenees” i no se si ho és però hi ha un recorregut que va travessant la presa i el riu de costat a costat i és magnífic. Molt ben preparat, segur, explicat i garantit.
Hi vam anar amb els fills i, ells, van gaudir de valent però qui més bé s’ho va passar van ser els “ganganassos” que deia la meva àvia.
Per 15€ vam estar-hi tota l’estona que vam voler i vam fer tants recorreguts com vam poder.
Al final, com que el sol picava de valent el tema es va acabar amb una banyada al llac.
L’anècdota és que l’amic Suri, va tenir una arrencada patriòtica (molt ell) i quan un desconegut li va dir que li agradava la samarreta (Un país una bandera ...) se la va treure i l’hi va regalar. Res a dir si no fos perquè, aquell mateix matí, ja l’havia compromès a un altre ... Coses d’ell !
A la tarda migdiada i sopar amb bellugada fins altes hores de la matinada.
També va quedar clar que, a la Cerdanya, ni tots son d'ERC ni tots els d'ERC son reagrupats.
El problema és que, diumenge, volíem anar a muntar a cavall i, clar, a les 10 ja érem sobre els equins tot pasturant sota el sol de la Cerdanya. Jo, com que a cavall hi vaig d’any amb any sempre em toca patir des de la sortida fins al final. Més quan el “pàjaru” porta un menorquí autèntic que sembla que no tingui aturador (com l’amo). Dues hores trotant i galopant, creuant el Segre i fent trossos de riu que eren preciosos. Ens va acompanyar en Quico que també Déu n’hi do quin animal que portava, potser més musculós que el Carlit –el d’en Suri- . El meu, com que era de lloguer, era l’avi de tots els cavalls però també hi anava. Me’l van donar manso per raons òbvies.
En acabat, dinar ràpid i cap a casa per acabar tot el que quedava pendent abans de fer uns dies de vacances. Dilluns ho vaig enllestir i cap a Camprodon (temps i càmera de la vall)
Vaig agafar la moto i vaig arribar plovent. Amb la calor que feia, fins i tot venia bé l’aigua que queia i que no va parar, pràcticament, fins ahir dimecres a mig dia. Amb la sequedat que hi havia va anar més que bé.
En fi, i acabo com he començat, el dimecres 8 d’agost és el meu aniversari i n’he fet 44.
El problema és que, diumenge, volíem anar a muntar a cavall i, clar, a les 10 ja érem sobre els equins tot pasturant sota el sol de la Cerdanya. Jo, com que a cavall hi vaig d’any amb any sempre em toca patir des de la sortida fins al final. Més quan el “pàjaru” porta un menorquí autèntic que sembla que no tingui aturador (com l’amo). Dues hores trotant i galopant, creuant el Segre i fent trossos de riu que eren preciosos. Ens va acompanyar en Quico que també Déu n’hi do quin animal que portava, potser més musculós que el Carlit –el d’en Suri- . El meu, com que era de lloguer, era l’avi de tots els cavalls però també hi anava. Me’l van donar manso per raons òbvies.
En acabat, dinar ràpid i cap a casa per acabar tot el que quedava pendent abans de fer uns dies de vacances. Dilluns ho vaig enllestir i cap a Camprodon (temps i càmera de la vall)
Vaig agafar la moto i vaig arribar plovent. Amb la calor que feia, fins i tot venia bé l’aigua que queia i que no va parar, pràcticament, fins ahir dimecres a mig dia. Amb la sequedat que hi havia va anar més que bé.
En fi, i acabo com he començat, el dimecres 8 d’agost és el meu aniversari i n’he fet 44.
