No puc fer gaires dies de festa ni descans, m’havia compromès i tenia moltes ganes d’anar. Estic orgullós perquè any rera any s’està convertint en una tradició.
Sortim a 2/4 de 5 i recullo amb el cotxe a l’Anna i la Berta i marxem cap a Castell (peu del Canigó), d’on agafem la pista i ens enfilem cap a trobar el refugi de Merialles. I a 2/4 de 8 del matí iniciem l’ascensió al Canigó.
Ens acompanyen amics de Mataró i allà ens trobem en Jordi amb la seva colla que estan molt forts perquè volen fer el Matagalls-Montserrat.
Veureu per les fotos que feia molt de fred, havíem deixat l’onada de calor i anàvem amb guants i barrets.
Vam trobar la Font Nostra gelada, el raig d’aigua quedava congelat segons canviava la direcció del vent formant estalactites.
El camí clàssic Merialles- Font d’Aragó- Jasse de Cadí fins la Portella de Vallmanya- fins a la Bretxa d’Orier, un canal infernal i la xemeneia del Pic del Canigó (2784).
A dalt feia un fred que pelava, amb un vent que dificultava l’avançar.
I cap a Mataró per poder ser al vespre al sopar de la Serenata del carrer Sant Ramon.
Escalfant motors per la Diada! Quina colla, quin País!