NIT MÀGICA
Qui tornés a ser nen!
La tarda de Reis sempre ha estat especial. Suposo que la nostra infantesa no s’entendria sense el neguit, els nervis, i els plors de la nit de Reis.
Tinc gravada a la ment la imatge de cada any, sortint amb els pares, fanalet en ma a rebre els Reis. Sembla que els fanalets s’han perdut definitivament. Segur que eren un perill perquè una espelma amb una carcassa de paper ja us podeu imaginar com acabava però hi afegia una sensació especial i més emoció. Jo mai havia vist que ningú es fes mal però de plors perquè el fanalet es cremava n’hi havia una bona colla.
A Arenys, la nit de Reis també significava nit de naps. Sortíem a penjar naps a les noies i ens ho passàvem molt bé. Jo vaig deixar d’anar-hi quan van començar les bretolades i la Policia va haver de muntar dispositius especials. Per mi, allà es va perdre l’esperit de la nit. Recordo quan, a sobre de mobylettes, vespas privamera, derbis , puig, bultacos streaker, montesas crono i altres “amotos” anàvem a buscar els naps cap a Vallgorguina, Arenys de Munt, Canet o Sant Iscle. Imagineu-vos el fred que feia i nosaltres a carregar naps en motxilles i capses que traginàvem com podíem. Més d’un accident per la carretera glaçada i no cal dir que els naps ens els “trobàvem”. Nosaltres els arrancàvem un per un i miràvem de no fer mal però la cosa va degenerar i al final ja fèiem el que podíem. Recordo un any que, a falta de naps, vam anar a l’hort del pare a buscar cols que ja estaven espigades. Va ser el darrer any i els policies d’Arenys no es creien que les cols eren “meves”. Vaja ! del pare. Aquell any vaig decidir que la “tradició” havia mort (per mi i per la nostra colla).
Després he anat seguint la tradició però ja hi ha hagut massa bretolades. Suposo que la dificultat de trobar naps i la massificació ( apart ara surten també les noies -en diuen penja-cols-) ha anat portant la tradició cap al fet de fer bromes (i no tant bromes). En fi. És l’evolució ...
Bé, ja ho veieu, volia explicar la nit de Reis que vaig viure ahir i, al final, la nostàlgia m’ha portat molt més enrere. Què hi farem ! És el meu blog no? Però no queda gaire bé.
Va ser la meva primera cavalcada “des del balcó”. Des dels 18 o 19 anys que les he vist pràcticament totes i, fins i tot, hi he participat de conductor en la caravana comercial. L’he mirat des de diferents punts de la Ciutat i, sobretot, vaig viure-la intensament amb el meu primer fill, en Marc. Però, com deia, va ser la meva primera des del balcó i es veu tot una mica diferent. Encara em costa acostumar-m’hi perquè no deixes d’estar una mica “sol” allà a dalt, però com em diuen contínuament, s’hi ha de ser. Ara que hi penso, crec que mai he marxat per Reis i més aviat, el recordo sempre com un dia de treball especial, on es plega a migdia o a primera hora de la tarda per anar a la cavalcada. I és que tots portem un nen a dintre.
... que què m'han portat ? Doncs llibres i algun quadre.
I ara futbol.
Aquesta tarda he anat a futbol i he arribat tard al camp. Perdíem per 0-1 en un gol de penal que tothom m’ha dit que no ho era. Ja se sap que “a perro flaco ...”
I en lloc del 1 a 1 ha arribat el 0 a 2. El Balaguer s’ha tancat al darrera però pam, allò del contracop i a dintre.
Us deixo una foto curiosa. La de la darrera jugada d’avui. En Callicó acabava de llençar el penal que deixava el marcador en el 2 a 2. L’àrbitre ha pitat sense deixar continuar. S’havia aconseguit un empat que, si bé s’ha treballat, s’ha hagut de patir massa i només ha ajudat a mantenir el goal average amb el Balaguer a favor. Ara! Continuarem anant els últims i hem de tenir en compte que el Balaguer va penúltim.
La foto té la curiositat de què el marcador estava parat i, per tant, a efectes de marcador, el partit estava en 0-2 i rellotge parat al minut 45. Vull dir que hem fet els dos gols en temps de descompte.
Au Mataró! Cal treballar més dur.
