Aquest és el meu article que podeu llegir a la revista Valors.
La feina és -m'agrada veure-ho així, per una qüestió de temps dedicat- la segona corona de confortabilitat de les persones després de la família. Demostrat com està que necessitem treballar per viure, hem de procurar que aquesta activitat ens reporti quel-com més que una contraprestació en format monetari. Hi ha d'haver també el cobrament en forma de satisfacció per la feina ben feta, per la comanda aconseguida, les peces ben acabades, el lliurament en hora i qualitat, la satisfacció del client o el ciutadà administrat, l'orgull de pertànyer a l'equip, sentir-se apreciat i valorat. En definitiva, ser feliç allà per transmetre felicitat, també, a tot l'entorn laboral i retornar al món familiar amb l'autoestima vital intacta. No ens enganyem: no ser feliços a la feina no ens deixarà ser totalment feliços.
En un món cada dia més globalitzat i competitiu, les regles per sortir-nos-en continuen essent les mateixes d'abans: més i millor. Treballar més i millor en el mateix temps i si és possible en menys. La productivitat al nostre país és quelcom que, desgraciadament, ens allunya cada dia més de la competitivitat global i, sense adonar-nos-en té un resultat pervers que fa que es desincentivi l’emprenedoria i, amb això, el cercle de la generació de prosperitat no es retroalimenta, amb el perill que representa pel futur, sobretot, dels nostres fills.
Estic d'acord en què amb el nivell de preus assolits ens els darrers anys, el mileurista té complicat seguir el ritme imposat per la societat d'avui. Crec que la única manera de sortir-ne no és el planyiment sinó la convicció de què cal millorar la preparació i demostrar una actitud de voluntat de superació en tots els sentits. Si la reacció a una feina poc remunerada és el planyiment i el desistiment, aviat el desànim provocarà una lògica de decadència del rendiment. Potser aquest efecte és imperceptible al principi perquè és inconscient però, al final, l'efecte hi és i quan un se'n adona, si és que això passa, és massa tard i ens podem haver convertit en una persona improductiva. El resultat és sempre el mateix: ser superat per un company o companya, ser acomiadat o, en el pitjor dels casos, que el baix rendiment s'encomani fins que aquest faci metàstasi a l'empresa i aquesta s'enfonsi.
No vull deixar de dir que aquests estafadors globals que han generat la crisi financera aprofitant-se de la cobdícia humana i hiperalimentant l'especulació en format piramidal ens han fet molt mal. Clar que sí. Aquest model econòmic de liquiditat monetària sumat a les diferents condicions específiques del nostre país ha empès a l'endeutament fins a nivells insospitables fa uns anys a les famílies i a les empreses que, avui, quan la banca retorna bruscament als criteris defensius "tradicionals" ens demanen més avals, tipus diferencials molt més elevats, o ens financen percentatges més baixos de les inversions, o senzillament opten per reduir el risc rebaixant-nos el risc, el resultat és l'escanyament d'una economia que s'ha anat acostumant a viure a crèdit i que s'ha trobat que havia oblidat l'estalvi perquè, senzillament, aquest estava poc o gens reconegut i menys incentivat.
Molt bé, direu... i què hi té a veure... doncs res i tot. Vull dir que amb els estafadors globals d'algun tipus o altre hi haurem de conviure ens agradi o no. Els hem de combatre però n'hi ha hagut i n'hi haurà. A mi, personalment, em costen d'entendre tants forats econòmics i tants pocs noms de responsables. Fins i tot podrem dir que segur que hi havia qui ho veia a venir i no va fer res, etc... però, la realitat és que la crisi hi és i que costarà de marxar però, mentre estant, nosaltres què hi farem? Ens planyem? O és millor aprendre'n i fer el que només nosaltres podem fer? Jo crec clarament que la segona opció és la única sortida. Hem de contestar al món que nosaltres estem disposats a lluitar. Hem de verbalitzar clarament que volem tornar a ser reconeguts per la nostra aptitud i actitud. Que si per ser competitius s'han de treure millors notes, s'ha d'estar concentrat en el que es fa, s'ha de saber idiomes, s'ha de treballar amb una rialla d'orella a orella i s'ha d'estar alerta al mínim desig del client o administrat... hi estarem i ho farem. I si per això, per aquesta feina ben feta, si pel nostre més i millor no rebem la compensació que creiem que ens mereixem, la negociarem amb fermesa però si no aconseguim avançar, segur que trobarem un altre lloc on aportar-hi el nostre valor o tornarem a encarar el camí del propi negoci. En cap empresa pot ser que tot siguin directors però ai d'aquell director que no sàpiga reconèixer la vàlua dels seus col·laboradors! A la llarga, aquella empresa també anirà malament, si no és que el Consell no se'n adona abans pels baixos resultats de l'empresa (responsabilitat de la direcció) i per tant en busca recanvi.
Al final, tot el que dic és pur sentit comú o experiència viscuda, potser sí. Ara bé, m'atreveixo a afirmar que d'aquesta convicció en podem treure la força per sortir d'aquesta crisi. Esperar que passi està bé però els bons temps només arribaran per nosaltres, individualment, si ens els guanyem. Per cada pam de benestar hi ha milers de candidatures.
Joan Mora és empresari.
