Si les coses van com sembla que aniran en relació a l’Estatut per part del Tribunal Constitucional i amb el finançament, potser que comencem a parlar clar a la gent. Està preparada la societat catalana? L’hem conreat prou com perquè entengui la gravetat de la situació i recolzi un plantejament polític de més profunditat? Si un ampli cos de País no ens fa d’alçaprem, els polítics difícilment podrem pressionar cap palanca.
Estic convençut de que el tractament de la realitat amb el filtre del que és “políticament correcte” ens fa molt mal i no ajuda. El que els polítics en general i, també molts líders d’opinió, intel·lectuals, empresaris, etc no diguin en públic el que expressen en privat ens fa molt mal i no ajuda gens a que la gent prengui consciència de la realitat, elevi el seu nivell crític i, finalment, participi políticament de forma activa. Ja sé que no és amb aquest tema tot sol, sinó amb tot que passa això. En general, sembla que hom temi sortir del guió de la mediocritat. Avui dia, està ben vist ser superficial i frívol. És el compromís el que ens costa !
Faig aquesta reflexió en el sentit de que ja fa temps que penso quines podrien ser les sortides acceptables i que, majoritàriament, podessin ser seguides per la gent d’aquest País.
Una sortida possible podria ser l’estat confederal. Això és, pactant políticament la Confederació espanyola però partint d’un Estat propi.
Hem patit per tirar un Estatut endavant perquè no teníem el País al costat i ha estat, en general, cosa només de la classe política però, si féssim aquest pas, ben explicat a la gent amb el que significaria, no ens aturaria ningú.
Al final del que estem parlant és de que cadascú a casa seva que s’administri com vulgui i, en el que ens posem d’acord –des de la igualtat- cedim una part de sobirania representativa pactant els objectius comuns.
Ho deixo aquí. Ja ho anirem discutint ...
Estic convençut de que el tractament de la realitat amb el filtre del que és “políticament correcte” ens fa molt mal i no ajuda. El que els polítics en general i, també molts líders d’opinió, intel·lectuals, empresaris, etc no diguin en públic el que expressen en privat ens fa molt mal i no ajuda gens a que la gent prengui consciència de la realitat, elevi el seu nivell crític i, finalment, participi políticament de forma activa. Ja sé que no és amb aquest tema tot sol, sinó amb tot que passa això. En general, sembla que hom temi sortir del guió de la mediocritat. Avui dia, està ben vist ser superficial i frívol. És el compromís el que ens costa !
Faig aquesta reflexió en el sentit de que ja fa temps que penso quines podrien ser les sortides acceptables i que, majoritàriament, podessin ser seguides per la gent d’aquest País.
Una sortida possible podria ser l’estat confederal. Això és, pactant políticament la Confederació espanyola però partint d’un Estat propi.
Hem patit per tirar un Estatut endavant perquè no teníem el País al costat i ha estat, en general, cosa només de la classe política però, si féssim aquest pas, ben explicat a la gent amb el que significaria, no ens aturaria ningú.
Al final del que estem parlant és de que cadascú a casa seva que s’administri com vulgui i, en el que ens posem d’acord –des de la igualtat- cedim una part de sobirania representativa pactant els objectius comuns.
Ho deixo aquí. Ja ho anirem discutint ...
