foto del web del Barça
Els que em seguiu el blog ja ho sabeu. Vaig anar a votar a les últimes eleccions a Can Barça amb molts dubtes i em vaig decidir pel que veia amb menys tics autoritaris. Ho sap en Pere Galbany amb qui vaig anar-hi aquella plàcida tarda de diumenge. Ho sigui que vaig perdre i vaig votar al candidat que va quedar últim. M’estimava més la continuïtat amb una persona que em semblava un “bon noi” abans que els altres que, sense tenir-hi res en contra, hi havia alguna cosa de cadascun que no em feia refiar-me’n. En aquell moment, no ho vaig publicitar al bloc per donar al futur President un vot de confiança que, desgraciadament, sento que ja no tinc, i n’explicaré els motius fonamentals. Hi hauria altres detalls però en coses menys transcendents tinc més paciència.
Primer, vaig callar quan vaig veure al President abstenint-se en la decisió portava als tribunals a la junta de Laporta. Ho vaig trobar vergonyós perquè si hi ha indicis de que, l’anterior Junta, va fer quelcom il·lícit , ho ha de portar a cal jutge i punt. Amb un criteri professional i ètic n’hi hauria d’haver prou. Ara bé, si els estatuts diuen que ho ha de preguntar als compromissaris doncs es fa i hi votes a favor ! El que va fer em va semblar tirar la pedra i amagar la ma. Impropi d’un President.
La setmana passada, amb el tema dels controladors, no em va semblar gens bé que es deixés sol a l’entrenador amb el tema del viatge a Pamplona. Un President ha de saber què fer en aquests casos i la lògica demanava enviar a l’equip en tren i autobús (el mateix que es va fer a darrera hora) el mateix divendres per, així, descansar a l’hotel i poder jugar dissabte a l’hora prevista. Això és el que s’havia de fer i no fer-nos fer el ridícul com a club. Si et deixes enredar per la Federació és perquè ni se’t acut de contrastar amb l’Osasuna i, llavors, encara és pitjor. Ni tant sols se’ns acut de viatjar amb l’equip i donar la cara? Intentar matar-ho amb una nota al web, l’endemà, també ho trobo impropi d’un President.
I finalment ara, l’assabentar-me que vendrem la samarreta del Barça és el que em fa decidir a sortir de l’armari. Sempre hi he estat en contra i m’hagués agradat que una decisió així, que afecta als meus sentiments, s’hagués fet per referèndum i fins i tot triar entre diferents opcions que es podés haver estudiat. Potser ho hauria acceptat si algú em demostra que el Barça està al llindar de la fallida però només, temporalment, per sortir d’aquest atzucac. Perquè no ho va dir a la campanya? Sens dubte si ho hagués dit suficientment clar i contundent tots ens en hauríem assabentat i potser hauríem passat de votar a, en el meu cas, fer campanya en contra. Un acord així, com el que s’ha fet, no es fa amb dos dies i, per tant, la cosa ja devia venir de lluny. No ho sé, hi ha coses que fan una mica de tuf i aquesta en fa. Tampoc m’agrada.
I clar, si em permeteu, President, em sembla que així no anem bé. La vessant esportiva, que en els meus 31 anys de soci del Barça mai m’havia donat tantes alegries em fa estar orgullós dels esportistes del Barça. Veure com un entrenador jove com en Pep Guardiola, sortit de l’esport base de la casa, és l’admiració de tot un planter que es deixen la pell al camp per demostrar al seu entrenador que volen ser com ell, em posa la pell de gallina. Per això estic orgullós del Barça.
Benvolgut President, penseu-hi una mica i veureu que no costa gaire d’entendre: el Barça, President Rossell, és més que un club, és un sentiment i vos ho hauríeu de saber. Espero que si mai llegiu aquestes lletres, penseu que són d'algú que s'estima el Barça, com vos, qui les escriu. Algú que pensa que tot es pot esmenar i parlar, que rectificar és de savis, i que sóc algú dels que, avui, se’n diria: un soci no adscrit –en el sentit de no haver recolzar a cap candidatura a les eleccions-
