Em sembla que, des del 9 de desembre del 2012
no m’havia posat les botes de muntanya i, per tant, no havia fet res de res.
Precisament, aquell dia va ser l’últim amb que
vaig caminar a costat del mestre i amic Toni Suriñach. Aquell fred dia d’hivern, fent el Torrent de
Monars i la Riera de Beget, vam percebre clarament que a en Toni li costava més
del compta fer la pujada però ni una paraula de queixa ni molt menys de quelcom
que fes pensar en la malaltia que finalment se’l va emportar.
En guardo un record personal immens. Em va ensenyar a estimar muntanyes i camins
però, sobretot, a la gent. Sempre disposat a ajudar en el que sigui, sempre
bolcat a fer-te sentir un més. Ara,
desafortunadament, no tinc temps per anar a Camprodon i des d’aquella caminada,
només hi havia anat al seu funeral. Tot
i el meu enamorament per la Vall de Camprodon i pels molts amics que he fet al
llarg dels anys, perdre en Toni em costa de pair. Tinc una mica la sensació de
que em falta alguna cosa ...
En fi ... he començat per fer un petit post de
record del dia d’avui i m’he anat emocionant i anant cap a on no he sabut anar.
Fins avui no n’havia escrit res. No em sobre el temps –d’acord- però és que no
se com expressar el que sentia i sento quan hi penso. Sóc tant feliç trescant per aquestes
muntanyes, que la felicitat se’m torna en ulls humits quan penso tot el que he
viscut al seu costat. Toni! ... et trobo
a faltar.
... doncs avui, dissabte, una colla hem volgut
recordar-te i, per això, hem fet el que sempre fèiem amb tu, el cafè a primera
hora, i amunt ...
