Aquest matí havíem preparat una matinal al Turó de l’Home(1706m). Hi anava acompanyat d’advocats i advocadesses -alguna fins i tot metopitzada abans d’ahir- (Núria Calpe) i que estan en bona forma. Ha estat una passejada agradable.
Tant pasturada semblava, que en Suri no s’ha pogut estar de tirar-nos avall des les Agudes (1703m) tot tirant pel dret per provar el claviar de les expedicionàries. He de dir que cap problema. Ni la Núria ni l’Eva s’han arronsat i només hi ha hagut alguna relliscada (començant per un servidor) per la fullaraca o la tartera però res mes. Al final queda clar que, en situacions complexes, el claviar que no funciona és el del Reagrupat quan fa el descens del Canigó per la via Quin País.
De tota manera, l’objectiu del matí era el Catiu d'Or(1681m) i els lliris boscans (massa aviat, en realitat). Es tractava de complir amb en Ramon Verdaguer (advocat i erudit Arenyenc) entre altres coses reconegut també abans d’ahir per els seus 25 anys de col·legiació a Mataró, i autor i eminència en Serrallonga) . El Catiu d’Or és un Turó que es troba entre el Turó de l’Home i Les Agudes.
És una excursió ben senzilla i propera, que deixant el cotxe a l’aparcament de la font de Pessavets es fa molt ràpidament. En poc més d’una hora i quart hem sigut al Turó de l’Home i ens hem pogut entretenir gaudint de tota la Carena, el Catiu, l’esmorzar i Les Agudes. En total, hi hem invertit unes 4 hores que serveixen per aclarir cos i ment.
Ara bé ! El dia no ha acabat aquí. La Mercè i en Jordi ens havien convidat a dinar i és ben sabut que les condicions de la cuinera són fora del comú. A quarts de quatre ja érem a taula pensant en el Llobarro promès.
Poca broma amb la taula. Les entaulades de Ca la Mercè són de Festa Major i Nadal tot sumat i multiplicat. Això ja se sap però, fins aquí, contat i conegut. El problema és que a mesura que la cuinera, com el bon vi, acumula maduració, maceració i fermentació a parts iguals la cosa va agafant tints de degustació gran reserva. Des de l’amanida de la casa, per agafar gana, fins a l’ànec amb compota de poma amb Foie, passant pel guisat de pèsols amb botifarra negra i cansalada, i el llobarro al forn amb les patates “du ciel”. Dinar pantagruèlic, on sort que ha imperat la contenció per amenaça de la balança.
I perquè he retolat el post com “La picada de la Mercè”? doncs perquè com a entrants, no se d’on ha tret o s’ha inventat la picada que acompanyava les cloïsses però allà he rendit el sabre i agenollat davant el plat, no he pogut més que escrostonar el pa per deixar el plat brillant com a prova gratitud.
Per molts anys tinguem Quin País i que no es perdin mai les mestresses ni l’esperit de la cassola !
