Ja fa uns quants anys que participo en la Processó dels Sants Misteris de Camprodon. Aquest any el temps ha acompanyat i s’ha pogut desenvolupar amb normalitat. Ni tants sols feia el fred intens d’altres vegades.
Des del monestir al Carme, una hora i mitja de processó amb molt públic i bona organització.
He sabut que el pas que, avui, porten entre deu persones, es portava abans entre quatre. No se com s’ho devien fer perquè us puc ben assegurar que no és poc pes el que es carrega. La gent d’abans eren veritables bèsties de càrrega perquè si no, no s’entén.
Ho comentàvem a la “bunyolada” (convertida en sopar) posterior a Can Ferran/Roser. Aquest any m’ha semblat que ha sortit més bé que altres anys. Ha ballat bé, no s’ha perdut la concentració ni la sincronia en cap moment i potser només m’hi ha faltat una mica més de respecte en les parades. Com a suplent, tinc una privilegiada observació de les evolucions del pas i tant en Xavi Suriñach com en Ferran Guanyabens marcaven amb pas ferm cada arrencada. Les ordres justes i concretes feien la feina i el pas ha avançat majestuós.
La canalla, esplèndida en els papers de romans i angelets han complert amb escreix el que se’ls demanava i amb un respecte superior al que l’edat en permetria esperar. Bona lliçó “punyeteros”
Sota les vestes, més mataronines que mai il·luminaven el camí, amb orgulloses atxes, fent oblidar alguna absència que esperem retrobar al futur. Voluntàries o forçades per diverses circumstàncies, les absències són massa sentides pel Pas. Punt de retrobament anual de les diverses “famílies” ningú n’està eternament dispensat i a tothom es troba a faltar.
