M’he incorporat a veure el partit al minut 70 aproximadament.
La veritat és que sento una sana enveja per tots els espanyols que porten gaudint de valent unes setmanes i, depenent de com acabi això, tocaran el cel esportiu amb les mans.
De tota manera, si no són campions, tampoc seria cap drama, no? Arribar a la final i, pel que he sentit, fer un gran futbol ja és per estar-ne orgullós.
No sóc cap anti-espanyol, ni vull que perdi la “roja”, ni prefereixo que guanyi Alemanya.
La meva selecció no pot jugar. Millor dit, l’Estat espanyol ens ho ha impedit sistemàticament i aquí és on comencen els problemes.
El problema dels catalans és que massa vegades reaccionem sobre les reaccions enlloc de sobre els orígens de les coses. Què hi hem de dir de la explosió de sentiment nacional espanyol d’aquests dies ? És normal ! Què faríem nosaltres ? Igual.
El problema rau quan la manipulació interessada de sentiments aprofita aquestes ocasions i vol enfrontar-ne uns al altres. Com que no sento com a pròpia la selecció espanyola ja no em mereixo cap respecte? Tota la vida he preferit ignorar als que ens volen fer mal perquè també en fan, indirectament, a tanta i tanta gent de bona fe que hi ha a tot l’Estat i que mai ningú els ha explicat un altre realitat que la que viuen.
Per tant, a tots els espanyols que senten la seva selecció, enhorabona. Sigui quin sigui el resultat. Jo me'n alegro.
Jo, continuaré treballant per poder gaudir, com ells, de forma natural, amb la meva selecció.
