Des d’ahir sí que sóc de vacances “comme il faut”.A les vuit del vespre ens vam concentrar, una bona colla –una setantena-, a l’estació d’autobusos. Suposo que el fet de que Sant Antoni sigui tant conegut i proper va fer animar a molta gent. El Club hi posa la “seguretat” de la sortida, juntament amb el cafè, la coca i les galetes però la resta és la il.lusió de la gent. Sobretot la dels més petits que, tot i ser ben clar, ja portaven el frontal al cap com qui demanés la posta de sol immediata.
Sempre preveiem temps suficient per fer la pujada amb claror de dia i que es vagi fent fosc mentre sopem. Potser aquest any és la més senzilla ja que altres anys s’ha fet el Costabona o el Comanegra però també te el seu encant perquè vas deixant el poble enrere i t’enfiles de seguit.
Aquestes sortides familiars són de retrobament amb gent de cada any i, fins i tot, amb algú que només coneixes d’altres àmbits, potser barcelonins amb qui només et coneixes amb la corbata posada i amb qui, trobar-te aquí a dalt, et resulta ben agradable.
Com a mínim, Sant Antoni no presenta cap perill i no hem de patir per la canalla que no para de córrer amunt i avall amb el frontal al cap. És una d’aquelles activitats tant senzilles que desperten una rara excitació.
Sense mirar ni un moment el rellotge ni patir pel temps (tot i que estava una mica tapat), havent sopat vam agafar el camí de tornada, aquest cop seguint la pista per evitar caigudes tot i que, només avançar el primer metre i sense conseqüències, ja hi va haver qui va rodar per terra ...
