SR. ZAPATERO, NO ENS ENTABANI MÉS !!! (2)
Després de la primera part, i veient el que va succeint, veig que vostè ja s’ha adonat de que se li ha acabat el recurs de l’entabanament. Ja era hora ! Ara ja veig que s’ha cregut de veritat que som ximples i que l’hem votat (jo no) per simpàtic o per estadista o per ves a saber què.
Doncs l’hem votat (jo no) perquè ens semblava que vostè ens tractaria més justament que altres, que si ens havia dit alguna mentida piadosa havia estat pel nostre bé, que en el fons, vostè volia resoldre el “problema catalán”.
Si fos ben pensat, podria pensar que tot aquest teatre de l’enfrontament dialèctic és només preparatori de l’opinió pública: des d’arreu de l’estat es veuria un Zapatero dur amb Catalunya (això sempre va bé), des d’aquí es veuria un PSC ferm (encara va més bé per avançar unes eleccions i afeblir socis) i com més amunt ens enfilem a la figuera més senzill seria vendre qualsevol acord. Ara bé, tot això només són suposicions i amb un anàlisi molt simple. Què dius Mora ! Doncs cada dia em penso més que ens trobem davant d’aquesta situació. Per què? Doncs perquè convé que les coses arribin a dalt de tot perquè aquesta vegada no serà fàcil que la societat catalana s’empassi un “peix al cove”. No serà fàcil perquè hem purgat molt un nou estatut que, tot i que no és el del 30 de setembre, per l’enrenou que aixeca ja es veu que és molt més del que tenim ara. No serà fàcil perquè ara són públiques les balances fiscals i continuar erra que erra és més difícil. No serà fàcil perquè ara són el 100% de les forces polítiques catalanes qui està d’acord en exigir el que és nostre. I no serà fàcil, sobretot, perquè ara no es podrà encolomar el mort d’un hipotètic fracàs a ningú de casa nostra, tot buscant un, també, hipotètic rèdit electoral.
Aquesta vegada, Sr. Zapatero, ens haurà entabanat (a mi no) per última vegada. Ho se’n surt sí o sí, o no li quedarà més remei que anar a les eleccions que el Sr. Bono demana. Unes on quedi molt clar qui vol continuar treballant per vostè pagant-li impostos, i qui prefereix administrar la seva pròpia cartera. Jo, Sr. Zapatero, sóc dels segons i cada vegada hi haurà més gent que se’n adonarà. No creu?
Mentre estant, trucaré als representants dels partits polítics de Mataró per anar fent el que la responsabilitat ens demana i que no és altre cosa que enfortir la nostra unitat. Em balla pel cap mirar de fer un acte unitari a Mataró i, potser, l’onze de setembre en seria la oportunitat. Hauria de ser una cosa senzilla, tant senzilla com potser fer la ofrena conjunta i llegir un manifest en defensa de l’Estatut. Tan senzilla com qualsevol cosa que pugui visualitzar que els polítics estem a l’alçada de les circumstàncies.
Doncs l’hem votat (jo no) perquè ens semblava que vostè ens tractaria més justament que altres, que si ens havia dit alguna mentida piadosa havia estat pel nostre bé, que en el fons, vostè volia resoldre el “problema catalán”.
Si fos ben pensat, podria pensar que tot aquest teatre de l’enfrontament dialèctic és només preparatori de l’opinió pública: des d’arreu de l’estat es veuria un Zapatero dur amb Catalunya (això sempre va bé), des d’aquí es veuria un PSC ferm (encara va més bé per avançar unes eleccions i afeblir socis) i com més amunt ens enfilem a la figuera més senzill seria vendre qualsevol acord. Ara bé, tot això només són suposicions i amb un anàlisi molt simple. Què dius Mora ! Doncs cada dia em penso més que ens trobem davant d’aquesta situació. Per què? Doncs perquè convé que les coses arribin a dalt de tot perquè aquesta vegada no serà fàcil que la societat catalana s’empassi un “peix al cove”. No serà fàcil perquè hem purgat molt un nou estatut que, tot i que no és el del 30 de setembre, per l’enrenou que aixeca ja es veu que és molt més del que tenim ara. No serà fàcil perquè ara són públiques les balances fiscals i continuar erra que erra és més difícil. No serà fàcil perquè ara són el 100% de les forces polítiques catalanes qui està d’acord en exigir el que és nostre. I no serà fàcil, sobretot, perquè ara no es podrà encolomar el mort d’un hipotètic fracàs a ningú de casa nostra, tot buscant un, també, hipotètic rèdit electoral.
Aquesta vegada, Sr. Zapatero, ens haurà entabanat (a mi no) per última vegada. Ho se’n surt sí o sí, o no li quedarà més remei que anar a les eleccions que el Sr. Bono demana. Unes on quedi molt clar qui vol continuar treballant per vostè pagant-li impostos, i qui prefereix administrar la seva pròpia cartera. Jo, Sr. Zapatero, sóc dels segons i cada vegada hi haurà més gent que se’n adonarà. No creu?
Mentre estant, trucaré als representants dels partits polítics de Mataró per anar fent el que la responsabilitat ens demana i que no és altre cosa que enfortir la nostra unitat. Em balla pel cap mirar de fer un acte unitari a Mataró i, potser, l’onze de setembre en seria la oportunitat. Hauria de ser una cosa senzilla, tant senzilla com potser fer la ofrena conjunta i llegir un manifest en defensa de l’Estatut. Tan senzilla com qualsevol cosa que pugui visualitzar que els polítics estem a l’alçada de les circumstàncies.
