Avui és el dia de la veritat sobre l’Estatut i sobre la relació Catalunya-Espanya. Són gairebé les quatre de la tarda i sobrevolem l’Atlàntic en el 743 d’US AIRWAYS cap a Philadelphia i després saltar a Washington DC. Per raons de feina, vaig a una Conferència que feia molt temps que tenia planificada.
Tinc l’ànima a Barcelona i el cor dividit entre la responsabilitat de fer el que he de fer i el que m’agradaria haver fet. Sé que cadascú aporta al procés nacional tot el que pot però avui és el dia i jo no toco de peus a terra, en el sentit més literal.
Ahir al vespre, entre fer maleta i no oblidar res del que necessito per la Conferència, només anava sentint alguna reacció i vaig tenir poc temps per a llegir coses. Però avui, que he sortit a les 6h del matí, ja m’he trobat el diari: “Provocación”, a tota portada !! Mentre feia temps a l’aeroport i ja volant, he anat llegit les primeres reaccions de La Vanguardia a la totalitat de la sentència i que, evidentment, haurem d’anar estudiant amb més calma però que, de fet, pel que sembla, es confirma el que sabíem d’antuvi, ja des de molt abans de que sortís. Si entre el recurs del PP –i els del Defensor del Pueblo (PSOE)- i els d’algunes Autonomies es va donar l’excusa perquè el Tribunal Constitucional s’ho mirés, no és menys cert que des del primer moment, les interpretacions de la defensa (advocats de l’Estat) ja ens marcaven una sèrie de punts on escapçar. En López Tena anava explicant-ho fa mesos a tothom que el volés escoltar. Coneix tant bé el pensament dels membres del Tribunal que ho ha clavat. Ell, però també tots aquells que es mouen i coneixen el sentiment que corre per les altes institucions de l’Estat ens tenien ben avisats. Per tant, a CiU no ens a enxampat de sorpresa encara que no hem pogut fer res més que constatar una vegada més la nul·la voluntat de fermesa real del l’actual Presidència de la Generalitat en intentar aturar el que venia. Trist però comencem a dir les coses pel seu nom perquè si no, és quan la gent no entén res. Les manifestacions de fermesa han començat en el moment en que ja no hi havia res a fer -si és que mai s’hi ha pogut fer quelcom- igual que amb les fusions-absorcions d’alguna Caixa. S’ha tractat més d’una maniobra de cara a la galeria que de la voluntat real d’intervenir-hi de veritat.
Fins ara –vull dir fins tenir la sentència- ens han/hem pogut anar entretenint amb el “hem d’esperar ...” , “no ens precipitem ...”, etc. Però, i ara què? Molts havíem treballat els diferents escenaris i, avui tenim sobre la taula el primer acte: la gran manifestació de rebuig a la sentència i al menys-teniment que representa de la legitimitat democràtica catalana. És cert que hi ha hagut un cert rebombori, ridícul de totes totes, pel tema del lema però diguem-ho clar, també, ha estat un rebombori de un contra tots, de un Partit contra tots, encara que aquest sigui el Partit del President de la Generalitat. És clar que la gent te la percepció de que ni amb això ens posem d’acord perquè, lògicament, els mitjans posen el micro a tots els partits però, en realitat, els organitzadors van aconseguir un consens que només un ha volgut trencar.
Aquesta sentència es recolza sobre el fet de que “ahora meterán un poco de ruido però nada más” i és precisament aquí on rau la nostra debilitat constatada llargament. Fins on som capaços d’arribar per a defensar el que som però, sobretot, el que volem que sigui el nostre futur. Constatem com després de més de 30 anys, la voluntat catalana d’anar més enllà per la via democràtica del pacte ens ha sortit clara i contundentment malament. Aquest cos d’Estat ranci i que se sent per sobre del bé i del mal, ha aprofitat per tancar una segona transició involutiva que arranés no només la voluntat d’avanç sinó que ens en marqués els límits que no són més que els del sotmetiment al desig hegemònic dels seus particulars designis.
Sempre m’he caracteritzat per defensar els sentiments de cadascú. He respectat i respecto Espanya i als espanyols. He defensat i impedit no només l’insult sinó el menys-teniment i la ofensa cap els seus símbols, com la bandera. M’he manifestat sense embuts a favor del sentiment que entenc sobre una selecció esportiva que està triomfant al mundial de futbol, amb molts catalans jugant-hi. He explicat també, una i mil vegades, que la convivència natural que per raons d’amor, sí, sí ... d’amor, per tantes i tantes parelles mixtes com hi ha a casa nostra demostren que la integració funciona perfectament i ens enriqueix mútuament. He explicat, també, com es pot tenir àvia i yaya sense que es trenqui res i com de dolent poden ser els insults o les incomprensions en qualsevol dels dos sentits quan hi ha tants i tants lligams afectius i històrics
Ni Catalunya serà res insultant Espanya ni Espanya farà mai res tractant injustament Catalunya.
Per tant, on som ara? Els catalans hem demostrat que no ens arronsarem i que resistirem la envestida. Ho hem demostrat al llarg de segles. Espanya ha demostrat que no ens deixarà mai ni ser ni fer. Ho ha demostrat al llarg dels segles. Doncs vist així, som allà mateix? Estic segur que no. S’ha trencat alguna cosa entre nosaltres. Hem de fer tot el possible perquè no hi hagi ni vençuts ni vencedors perquè tots dos hi sortiríem perdent –encara que un pensi que mi hi perd- però tots dos ens hem dit el que ens havíem de dir. A partir d’ara, que ja ens coneixem el joc, podrem i haurem de continuar parlant i treballant junts en moltes coses però tots dos sabem que la única manera que ens refiarem un de l’altre serà amb la transparència de que cadascú s’administri el que és seu, que vol dir el que guanya amb el seu esforç. I això, que tanta por fa a aquests als funcionaris que han fet un Estat tant curt de mires, és imparable perquè és just.
Afortunadament, avui existeix el divorci.
