11 de setembre 2008. Mataró un any més.

Ahir, al vespre, mentre els companys penjaven la bandera a la Plaça de Santa Anna, jo, enllestia el discurs d’avui. Després vaig anar al fossar a veure l’ambient, com cada any. No puc deixar de reflexionar sobre la sensació que tinc després de sentir més de deu discursos dient tots el mateix. Ja es veu que una nació tant fragmentada i amb tantes ànsies de protagonisme trigarà molt en anar on tots diem que volem anar. Segur que els partits polítics tenim molta part de la culpa però crec que quan hi ha eleccions, tothom te el dret i la opció de votar a qui vulgui i, operativament, només enfortint i, si cal, canviant per dintre els partits polítics via participació activa en les assemblees arribarem on hem d’anar. La unió fa la força i nosaltres la perdem entre tants grups i grupets. Veient el fossar, un entén perquè som on som.

En fi. Hem de treballar i, així ho faig, per intentar que això canviï, si més no al meu entorn proper. Espero que aviat en veiem algun fruit perquè arriba un moment en què, la majoria es fa la mateixa reflexió i, quan en parlem, només és trobar-hi el moment i actuar amb generositat. A veure si ho aconseguim ...

Bé, aquí us deixo el discurs que he fet aquest matí com a President de la Federació de Convergència i Unió:

Molt bon dia a tothom.

Fa dos anys exactes vaig fer-vos el primer discurs com a President de la Federació de CiU a Mataró en aquest mateix lloc.

Recordem que el 2006 veníem d’aprovar (30-9-2005) l’Estatut que avui tenim vigent. Vaja, aprovat al Parlament, convenientment retallat a les “Cortes” i avui pendent de sentencia en recurs que, legítimament, ha presentat el PP al Tribunal Constitucional. Bé, dic això per fer una mica de memòria sobre la situació en que ens trobem. Un Estatut refrendat pel poble de Catalunya i que el govern de torn a l’Estat es nega a desplegar amb totes les seves conseqüències.

La situació no és nova i, per tant, des d’aquest punt de vista ens ha de preocupar però no ens pot tenir en un estat de perplexitat com sembla que detecten determinats estudis.

El polítics catalans hem d’estar a l’alçada de les circumstàncies. Si la situació és complicada, nosaltres hem de superar-nos. Massa vegades hem fallat al poble de Catalunya amb les nostres lluites de partit. Legítimes ! Sí ! però inútils a tots els efectes de cara al ciutadà.

Ara estem davant d’un escenari radicalment diferent i nou. Per primera vegada, després de 30 anys de demanar-ho, tenim publicades unes balances fiscals. Per primera vegada la discussió econòmica pot fer-se amb les cartes sobre la taula i sense demagògies. Per primera vegada, el Parlament de Catalunya, totes les seves forces, està d’acord en que Catalunya no te un tracte financer just per part de l’Estat. Per primera vegada el finançament és una prioritat per tothom i és en primera línia dels mitjans de comunicació. Per primera vegada, és al govern tripartit a qui li toca defensar una realitat que tantes vegades van negar quan eren a l’oposició –i en paguem les conseqüències-, i que no és ni més ni menys que la impossibilitat de prestar els serveis que es necessiten les persones d’acord amb l’esforç fiscal que fa la mateixa població que els reclama. Per primera vegada, també, la oposició al govern de la generalitat –avui CiU- està al costat del govern de Catalunya per exigir el que és nostre.

La nació catalana, els catalans ... no som ni superiors ni inferiors a cap altre poble o nació del mon. Tenim la nostra pròpia personalitat, orgull de pertinença i un bagatge històric i cultural al que no volem renunciar. En un mon on cada vegada tothom te més informació, s’ha acabat el poder enganyar indefinidament a pobles sencers. Avui, si una nació n’oprimeix un altre se sap ! Si una nació en menysté un altre, se sap ! Si una nació en vol assimilar un altre, se sap ! S’han acabat les adhesions indefinides i perpètues basades en el vassallatge cec o col.laboracionista. Les catalanes i els catalans som més conscients de mai del que ens aporta el pertànyer a l’Estat Espanyol. Potser mai a l’història, si no és que ens anem a segles enrere, havíem estat tants els que pensem que podem estar al davant de la darrera oportunitat de l’Estat per a comprendre la realitat catalana i satisfer les aspiracions de la majoria. Hi ha qui fa anys que pensa que no hi ha altre sortida que la plena sobirania –la independència-, hi ha qui no posa cotes i aposta pel dret a decidir sobre tot allò que ens és propi i, és clar, hi ha qui ja està còmode en la situació actual. Però mireu, avui, avui estem tots convençuts de que, apart de la qüestió identitària, l’Estat manté històricament un tracte persistentment injust vers Catalunya.

Per això voldria, aquest 11 de setembre, assenyalar aquesta idea de la darrera oportunitat.

Que ningú vulgui entendre cap to d’amenaça ja que fins i tot l’actual President de la Generalitat ha parlat de la creixent desafecció. Dic cap to d’amenaça però sí el posat seriós del qui sap que ens trobem davant d’una cruïlla i que, depenent del que en surti, la situació resultant provocarà l’engruiximent dels qui pensen que no val la pensa continuar fent camí junts. Aquest efecte, amics i amigues, podria estendre’s de forma imparable.

Que ningú s’obsesioni amb aquest fet. La desafecció catalana vers un Estat que no ens vol comprendre no és patrimoni ni de dretes ni d’esquerres. Ningú es pot adjudicar els desafectes com a simpatitzants de la seva causa sinó de la causa comuna. El País no pot tolerar cap humil.liació. El ciutadà percep clarament que te problemes reals: preus a l’alça en productes bàsics, habitatge desbocat, cues excessives i incomprensibles a la sanitat, més barracons que mai a l’ensenyament, manca d’escoles bressol, infraestructures antigues i col.lapsades, manca de prestacions socials, i el que és pitjor, les administracions catalanes, Generalitat i Ajuntaments, no tenen els recursos necessaris per a corregir i pal.liar aquests desajustos quan, en canvi, el ciutadà paga religiosament el que l’administració li exigeix via impostos directes o indirectes. Aquest fet que, repeteixo, el ciutadà percep nítidament i que fa que, aquestes administracions, no puguin actuar com haurien davant per exemple, de situacions de crisi econòmica com la que estem patint i que no es pugui injectar a l’economia productiva la necessària estabilitat és el que definitivament, podria fer replantejar a molta gent, la conveniència o no de mantenir l’status actual.

Convergència i Unió, com sempre, estarem on hem d’estar defensant els interessos de Catalunya. Estem i estarem, al costat del President de la Generalitat per exigir el compliment dels acords i perquè les lleis s’acompleixin. A nosaltres, amics i amigues, no ens cal cap declaració d’estimació comparativa ja que ningú, mai, ha gosat discutir la nostra lleialtat.

Visca Catalunya lliure !!

Debat nacional a Mataró Ràdio

Aquesta tarda hem gravat un debat a l’estudi de Mataró ràdio amb en Joan Salicrú.

No se pas si haurem complert expectatives, això ho diran els oïdors, però m’ha semblat que si bé es complia aquesta màxima ferotge que imposa no se si la praxi periodística o política de que els comença per ordre de nombre de vots de partit més votat a menys votat i s’acaba a la inversa, el que si m’ha semblat és un pim-pam-pum entre extrems. És molt important visualitzar que el PP és a les antípodes de la CUP i que la CUP gaudeix de valent punxant al PP. Ara bé, això què? A la sala de plens passa igual però allà ens escolta, desgraciadament, poca gent i mira ... si és el que volen, doncs apa. Res. Ara bé, a la ràdio i a micro obert, no se si te tant d’interès monopolitzar un debat més que conegut. Potser és que no s’ha de ser bon creient entrar més en debat ? En definitiva, espero que si escolteu el debat en pugueu opinar i que les posicions de cadascú hagin quedat clares. Si les picabaralles dels extrems haguessin eclipsat el debat, en el fons, potser seria responsabilitat periodística.

Al vespre, he estat a la sala de plens escoltant en Sobrequés fent una conferència sobre la Renaixença i l’onze de setembre de 1714. L’ha basat en lectures de fa 100 anys que constaten clarament com sempre ens movem en el mateix bassal polític i discutint el mateix. Tinc la sensació, igual que em passa amb els meus fills, que això d’aprendre de l’experiència dels altres és gairebé impossible. Hem de topar sempre amb la mateixa pedra.

Presidia l’Alcalde accidental mentre el de debò era a Roma amb els Armats. Res a dir però em sembla que les coses es podrien fer d’altre manera. Encara no sabem com ha anat però ens n’hem hagut d’assabentar per la premsa. Trist però encara ho és més que quan ahir vam preguntar de què anava, des de l’Ajuntament, se’ns va dir que encara no se sabia si l’Alcalde hi aniria i que era una invitació personal dels Armats, només, a l’Alcalde. No se sabia perquè no estava garantida la recepció papal ... En fi, no se’ns va voler donar cap més explicació. Potser més endavant sabrem si va ser una visita institucional o només hi anava el Sr. Joan Antoni Baron a títol personal.

I després, "Che, el Argentino". No se la crítica què li veu però a mi em va agradar i al meu fill també. Són més de dues hores de peli i no es va fer gens pesada. És un relat però que t'enganxa.

Amistat estelada al Canigó

6 de setembre de 2008.

Ja feia dies que barrinava tornar al Canigó (2784m) amb en Suri. Amb ell hi vaig anar la primera vegada i feia molt que no fèiem muntanya junts (em sembla que des del Carlit fa dos anys).

Vam sortir de Mataró a dos quarts de sis del mati en direcció a Castell (Casteil) per, des d’allà, agafar la pista que puja al refugi de Marialles on vam deixar el cotxe. Ens acompanyava l’Aina, la filla ambientòloga d’en Jordi. A dos quarts de nou en punt començàvem a caminar. Ja prevèiem un dia tapat i amb molt de risc de pluja i ens va fer dubtar fins a última hora de poder-hi anar. Això va fer que no emboliqués a més amics. Tota manera, totes les previsions de la nit abans permetien pensar que el temps s’aguantaria prou i, per tant, vam iniciar l’ascensió amb signes evidents de que ens mullaríem una mica però podríem fer cim.

A les 10 ja érem a Font d’Aragó (Refugi) i hi vam esmorzar sense torbar-nos gaire perquè els núvols ens empenyien. Més amunt, als plans del Cadí, ja hi va començar a ventar una mica i ens vam haver de començar a abrigar però va ser en treure el nas a la portella de Vallmanya (2591m) quan ja no vam poder resistir i vam haver d’utilitzar tots els recursos. Vaig estar a punt de posar-me els guants i tot. En algun moment ens queia algun ruixadet molt prim però, com sempre, el més emprenyador era el vent. Per les fotos veureu com la boira quedava completament enganxada a la cara Mediterrània de la portella sense travessar-la. Allà s’hi trobaven en força les dues corrents d’aire i era tal com una lluita sense vencedors ni vençuts.

No ens hi vam entretenir gaire perquè tampoc teníem gaire visibilitat i l’amenaça de pluja ens feia patir una mica. Des d’allà, ja teníem el cim a la vista i només era qüestió d’atansar-s’hi, passant per la Brecha Durier i fer el darrer tram -la xemeneia- d’uns 40m molt verticals i que requereixen estar-hi una mica avesat. És una grimpada senzilla però incompatible amb qui no hi està acostumat o pateix una mica de vertigen. Jo hi gaudeixo molt fent aquests passos tot i que, ahir, el vent i el fred ho feia més difícil ja que et senties una mica una vela i la pedra et glaçava les mans. El tram però, és petit i el fet d’acabar just al cim et motiva molt. Recordo, perfectament, el patiment en aquell punt de quan hi vaig pujar amb en Marc, el meu fill gran, davant el que els nens es prenen a tall d’aventura sense contemplar el risc que, de fet, hi és.

Abans de la una ja érem tots tres dalt i, de les vegades que hi he pujat, és la que menys gent he vist al cim. Sens dubte el temps podia haver fet desistir a molta gent. La proximitat al refugi de Cortalets, a l’altre costat, fa que l’ascensió des d’allà sigui de menys de dues hores i molt senzilla. El que més em xoca sempre és que, pujant de Marialles, hi arribes amb un gran esforç i has d’estar preparat quan, en canvi, arribes dalt i t’hi trobes “autocars” de gent que hi va, pràcticament, a passejar.

Ara bé, la vista des d’allà, en un dia clar (ahir no era el cas) és esclatant. El Canigó és el cim oriental més alt del Pirineu, un massís imponent vist des de la plana del Rosselló i no és gens d’estranyar que històricament hagi estat considerat un cim mític. M’omple d’energia vital i, perquè no dir-ho, m’estimula el patriotisme i l’amor a la terra. Si a més, portes un company com en Suri, ja no et dic res. El “pàjaro” està en plena forma i segueix el ritme sense cap problema. A ell sí que l’hauríeu de veure ! i no em refereixo a la vestimenta (no comment –efecte Cerdanya-) ... sinó a que, allà dalt, es transforma en una mena de soldat de Jaume I refilant cançons patriòtiques mentre s’apresta per la batalla final.

No ens atrevírem a dinar al cim i vam recular per la mateixa via de forma que, a les quatre, tornàvem a ser a Marialles. Vam baixar en força menys de tres hores sense aturar-nos, rosegant quatre anous, veient que l’aigua la teníem al sobre.

Pagats com estàvem de la nostra fita, vam intentar dinar en unes taules a prop del refugi no guardat i aguantant l’aigua, però entre la poca gana i el xim xim no ho vam acabar de fer i per tant, cotxe i a Mataró que a les 9 volia ser al sopar dels amics de la Ciutat Jardí. Cal dir que vam pujar al cotxe sense ni canviar-nos les sabates perquè va començar a ploure fort i ja no ho va deixar de fer fins més avall de Figueres. A un quart de vuit érem a Mataró no sense, abans, aturar-nos a comprar els diaris que ens ajuden a arribar a casa amb el sentit de que en Pujol te sempre la mida exacta.

Al final però, en Jordi, entestat amb l’esquerra (repúblicana) i us podeu imaginar la conversa de tot el dia. Un veritable plaer de discussions i un punt de trobada: First, country ! ... i és que l’Obama també va sortir, és clar ... però recordant el “Primer, Catalunya!”

Quin País, Jordi, Quin País !!

Toca la Pica ...

ANÀLISI DEL PLE DE SETEMBRE AL CANAL CATALÀ MARESME

Aquesta tarda he estat als estudis del Canal Català Maresme, ubicats a Premià de Mar, per gravar una breu entrevista amb la Cristina Iglesias, periodista i presentadora de l'espai, sobre el ple de setembre que es va celebrar ahir al vespre.

L'entrevista es podrà veure dins l'espai dels informatius de les 20.30h i amb una repetició avui mateix a les 23.30 de la nit.

.

Preguntes per al Ple de Setembre

Després de la parada estiuenca tornen els Plens Municipals a l’Ajuntament. Aquests són els precs i les preguntes que presentem aquest mes:

1. Prec en relació al projecte de renovació de l’Illa de Can Cruzate.
2. Prec per tal de millorar la neteja de les pintades i els graffitis a les façanes dels nostres edificis.
3. Pregunta sobre el retard en el pagament de les ajudes al lloguer.
4. Pregunta sobre el Pla per la Nova Ciutadania 2008-2011.
5. Pregunta sobre la celebració del Festival Shakespeare.
6. Pregunta sobre els resultats obtinguts per Mataró a l’Índex de Transparència dels Ajuntaments 2008.
7. Pregunta sobre l’adscripció de l’ex-cap de Policia Local com a cap de Servei de l’Empresa Municipal GINTRA.
8. Pregunta sobre l’adjudicació del supermercat de la Plaça de Cuba.
9. Pregunta referent a la redacció d’una nova ordenança Municipal reguladora de la Publicitat.

Bloc tancat per vacances

Avui ja m’he enganxat al despatx més del compte ...
Entre les coses de l’empresa i la trobada amb en Quim per abordar el nou curs polític m’ha marxat el dia.

... i és que això d'anar-hi a treure el nas no funciona mai !!!
Acabo de penjar el post d’ahir (Toès) i ja he preparat quatre coses per marxar amb la moto.
Destí: ves a saber ! on ens porti el vent !
O sigui que, si el temps no ho espatlla molt (però mooolt) , el bloc queda tancat per vacances per tres o quatre dies.

Això sí, seré aquí per celebrar els 25 anys d'unió d'en Jaume i la Lídia, i ser a la festa de Cirera i del carrer Sant Ramon.

Toès (Thuès) des de Vallter

Sis del matí, sortida estació d’autobusos de Camprodon. Tres quarts de set, amb la primera claror del dia comencem a caminar cap a xemeneies, pla de la regalíssia i saltar cap a la Ball de Bessibers on hem parat a esmorzar al trobar el primer broll d’aigua. De seguida hem tirat fins a trobar la cabana de fusta i plàstic tèrmic i al cap de poc, el refugi del Ras de Carança. Ens hem aturat una mica a tafanejar la cabana i una mica més al Ras però, aviat, hem continuat avall cap a Toés. Hem tingut sort que el sol no picava massa. Segurament és per l’avançat del mes d’agost però també pels dos dies anteriors de mal temps en que havia refrescat força. Tot i això, la primera hora des del Ras és la més emprenyadora perquè és un tram estrany. Tant aviat tens un xip i xap barrejat amb regals de les vaques com trams on només de caminar ja aixeques la pols terrenca. Sort que, de seguida, t’acostes altre cop al riu i el camí transcorre ombrívol i fresc. Potser llevat d’aquest tros, on el meu comentari no fa justícia a l’excursió, tota la resta del camí és espectacular. Tant la pujada fins a l’esquena d’asse com tota la davallada fins a Toès.
Bé. Continuem -dic- a prop del riu fins a trobar la primera passera: una escala metàl.lica que t’enfila al penya-segat per fer-te avançar sobre unes planxes que et permeten avançar uns 30 metres per sobre del llit del riu i, a partir d’aquí, vas combinant passos com aquest, camí a prop de l’aigua, i ponts penjats amb cables als que, t’acabes acostumant. No cal dir que la canalla hi gaudeix de valent i els grans també.
Sempre hi ha a qui li costa una mica però com que o passes o tornes amunt (mal assumpte) tothom va seguint bé. Al cap de 40 minuts hem trobat la pressa d’aigua del canal i ens hi hem aturat a dinar quan eren gairebé la una. Podríem dir que feia unes set hores que havíem sortit de l’aparcament de Vallter i unes 5 i mitja efectives de caminar. Dinar d’aquells de germanor, compartint de tot, amb cafè i conyac (amb en Toni obvio la marca) i vinga anem-hi. Avui no érem masses, 27. Molts aborígens (manera simpàtica d’anomenar als membres del tribunal que reparteix adjectius als que no som de la Vall) i ja se sap que aquests van preparats per “la vida moderna” i no els manca de res. Competició de qui porta la bota més assaonada, el conyac més passador, el cafè més calent, la carmanyola més ben servida i tot el que us pugueu imaginar. Que no s’estan de res ja us ho dic jo !
Per la meva banda, sempre contraataco preparant els àpats a la manera tradicional de pagès. Obrint el pa allà mateix, fregant el tomàquet (de penjar) in-situ, la meva ampolleta d’oli ben graduat, una mica de sal, i assortit de productes de la Vall (formatges, llonganissa, llonganisseta blanca i negra, etc), acabant amb una mica de fruita.

Havent dinat hem fet el darrer tram que ens hem menjat en menys d’una hora. També és espectacular perquè el camí transcorre durant un bon tros per un tall fet a pic i pala a la pedra de la gorja a una alçada de vertigen i que, si no fos pel cable al que et pots agafar, seria impracticable. Total que abans de les tres ja hem arribat a Toès, just per veure el tren groc, on el plaer ritual de cada any és descalçar-se i deixar els peus en remull en les aigües gelades mentre la canalla juga a obrir i tancar la petita comporta.
Bé, també hi ha un segon i un tercer ritual. El segon, la cervesa al xiringuito de l’aparcament i el tercer, el discutir si l’autocar ha de tornar per baix (Puigcerdà) o per dalt (Collada). Aquest any ha guanyat el “per dalt” i, sortint a dos quarts de cinc, a les set érem altre cop a Camprodon. Jo diria que hauria de guanyar sempre aquesta via !!
Espero que sigui la penúltima excursió de l’estiu. Ara esperem poder fer el Canigó. Eh ! mic suri !

Quin País !

Torreneules i embardissats sota la lluna.

Per fi he pogut pujar al Torreneules. Aquest cim no l’havia fet mai, potser, perquè no és de pas. Hi has d’anar expressament.
Hem començat a caminar a quarts de vuit des de la pista que surt de Tregurà, deixant el cotxe al lloc habitual sota el Castell dels Moros. Ens hem enfilat cap al Coll de Tres Pics passant per la Font Lletera i fent un camí fresquet i que es presumia ventat. Quan hem estat dalt del coll el vent ja era fort i ens hem afanyat a tirar avall cap al Refugi de Coma de Vaca (o Manelic). Tot el descens l’hem fet en mig de la boira i amb alguna dificultat per trobar les marques. Sort que és un camí conegut i, com a mínim, la orientació la teníem molt clara. A un quart de deu ja érem al refugi on hem esmorzat tot xerrant amb en Xavi, que n’és el responsable des de fa 10 anys i que ens ha explicat algunes curiositats del funcionament. Important, ara hi ha cobertura Movistar, diu ell, gràcies al Puigcercós tot s’ha de dir. Això els facilita força l’existència perquè, per fer-vos una idea, abans, havien de caminar una hora per tenir algun tipus de cobertura des d’on es posaven en contacte amb algú “de baix” que els passava els encàrrecs. Això vol dir una comunicació d’una vegada al dia. El material necessari, juntament amb els queviures els pugen amb helicòpter (30 euros minut). Nosaltres hi anem gairebé cada any i sempre hem l’hem trobat net i amb un Xavi i companys extremadament atents i amables. Sempre disposats a donar-te un cop de ma en el que sigui.
Havent esmorzat hem pres el camí que resegueix el torrent de la Coma de Vaca fins a la Font de la Jaça de Dalt des d’on ens hem enfilat cap el Coll de Torreneules (2563m). Us deixo una foto d'una marmota (mida extra) que hem trobat pel camí. Tant aviat hem intuït el coll com el vent bufava amb una força molt considerable (es veu per l'efecte tripus tricorni del barret). Del coll al Pic de Torreneules (2711m) –oratori de Sant Eudald- no m’atreviria a dir la paraula patir però sí que ha estat una pujada molt incòmoda. El vent, ens ha fet lligar els barrets, havia d’agafar forts els bastons perquè m’impedia apuntar-los on jo volia i, potser el més fotut, entre la meva envergadura i amb la motxilla a l’esquena, feia una bona vela i en segons quin punt, em feia trontollar una mica.
Un cop dalt, l’únic problema era la incomoditat del vent i la boira que ens continuava acompanyant (ara per sota nostre) i que ens impedia la visibilitat clara. Tot i això, m’ha impressionat el balcó de 360 graus que és. Des d’allà es divisen pràcticament totes les muntanyes de la zona.
Ens hi hem quedat molt poc i hem tornat avall fins retornar al coll, des d’on hem agafat direcció Núria per l’Alberg del Pic de l’Àliga, passant per la Font negra. Pel camí, m’ha enxampat en Salicrú que, sempre atent al bloc, m’ha fet entrar en directe a Mataró ràdio.
A dos quarts de dues en punt arribàvem just a agafar el cremallera que ens havia de portar a Ribes. Com que avui en Quim Bruna s’havia entestat en anar a dinar als Caçadors (nosaltres ens deixem portar) ja hi ha trucat perquè ens apuntessin a la llista. Aquest restaurant no agafa reserves i has d’anar fent cua. Sempre ho han fet així. Això només te el problema que si vens de lluny has d’estar disposat a anar-hi molt aviat o a esperar-te, si cal fins a les quatre. Ara bé, dit això, l’espera sempre val la pena perquè és un d’aquells llocs que sorprèn. Qualitat i quantitat. Ben servits, amb un personal amb anys a la casa i amb ofici. El preu és molt raonable i per tant, el dia funcionava rodó. Segurament el secret és que tota la família està al peu del canó, amb la mestressa pendent de tothom, i amb els fills atenent tots els detalls des de la carta fins a la cuina. Una vegada més, l’esforç i el sacrifici porten als resultats reconeguts. Potser hem començat a dinar a tres quarts de tres i, després dels postres (us els recomano), i de fer el cafè, ens han ofert amablement pujar a la Sala de la lluna a prendre un digestiu. Malament !! allà sí que ens hem embardissat perquè, entre el cansament, l’àpat, les butaques, la musica de fons, la vista, el disseny de la sala, els digestius i les ganes de xerrar, hem quedat ben embardissats durant una hora.
Total, del Torreneules als Caçadors gairebé tocant la lluna.
Mentre tornàvem a Camprodon, però, ja hem sabut l’accident de Barajas i ens ha corprès. Segur que l’avió és el mitjà més segur però quan llepes, llepes ! El meu condol i solidaritat amb tantes famílies destrossades.