6 de setembre de 2008.
Ja feia dies que barrinava tornar al Canigó (2784m) amb en Suri. Amb ell hi vaig anar la primera vegada i feia molt que no fèiem muntanya junts (em sembla que des del Carlit fa dos anys).
Vam sortir de Mataró a dos quarts de sis del mati en direcció a Castell (Casteil) per, des d’allà, agafar la pista que puja al refugi de Marialles on vam deixar el cotxe. Ens acompanyava l’Aina, la filla ambientòloga d’en Jordi. A dos quarts de nou en punt començàvem a caminar. Ja prevèiem un dia tapat i amb molt de risc de pluja i ens va fer dubtar fins a última hora de poder-hi anar. Això va fer que no emboliqués a més amics. Tota manera, totes les previsions de la nit abans permetien pensar que el temps s’aguantaria prou i, per tant, vam iniciar l’ascensió amb signes evidents de que ens mullaríem una mica però podríem fer cim.
A les 10 ja érem a Font d’Aragó (Refugi) i hi vam esmorzar sense torbar-nos gaire perquè els núvols ens empenyien. Més amunt, als plans del Cadí, ja hi va començar a ventar una mica i ens vam haver de començar a abrigar però va ser en treure el nas a la portella de Vallmanya (2591m) quan ja no vam poder resistir i vam haver d’utilitzar tots els recursos. Vaig estar a punt de posar-me els guants i tot. En algun moment ens queia algun ruixadet molt prim però, com sempre, el més emprenyador era el vent. Per les fotos veureu com la boira quedava completament enganxada a la cara Mediterrània de la portella sense travessar-la. Allà s’hi trobaven en força les dues corrents d’aire i era tal com una lluita sense vencedors ni vençuts.
No ens hi vam entretenir gaire perquè tampoc teníem gaire visibilitat i l’amenaça de pluja ens feia patir una mica. Des d’allà, ja teníem el cim a la vista i només era qüestió d’atansar-s’hi, passant per la Brecha Durier i fer el darrer tram -la xemeneia- d’uns 40m molt verticals i que requereixen estar-hi una mica avesat. És una grimpada senzilla però incompatible amb qui no hi està acostumat o pateix una mica de vertigen. Jo hi gaudeixo molt fent aquests passos tot i que, ahir, el vent i el fred ho feia més difícil ja que et senties una mica una vela i la pedra et glaçava les mans. El tram però, és petit i el fet d’acabar just al cim et motiva molt. Recordo, perfectament, el patiment en aquell punt de quan hi vaig pujar amb en Marc, el meu fill gran, davant el que els nens es prenen a tall d’aventura sense contemplar el risc que, de fet, hi és.
Abans de la una ja érem tots tres dalt i, de les vegades que hi he pujat, és la que menys gent he vist al cim. Sens dubte el temps podia haver fet desistir a molta gent. La proximitat al refugi de Cortalets, a l’altre costat, fa que l’ascensió des d’allà sigui de menys de dues hores i molt senzilla. El que més em xoca sempre és que, pujant de Marialles, hi arribes amb un gran esforç i has d’estar preparat quan, en canvi, arribes dalt i t’hi trobes “autocars” de gent que hi va, pràcticament, a passejar.
Ara bé, la vista des d’allà, en un dia clar (ahir no era el cas) és esclatant. El Canigó és el cim oriental més alt del Pirineu, un massís imponent vist des de la plana del Rosselló i no és gens d’estranyar que històricament hagi estat considerat un cim mític. M’omple d’energia vital i, perquè no dir-ho, m’estimula el patriotisme i l’amor a la terra. Si a més, portes un company com en Suri, ja no et dic res. El “pàjaro” està en plena forma i segueix el ritme sense cap problema. A ell sí que l’hauríeu de veure ! i no em refereixo a la vestimenta (no comment –efecte Cerdanya-) ... sinó a que, allà dalt, es transforma en una mena de soldat de Jaume I refilant cançons patriòtiques mentre s’apresta per la batalla final.
No ens atrevírem a dinar al cim i vam recular per la mateixa via de forma que, a les quatre, tornàvem a ser a Marialles. Vam baixar en força menys de tres hores sense aturar-nos, rosegant quatre anous, veient que l’aigua la teníem al sobre.
Pagats com estàvem de la nostra fita, vam intentar dinar en unes taules a prop del refugi no guardat i aguantant l’aigua, però entre la poca gana i el xim xim no ho vam acabar de fer i per tant, cotxe i a Mataró que a les 9 volia ser al sopar dels amics de la Ciutat Jardí. Cal dir que vam pujar al cotxe sense ni canviar-nos les sabates perquè va començar a ploure fort i ja no ho va deixar de fer fins més avall de Figueres. A un quart de vuit érem a Mataró no sense, abans, aturar-nos a comprar els diaris que ens ajuden a arribar a casa amb el sentit de que en Pujol te sempre la mida exacta.
Al final però, en Jordi, entestat amb l’esquerra (repúblicana) i us podeu imaginar la conversa de tot el dia. Un veritable plaer de discussions i un punt de trobada: First, country ! ... i és que l’Obama també va sortir, és clar ... però recordant el “Primer, Catalunya!”
Quin País, Jordi, Quin País !!
Toca la Pica ...
