Ahir, al vespre, mentre els companys penjaven la bandera a la Plaça de Santa Anna, jo, enllestia el discurs d’avui. Després vaig anar al fossar a veure l’ambient, com cada any. No puc deixar de reflexionar sobre la sensació que tinc després de sentir més de deu discursos dient tots el mateix. Ja es veu que una nació tant fragmentada i amb tantes ànsies de protagonisme trigarà molt en anar on tots diem que volem anar. Segur que els partits polítics tenim molta part de la culpa però crec que quan hi ha eleccions, tothom te el dret i la opció de votar a qui vulgui i, operativament, només enfortint i, si cal, canviant per dintre els partits polítics via participació activa en les assemblees arribarem on hem d’anar. La unió fa la força i nosaltres la perdem entre tants grups i grupets. Veient el fossar, un entén perquè som on som.
En fi. Hem de treballar i, així ho faig, per intentar que això canviï, si més no al meu entorn proper. Espero que aviat en veiem algun fruit perquè arriba un moment en què, la majoria es fa la mateixa reflexió i, quan en parlem, només és trobar-hi el moment i actuar amb generositat. A veure si ho aconseguim ...
Bé, aquí us deixo el discurs que he fet aquest matí com a President de la Federació de Convergència i Unió:
Molt bon dia a tothom.
Fa dos anys exactes vaig fer-vos el primer discurs com a President de la Federació de CiU a Mataró en aquest mateix lloc.
Recordem que el 2006 veníem d’aprovar (30-9-2005) l’Estatut que avui tenim vigent. Vaja, aprovat al Parlament, convenientment retallat a les “Cortes” i avui pendent de sentencia en recurs que, legítimament, ha presentat el PP al Tribunal Constitucional. Bé, dic això per fer una mica de memòria sobre la situació en que ens trobem. Un Estatut refrendat pel poble de Catalunya i que el govern de torn a l’Estat es nega a desplegar amb totes les seves conseqüències.
La situació no és nova i, per tant, des d’aquest punt de vista ens ha de preocupar però no ens pot tenir en un estat de perplexitat com sembla que detecten determinats estudis.
El polítics catalans hem d’estar a l’alçada de les circumstàncies. Si la situació és complicada, nosaltres hem de superar-nos. Massa vegades hem fallat al poble de Catalunya amb les nostres lluites de partit. Legítimes ! Sí ! però inútils a tots els efectes de cara al ciutadà.
Ara estem davant d’un escenari radicalment diferent i nou. Per primera vegada, després de 30 anys de demanar-ho, tenim publicades unes balances fiscals. Per primera vegada la discussió econòmica pot fer-se amb les cartes sobre la taula i sense demagògies. Per primera vegada, el Parlament de Catalunya, totes les seves forces, està d’acord en que Catalunya no te un tracte financer just per part de l’Estat. Per primera vegada el finançament és una prioritat per tothom i és en primera línia dels mitjans de comunicació. Per primera vegada, és al govern tripartit a qui li toca defensar una realitat que tantes vegades van negar quan eren a l’oposició –i en paguem les conseqüències-, i que no és ni més ni menys que la impossibilitat de prestar els serveis que es necessiten les persones d’acord amb l’esforç fiscal que fa la mateixa població que els reclama. Per primera vegada, també, la oposició al govern de la generalitat –avui CiU- està al costat del govern de Catalunya per exigir el que és nostre.
La nació catalana, els catalans ... no som ni superiors ni inferiors a cap altre poble o nació del mon. Tenim la nostra pròpia personalitat, orgull de pertinença i un bagatge històric i cultural al que no volem renunciar. En un mon on cada vegada tothom te més informació, s’ha acabat el poder enganyar indefinidament a pobles sencers. Avui, si una nació n’oprimeix un altre se sap ! Si una nació en menysté un altre, se sap ! Si una nació en vol assimilar un altre, se sap ! S’han acabat les adhesions indefinides i perpètues basades en el vassallatge cec o col.laboracionista. Les catalanes i els catalans som més conscients de mai del que ens aporta el pertànyer a l’Estat Espanyol. Potser mai a l’història, si no és que ens anem a segles enrere, havíem estat tants els que pensem que podem estar al davant de la darrera oportunitat de l’Estat per a comprendre la realitat catalana i satisfer les aspiracions de la majoria. Hi ha qui fa anys que pensa que no hi ha altre sortida que la plena sobirania –la independència-, hi ha qui no posa cotes i aposta pel dret a decidir sobre tot allò que ens és propi i, és clar, hi ha qui ja està còmode en la situació actual. Però mireu, avui, avui estem tots convençuts de que, apart de la qüestió identitària, l’Estat manté històricament un tracte persistentment injust vers Catalunya.
Per això voldria, aquest 11 de setembre, assenyalar aquesta idea de la darrera oportunitat.
Que ningú vulgui entendre cap to d’amenaça ja que fins i tot l’actual President de la Generalitat ha parlat de la creixent desafecció. Dic cap to d’amenaça però sí el posat seriós del qui sap que ens trobem davant d’una cruïlla i que, depenent del que en surti, la situació resultant provocarà l’engruiximent dels qui pensen que no val la pensa continuar fent camí junts. Aquest efecte, amics i amigues, podria estendre’s de forma imparable.
Que ningú s’obsesioni amb aquest fet. La desafecció catalana vers un Estat que no ens vol comprendre no és patrimoni ni de dretes ni d’esquerres. Ningú es pot adjudicar els desafectes com a simpatitzants de la seva causa sinó de la causa comuna. El País no pot tolerar cap humil.liació. El ciutadà percep clarament que te problemes reals: preus a l’alça en productes bàsics, habitatge desbocat, cues excessives i incomprensibles a la sanitat, més barracons que mai a l’ensenyament, manca d’escoles bressol, infraestructures antigues i col.lapsades, manca de prestacions socials, i el que és pitjor, les administracions catalanes, Generalitat i Ajuntaments, no tenen els recursos necessaris per a corregir i pal.liar aquests desajustos quan, en canvi, el ciutadà paga religiosament el que l’administració li exigeix via impostos directes o indirectes. Aquest fet que, repeteixo, el ciutadà percep nítidament i que fa que, aquestes administracions, no puguin actuar com haurien davant per exemple, de situacions de crisi econòmica com la que estem patint i que no es pugui injectar a l’economia productiva la necessària estabilitat és el que definitivament, podria fer replantejar a molta gent, la conveniència o no de mantenir l’status actual.
Convergència i Unió, com sempre, estarem on hem d’estar defensant els interessos de Catalunya. Estem i estarem, al costat del President de la Generalitat per exigir el compliment dels acords i perquè les lleis s’acompleixin. A nosaltres, amics i amigues, no ens cal cap declaració d’estimació comparativa ja que ningú, mai, ha gosat discutir la nostra lleialtat.
Visca Catalunya lliure !!
