Avui ens hem acomiadat d’en Pep Manté.A la seva manera, a Can Fulló.
En un acte sentit, els més íntims han glosat la seva figura i en nom de tots li han dit adéu amb el seu petit homenatge particular.
Pel que fa a mi, no puc dir que tingués una gran relació amb en ell.El coneixia de fa anys per coincidir-hi al Patronat del Tecnocampus i sempre m’havia caigut bé.
Pel format, no he tingut oportunitat de fer arribar el meu condol a la família. Ho faré a la que en tingui oportunitat però aprofito aquest post per avançar-me.
L’afició pel caminar em va portar a conèixer en Joan Vila pels camins de la Vall de Camprodon. Al bloc hi tinc moltes referències fent muntanya o apuntant al seu bloc per altres coses. És un enginyer/empresari perseverant, entregat i tossut. Quan es proposa alguna cosa és dels que no para fins aconseguir-ho. Homes com ell han fet el País que tenim i hauríem de saber prendre’n exemple. És un convençut de les possibilitats industrials del País i des de l’empresa paperera LC 1881 continua invertint de valent. 125 anys d'història industrial ! Ell empolsinat sempre de paper i la seva germana –a qui conec poc però que també intueixo una bona peça- a la Direcció Financera porten tot el grup que fa possible aquest petit o gran miracle. Avui, amb el meu fill petit, hem anat a visitar la seva darrera obra: la nova màquina de paper! Si no fos perquè ja havia visitat la fàbrica fa uns anys i, per tant, m’imaginava alguna cosa gran, hauria tingut una bona sorpresa. Tot i això, n’he sortit impressionat. Quan hi vaig ser, vaig veure el procés de fabricació de paper per estovalles amb la màquina que tenien i encara tenen. La nova fa paper tissú per tovallons, paper de cuina, eixugamans, higiènic, per camilles, etc. En el meu argot, quan parlo d’una màquina, fins que vaig veure aquella, pensava en qualsevol giny de dimensions “normals” però, en això del paper, les coses son diferents: “la màquina” és una fàbrica sencera formada per multitud de motors, tubs, corrons, cables, ponts grua, ordinadors, sensors, etc ... escales, instal·lacions soterrànies, pisos superiors, magatzem de matèries primeres, d’acabats, i fins i tot la central de cogeneració elèctrica amb un motor de 8000 cavalls i un altre de 5000. Per dir-ho d’alguna manera, podríem fer l’equivalència amb un vaixell. En realitat, tot el vaixell, des del casc al timó, tot forma part d’un mateix conjunt . En el cas de la nova màquina, s’ha anat construint màquina i naus, naus i màquina, tot alhora. Es va haver de sincronitzar perquè no es podria fer d’altra manera per les dimensions del conjunt i de moltes de les peces. Ja he dit que n’he sortit impressionat. Fins el punt que li he preguntat si ho podia explicar i si em permetia fer-ho gairebé en format entrevista (el resultat és al final del post) He caminat hores i hores al costat d’en Joan discutint de mil temes. Feia molts anys que preparava aquest nou projecte, dissenyant-lo, cercant-ne el finançament, buscant la millor fórmula per construir la màquina que volia. Sempre m’ha semblat que l’empenyien dues coses però, a la primera, potser no hi donava tanta importància perquè no l’apassionava tant. Evidentment, la viabilitat econòmica del projecte passa perquè hi hagi un mercat que compri el producte generant plusvàlues suficients per a amortitzar la inversió i generar el benefici que permeti continuar mantenint l’empresa. Però un cop assumit el risc d’aquesta primera premissa, el que veritablement l’ha fet trempar ha estat la il·lusió constant per fer un projecte d’enginyeria innovador i punter. Trencar cànons, experimentar noves solucions, buscar la màxima eficiència i aprofitar qualsevol possibilitat de millora ha estat el seu veritable repte. Una empresa paperera consumeix molta energia i, tradicionalment, molta aigua. Ell, conscient d’això, i estudiós de l’eficiència energètica, ja te a la fàbrica la central de cogeneració i la depuradora. Fins i tot, ha fet una volta més de cargol fins a patentar un nou sistema d’aprofitament energètic. És, a més, líder en el mínim consum d’aigua ja que depura i recicla constantment tot el seu consum en un circuit tancat. Veure funcionar la màquina és espectacular. Veure com produeix és una meravella. Anar fent paper sobre la marxa i embolicant-lo en un cilindre fins que fa unes quatre tones és, mai millor dit, una obra d’enginyeria digna d’admirar. Veure la màquina a tota marxa, amb el Yankee (cilindre que asseca el paper) girant a tota velocitat fent córrer la làmina de paper que semblaria haver de trencar-se en qualsevol moment genera reconeixement vers la capacitat humana i vers l’empenta d’aquest emprenedor que és en Joan Vila. Pels meus gairebé nuls coneixements de les lleis de la física tot em sembla impossible però hi ha, en el fons, una gran lliçó que es repeteix: una idea –visió- , la capacitat d’assumir riscs, l’esforç, el sacrifici, la dedicació i fins i tot l’amor per la feina ben feta fan que aquesta empresa catalana pugui competir en un mon de gegants i sortir-se’n. En necessitem molts de Joan Vila. En aquest País n’hem tingut molts i encara en tenim, però no estic segur de que en continuem produint tants perquè la crisi de valors que patim va, precisament, en contra. Potser que en prenem nota i tornem a posar gent com en Joan d’exemple per als nostres fills. I una cosa més, potser ... també seria injust no esmentar el grau de capacitat de lideratge que un projecte com aquest genera en el territori. S’ha dissenyat a Besalú, se’n ha comprat algunes peces a tot el mon, però s’ha muntat i construït tot amb industrials i professionals de l’entorn. Aquest aspecte també genera allò que se’n diu un ecosistema de cluster sense el qual, una fàbrica així seria inviable. No ho deixem perdre.
Aquí us deixo un link on ell mateix explica el procés tècnic de la fabricació del paper. El miracle del paper, en diu ell.
Entrevista a en Joan Vila:
Escolta’m Joan, tot això que es veu val una pasta i no de paper ... ? L'import del projecte és de 18 milins d'euros als que encara falta una segona fase de 3 milions més. Fa molts anys que, tot caminant, en parlem d’aquest projecte. Ha estat una història molt llarga i plena de dificultats. Ningú més es creia el projecte? La part més important del projecte, apart l'estalvi energètic i d'aigua que són impressionants, és el que s'ha hagut de fer per fer-lo realitat. Quan vaig començar cap banc va voler saber-ne res. Llavors vam recórrer a l'ampliació de capital. Recordaràs que et vaig demanar opinió sobre capital risc. Vam decidir entrar dos clients com a socis amb un capital de 6 milions d'ampliació. Per fer realitat el projecte vam demanar al constructor principal, un italià, que financés la seva part. Ho va fer (5+1 anys, cosa que és un desastre per un projecte com aquest) i va trobar un aval del govern italià. amb aquest aval finalment va ser un banc espanyol , el BBVA, qui va finançar la part italiana. Nosaltres havíem pensat que seria un banc italià, però no, va ser espanyol. Un altre punt clau del projecte és el finançament Profit del Ministeri d'industria. Vam presentar el projecte energètic al ministeri i en van donar un crèdit a 10 anys sense interès. És el millor del total del finançament. Hem tingut una subvenció de l'ICAEN per valor de 350.000 euros, i la resta han estat crèdits ICO a 5+2. És aquesta volta la que fa que el projecte sigui modèlic. Nosaltres no teníem prou solvència per afrontar un projecte com aquest amb una facturació de 12 milions. El fet d'associar-nos amb clients és fonamental per créixer en talla, tecnologia i productivitat. Aquest és el millor exemple del projecte.És el que ha de fer la indústria del país. No serveix de res lamentar-se, cal cercar solucions i mirar endavant.
Creus que, a casa nostra, hi ha facilitats per a les indústries i, en general, per a qui te ganes d’emprendre projectes d’aquesta envergadura? Vaig començar a pensar en el projecte l'any 2003. Vaig anar a Portugal a comprar peces d'una màquina d'ocasió que ens la hem fotut per barret. Quan tothom estava de festa amb la “verbena” immobiliària, jo ja treballava en això. Recorda que ni tu ni jo vam creure que aquella borratxera duraria sempre. Doncs el projecte és el resultat de saber que allò no duraria sempre i que la sortida seria fatal. Per sort havíem acabat el finançament quan ha arribat la crisi, perquè ens podia passar haver fet els deures i quedar enganxat per manca de finançament a mig projecte. I tot això sense tenir la llicència d'obres. La primera llicència la vaig presentar el 2005. Canvi de govern a l'ajuntament el 2006. El mateix 2006 vaig a veure en Nadal que em convoca una reunió amb el director general d'urbanisme. el canvien i 1 any més tard tenim reunió amb el nou director general i l'alcalde de Beuda. Arribem a l'acord que l'empresa redactarà la modificació de les normes subsidiàries, enlloc de persistir en l'arquitecte del consell comarcal. En aquest moment estem esperant que Medi Ambient tregui la seva documentació per entrar la modificació a Urbanisme de Girona. Tothom està d'acord en donar la llicència, l'equip de govern de Beuda, l'oposició, el municipi veí de Besalú, Urbanisme de Girona, Urbanisme de Barcelona, el conseller,... però l'adminsitració no és prou àgil per avançar en la llicència. Si no arribo a tenir clar el tema, si enlloc de jo és un estranger, el projecte no es fa. Que trist.
Sembla ben bé una cursa d’obstacles ... ? El projecte és un exemple de supervivència i superació d'obstacles. perquè vegis una anècdota. El yankee el vam comprar l'any 2004 a Bolton, Anglaterra. Amb el vessament de fuel vam frenar la construcció. tot i això l'empresa ja havia fos les peces. Les van deixar sense mecanitzar. Quan l'any 2006 tornem a posar en marxa la construcció, l'última setmana d'agost ens envien un correu dient que l'empresa tanca i que es liquida. Vam haver de recomprar el material a pes al jutge per poder continuar la construcció. La sort va ser que l'empresa va ser recomprada i va continuar l'activitat. si s'arriba a liquidar com immoble ho perdem tot, és a dir 900.000 euros. Una altra anecdota que t'agradarà. El Yankee es va construir a Bolton. D'aqui va anar a Liverpool per anar en Barco a Barcelona. S'havia estudiat Palamós, però la carretera de Palamós estava en obres i el port exigia un vaixell dedicat, doncs no hi ha el trànsit de Barcelona. Va arribar el Yankee a Barcelona i es va haver d'esperar dos mesos per obtenir el permís per circular fins Besalú. El dia que va sortir, un dilluns a les 6 del matí, va tardar només un dia en arribar. El dimarts a les 6 de la tarda el Yankee ja estava al seu lloc dins la màquina. És un exemple de comparació entre la productivitat de l'adminsitració i la de la indústria.
Una quantitat de riscos enorme. Qui vols que es dediqui a la indústria si ningú vol assumir cap esforç ni risc?
Algunes dades que ajuden a contextualitzar: • Papelera la Confianza
Un exemple de revolució industrial Fundada per Joan Grelon l’any 1881. Continuació del moli paperer de Borgonyà • Una història discreta • Des de la mort de Joan Grelon a l’any 1990 la fàbrica va ser arrendada fins l’any 1957. • A partir de l’any 1960 comença la col·laboració entre Pere Llosas i la família Vila • L’any 1968 es constitueix la societat anònima actual amb Pere Llosas, Vila Tarradell S.A. i Ramon Prujà • L’any 1978 surt de la societat Ramon Prujà • L’any 1983 Pere Llosas deixa de ser soci. • Esforç de supervivència • La crisi de l’any 1980 es resol trencant el lligam comercial entre l’empresa i Vila Tarradell S.A. L’any 1981 es perd l’equivalent a tot el capital circulant. Es pacta el retorn del deute amb els proveïdors. • Vila Tarradell tanca. • Durant tota la dècada Papelera La Confianza treballa sense crèdit bancari • Inversions amb recursos propis • L’any 1984 es compren 4 assecadors d’ocasió per ampliar la màquina. L’any 1986 es compra una taula i les premses de Torras Domènech. L’any 1987 es compra una size press. L’any 1988 es compra una secció de premses. L’any 2000 es compra una secció d’assecadors. • Totes les ampliacions es realitzen amb personal propi • Central de cogeneració • L’any 1992 es decideix amb Enher constituir la societat Confirel AIE per explotar una central de cogeneració amb un motor diesel amb fuel oil. • Durant la construcció de la central, operaris de la fàbrica treballen de paletes. • La construcció de la central permet superar la greu crisi dels anys 1992 i 1993 • Resultats de la central de cogeneració • La central va significar un salt endavant financerament i en coneixements. • L’any 1994 es funda l’enginyeria Powergen S.A. especialitzada en centrals de cogeneració. • L’any 1995 es constitueix l’empresa L.C.Energia S.A. dedicada al manteniment extern de centrals de cogeneració • Nova màquina 2 • A partir de l’any 1996 es come´ça a treballar en una nova màquina de paper. • El mercat triat és el de papers MG, la fabricació dels quals depèn d’un cilindre assecador. Això ens posa a recés de multinacionals. • La nova màquina es construeix in situ. Es posa en marxa l’any 1999, coincidint amb l’ampliació de la central de cogeneració • Nova màquina 3 • A partir de l’any 2003 es comença a veure que la productivitat no és prou elevada per competir en el mercat global i es planteja una nova màquina. • El nou projecte es basa en una màquina de tissú. Aquell any a la península ibèrica la meitat de la producció de paper tissú prové d’Itàlia • Accident de fuel • L’any 2004 es compra el cilindre Yankee per la màquina tissú a l’empresa Sandusky. El plantejament és el de comprar material d’ocasió, construir una màquina modesta, i pocs anys més tard fer una nova fase amb material modern. • El 7 de juny de 2004 hi ha un vessament de fuel que afecta greument la vida de l’empresa • Nou projecte de màquina 3 • L’any 2005, una vegada recuperada la normalitat, es percep que el mercat de tissú ha canviat amb l’entrada de multinacionals amb grans i modernes màquines de tissú • Es decideix continuar el projecte anant directament a la segona fase. • Es constata que el sistema bancari no vol entrar en el projecte • Ampliació de capital • L’any 2006 es redacta un pla estratègic i es busquen nous accionistes. S’entrega el pla a una empresa especialitzada en fusions i adquisicions per redactar-ho en llenguatge bancari. • Garcia de Pou i Lisma accepten aportar la totalitat de l’ampliació de capital de 6 milions d’euros. • Pla estratègic • El pla estratègic preveu direccionar tots els productes de l’empresa al mercat d’hostaleria. La MP2 fabricarà estovalles de colors impreses en línia. La màquina MP3 fabricarà tovallons amb els mateixos colors. Alhora la nova màquina tindrà la millor tecnologia en estalvi energètic i d’aigua i estarà dotada de la màxima instrumentació • Comença el projecte • El nou projecte es finança amb crèdit proveïdor (italià), amb l’ampliació de capital, amb un crèdit profit a 10 anys del ministeri d’indústria i amb crèdits ICO. • La primavera 2006 comença l’obra civil • El mes de juliol es signa el contracte amb Acelli • El mes de Setembre Sandusky diu que tanca i que no acaba el Yankee • Es signen els contractes • El mes de Desembre es sap que l’empresa italiana PMT compra Sandusky i acabarà el Yankee. • El mes de Gener 2007 es contracta la campana a Milltech, el circuit de cap de màquina a POM, la bomba de buit a Ecopump, la instrumentació a Hoynewell, les bombes a Andritz i la caldera a Cerney. • Comença el muntatge • El mes de maig de 2007 comença el muntatge de la màquina • El mes de setembre comença a aixecar-se l’estructura de la nau. Arriba el yankee a Barcelona • El mes de novembre, dos mesos més tard, s’obté el permis de circulació i el yankee arriba a Besalú • Acaba el muntatge • El mes de desembre de 2008 acaba el muntatge. • La primera prova de paper es realitza el 22 de desembre. • La màquina comença a fer proves industrials el 20 de gener de 2009. S’inicia el periode d’aprenentatge, definició de procés i de producte, i de formació del personal • Algunes dades del projecte • Producció màxima diària 140 tm • Inversió en primera fase 18 milions • Hores de muntatge 110.000 locals • Potència instal·lada 6 MW • Consum energia equivalent a 4,5 molins eòlics de lAlt Empordà • Consum elèctric -30% estàndard • Consum de gas -50% estàndard • Consum d’aigua -50% estàndard • Desenvolupament tecnològic • El projecte és innovador de cap a peus • Des de l’entrada de pasta fins a màquina temps de 30 minuts • Circuit de cap de màquina POM, el primer en màquina tissú • Campana de disseny propi amb cogeneració. Patent posada. Permet una reducció del 50% de consum de gas • Crepador d’angle variable i control de vibracions • Segona fase • El paper es rebobina en la seva totalitat. La producció màxima de la rebobinadora és de 90 tm/dia. Per superar la producció cal una segona rebobinadora. • El paper de colors necessita ser emmagatzemat per servir els clients amb un temps prudent. Es planteja un magatzem intel·ligent amb protecció de foc amb springler a cada bobina • Estratègia de mercat i de producció • El mercat d’estovalles té dificultats per la crisi. Per entrar al mercat francès cal acabar el projecte del tinter, avui en fase de desenvolupament de la tinta. • El mercat de tissú té demanda. Tant la corba d’aprenentatge com la manca de mercat de la MP2 obliguen a treballar alternativament amb una màquina durant l’any 2009
Des de l’skype m’acaben d’informar que ha nascut el “Conspiració”. El meu fill gran, en Marc, ha decidit que vol escriure i ha arrencat el seu propi bloc. És un noi d’aquells que no enraonen gaire i que van a la seva. N’estic orgullós ! Què he de dir, com a pare? Clar que sí. No deixa de sorprendre’m però ja és això, no? Amb 21 anys acabats de fer és el que toca. Reflexionant-hi una mica, no tant en el que diu -que tot just comença- sinó en el fet en sí de fer bloc, parlem-ne: ell és, ara, a Singapore i jo a Camprodon. Escric aquest post a les 22,15h d’aquí quan, per ell son les 4,15h de la matinada. Estem connectats amb l’skype fent videoconferència. Com que parlem tot sovint, no és que tinguem gaire novetats per explicar-nos i, de fet, amb el portàtil connectat i ell a la pantalla anem parlant entre tots amb naturalitat, tot fent les nostres feines i mantenint les típiques converses familiars. Gairebé com si fos una finestra oberta a un altre estança de la casa però que fa l’efecte que sigui aquí mateix i, suposo que a ell li sembla que també ens te a prop. Entre l’internet de l’hotel i que sembla que se les ha empescat per tenir un usuari i password de la xarxa Wi-Fi de Singapore, està connectat quasi permanentment. Des de molts establiments, amb l’Iphone , skypeja amb qui li sembla. Sempre a cost zero, demana consells, parla amb qui necessita i es manté connectat al seu entorn habitual. Fins aquí potser tot mes o menys normal per un noi jove que ha nascut amb el que en diuen “noves tecnologies” i amb un pare-tic però, anant una mica més al fons, també acabo d’adonar-me que sóc un pare amb bloc que te un fill amb bloc. Potser és una ximpleria però, realment, també és una nova característica d’aquesta generació. Ah, punyetero ... Ja sé que hi fa despert a aquestes hores (d’ell) ... està seguint el Gamper des de http://rojadirecta.com/
Ja sabeu que la setmana passada, per culpa del mal temps, vam fer una pasturada al Puig Moscós. Havíem d’haver fet la travessa però ho vam deixar per avui. 6,30h estació d’autobusos de Camprodon. Autocar ple, i cap a la corba del Xalet on hem començat a caminar. De seguida s’ha vist que el grup s’allargaria molt perquè teníem gent amb marxes molt diferents. Juntament amb en Toni Suriñach, m’he quedat a tancar la marxar i hem anat molt lents. Des que recordo, potser ha estat l’anada més lenta. Si li busques la vessant positiva, també hi he sabut trobar al·licients perquè m’he pogut aturar i entretenir a contemplar paisatges, cavalls, isards, marmotes ... tant a vista com amb els prismàtics. Evidentment, la part més feixuga és des de les fonts del Freser fins a la cabana de Tirapits i tot i que no hi ha cap dificultat i, avui, el dia era immillorable, el fet d’haver d’anar tant lents i aturant i engegant ho ha fet molt llarg. Quan hi anem amb el Grup, esmorzem a la cabana perquè, així, ja t’has tret el més pesat però també es fa un pel llarg. Cal recordar que s’ha de venir ben desdejunat per poder aguantar. Hi ha qui surt de casa sense menjar i és quan es llepa. Total que hem arribat a la barraca de Tirapits quan el gran grup ja feia estona que havia tirat endavant. Tot i això, en vistes del temps tant bo, no hem dubtat a fer l’esmorzar de rigor i fer la xerradeta per donar temps a recuperar una mica als més cansats. Després, la pujada fins al Nou Creus també ha estat una mica lenta però, d’allà fins a Núria, ja tot ha estat diferent. Primer tartera pel dret ... descans al peu per agrupar als que baixaven pel camí i ja no hem parat fins al final. Un any més! Vídeo d’en Vila.
Que mentre, aquí, nosaltres hem de fer o hem decidit fer tot tipus de filigranes per explicar perquè no anem bé als que no se’n han assabentat encara ... allà, tothom sap que, si ens en assabentem bé, els d’aquí, decidirem pujar tots sols cap a Brussel·les. I aquí rau el problema, repico, en que allà tothom ho sap i ens marquen per terra, mar i aire mentre, nosaltres, fem veure que sí però no.
“En un referèndum d’independència votaria que sí” Salvador Sostres entrevista a Artur Mas
Artur Mas és el polític més culte, intel·ligent i ben preparat que té en aquests moments Catalunya, encara que tal com tenim el panorama, això no sigui dir gaire. És d’una contenció indestructible i d’una immaculada pulcritud. La simple possibilitat de cometre un error l’horroritza.
Arrogant.És una de les moltes bestieses que es diuen sobre mi.
No comunica.Bé, no tiro la tovallola. Aprendre és la meva actitud permanent.
Tornarà a pactar amb el PP.Res més lluny de les meves intencions.
Va trair Catalunya pactant l’Estatut amb ZP.Al president Macià també li van dir traïdor per haver pactat l’Estatut del 32.
No és independentista.En un referèndum votaria que sí, però la meva missió és agrupar la major quantitat de gent al voltant del catalanisme per crear gruix de país. I això no s’aconsegueix proclamant-se independentista cada dia.
El president Pujol no és independentista.Jo no he posat mai límits a les aspiracions nacionals de Catalunya. El dret de decidir ho inclou tot.
¿Però si és president farà el pas o no?La meva primera prioritat serà aixecar el país, superar la crisi i recuperar la moral de victòria. Després, la resta.
Tenim pressa, molta pressa.Catalunya no sóc jo sol i algú que vulgui canviar un país ha de tenir la lucidesa i la humilitat d’entendre’l.
Només vol tornar a la Generalitat.Convergència no tornarà a la Generalitat. En tot cas, i si els catalans ho volen, arribarà a la Generalitat. Hi haurà un canvi respecte de tots els passats.
Duran és un llast.Duran és un aliat principalíssim per governar.
Els casos de corrupció.A Unió l’han acusada de les coses més increïbles, però a l’hora de la veritat l’han absolta de tot. Perquè no s’ha pogut demostrar.Hem passat de la presumpció d’innocència a la presumpció de culpabilitat.
Unió espanta el vot jove.CiU ha de respondre a un espectre molt ampli de la societat catalana. Amb el límit de poder governar bé, esclar. Fixa’t que una consellera d’Unió com Núria de Gispert va promoure l’any 1997 la llei de parelles de fet, pionera a tot l’Estat, i que el tripartit no ha aconseguit votar la llei d’educació.
Si CiU i ERC no pacten és perquè no volen la independència. Esquerra no pacta amb nosaltres perquè se sent més còmoda amb el tripartit. Carod va renunciar a ser el meu conseller en cap, amb totes les atribucions, i va preferir ser un vicepresident decoratiu. Més que pactar amb Montilla, sembla que n’estigui enamorat.
Calia catalanitzar el PSC. En 7 anys de tripartit els diputats del PSC a Madrid no han votat ni una sola vegada en contra del PSOE encara que els suposés votar diferent del que el PSC ha votat aquí. Esquerra no ha canviat res.
Què esperem per marxar?Que els catalans vulguin. Els catalans que a les darreres eleccions espanyoles li van donar 25 diputats al PSOE, 10 a CiU i 3 a ERC.
El peix al cove és l’única política possible.Amb l’Estatut nou, no. Per això el vam fer.
Vostès també haurien pactat un finançament similar.No, perquè l’Estatut és una llei i s’ha de complir. Si el Tribunal Constitucional veu que ni nosaltres mateixos respectem el nostre Estatut, per què l’hau rien de res pectar ells?
Duran va salvar ZP al juny, en plena negociació.Era una votació secundària, el que importa és votar-li o no votar-li els pressupostos.
Sí, però el van salvar.Va ser a canvi que aprovessin la llei de morositat. És molt important que les administracions paguin ràpid i amb puntualitat. Ajudar el teixit productiu del país bé val una votació secundària.
Pactar, pedagogia, el motor d’Espanya.De tot això ja n’hi ha hagut massa. És hora de fer prevaler la nostra dignitat.
Avui era el dia que havíem de fer la travessa clàssica de la Vall. Teníem un autocar ple per anar-hi i el temps ens ha fet avortar. El dia abans encara teníem esperances de tenir una finestra de bon temps oberta però, ja a la nit, la cosa pintava malament. L’endemà però, els mapes i radar ja no deixaven dubtes. Avortar i fins la propera setmana (si es pot) Total que, a les 6,30h del matí, érem a l’estació d’autobusos de Camprodon amb la gent amb ganes de caminar i amb la desil·lusió lògica. Llavors, hem decidit fer alguna cosa propera per estirar les cames i no perdre el matí ni els entrepans. Hem anat cap al Monestir i ens hem enfilat cap a l’oratori de l’Ascensió on hem esmorzat. Com que el dia s’aguantava hem tirat una mica més amunt tot decidint si tornàvem per Freixanet o per Feitús. A l’hora de triar, el gran grup, amb en Joan Vila i en Toni Suriñach al capdavant, ha tornat per Freixanet i un grupet disident hem volgut anar fins al Puig Moscós (1739m). En tornar, dels quatre que érem, dos han tombat per Freixanet i en Quim i jo hem volgut anar a petar a Llanars. Però com que avui era un dia d’improvisacions, un cop érem sobre Llanars, hem anat tombant cap a l’esquerra tot seguint per prats de falgueres i d’altres camps acabats de segar fins a trobar un boral que resseguia el filat electrificat que baixava dret cap a Camprodon. Total que hem anat a sortir darrere l’Hospital, just per on hem entrat. Segons en Quim Bruna –vaja, el seu GPS- diu que hem fet 18,8km. Una pasturada però amb molt bon gust i zero dificultat si no és les darreres pendents. Cal dir però, que si el filat no arriba a estar tant ben estassat (net) hagués estat impossible baixar per on ho hem fet. Eh Quim? N’hi ha que pensen que ens hem “perdut” però ;-) ja se sap que fer recerca a muntanya ho te això ... sempre vèiem on volíem anar però hi hem arribat per on Sant Patllari ens hi ha obert forat.
El 6 d’agost de 1945, l’espècie humana assolia un nou graó en la nostra capacitat de follia. No se si és ben bé això o és que un defecte intrínsec del nostre firmware ens porta a una escalada contínua en la nostra capacitat de destrucció. Mai sabrem si la little boy llançada sobre Hiroshima va propiciar la fi d’una guerra perquè hi ha molta polèmica sobre l’estat del conflicte en el moment del llançament. Ara bé, la fat man del 9 d’agost sobre Nagasaki sí que, vist avui, podria semblar més l’advertència d’una gran potència que no estava disposada a ser atacada mai més i que, si calia, havia trobat la manera de destruir literalment als seus enemics. Començava la dissuasió nuclear i l’era de la pau sota l’amenaça de la destrucció total mútua. Qui va començar la guerra? qui va tirar la primera pedra ...? la primera pedra? de quina guerra? No senyalo a ningú perquè abans que aquestes bombes sinistres fossin construides hi havia hagut altres morts. Moltes morts. Al final, el que em mou a escriure és el trist record de les víctimes d’aquestes bombes, així com totes les víctimes, de tots els bàndols, de totes les guerres i de totes les violències.
El que no pot ser és que, avui, hi hagi qui no conegui o no vulgui conèixer fins quin punt som capaços de negar el qualificatiu d'homo sapiens.
No us ho podeu perdre. Una de les nostres mataronines més internacionals ens ha preparat aquest gran espectacle al TEATRE ROMEA de Barcelona. En motiu del centenari dels ballets russos que es celebra a Europa, Trànsit Dansa ofereix al Teatre Romea del 4 al 23 d’agost, El Salt de Nijinsky, Premi Butaca 2008 i que després de fer gira per Catalunya, l’Estat espanyol, l’Uruguai i Croàcia, torna a la capital catalana durant tres setmanes amb el reconeixement unànime del públic i la crítica. Al setembre farà una extensa gira per l’Argentina. La idea original, coreografia i direcció artística és de Maria Rovira, Premi Nacional de Dansa de 1998 i fundadora de la Companyia resident del Monumental, Transit Dansa.
Ahir vam anar a la inauguració del festival Shakespeare 2009 que, per segon any, es fa a Can Ribot. La Big Band Jazz Maresme ens van oferir un muntatge molt original on, la banda, han recuperat “Such sweet thunder” de Duke Ellington. Aquest any, Mataró l’afronta tot solet i esperem que sigui un èxit. Avui, la Ciutat està faltada de referències i aquesta en pot ser una. Un altre cosa seran els números i la gestió que se’n hagi fet però, això ja tindrem temps de veure-ho. I no ho dic per dir sinó que ja en tenim la experiència del primer any i la cautela està més que justificada. Vam donar suport al govern en aquest tema però també vam demanar millorar-ne la gestió econòmica. Tant de bo la cosa acabi bé. Per nosaltres no serà.
El parèntesi polític per Les Santes, una de les més grans i participades festes majors de Catalunya ja ha acabat. Queden enrere els concerts multitudinaris, els castells a la plaça de Santa Anna, les passejades de les comparses amb el foc i el soroll dels petards. Infants i grans hem gaudit de gairebé una setmana molt intensa, tot i que alguns actes s’han deixat de fer o se’n hagi modificat el format a causa de la crisi la festa ha estat esplèndida.
Com sempre, Les Santes han fet que Mataró fos el destí de molts joves, o no tant joves, i això s’ha de mantenir durant tot l’any, organitzant nous esdeveniments que ens facin atractius. Ara vindran les vacances, però, ni que sigui a un ritme inferior, continuarem treballant per a la ciutat.
Avui, amb motiu d’aquest 48è aniversari de la Penya Barcelonista de Mataró hem estat a Santa Maria fent una ofrena floral a la Mare de Déu de Montserrat. Després, hem tingut un dinar de germanor per acabar de celebrar-ho. Festa grossa, i la constatació de que el Barça és molt més que un club.
