Tenia moltes ganes d’esquiar i aprofitar que els meus fills eren aquí dalt per fer-ho junts.
Llevats a l’hora habitual –m’agrada ser a pistes a quarts de nou- hem enfilat la carretera de Vallter que era neta però que es notava que, ahir, la estació havia estat tancada i per tant, estava poc trepitjada.
Feia una mica de vent, diria que la mida justa per molestar i incomodar. Hem fet el cafetó del matí i esperat a veure com anava el tema. Una hora més tard encara no he vist a ningú comprar el passis mentre els pisters continuaven arreglant l’estació. La veritat és que he fet un volt i la neu estava fantàstica i l’entorn amb una nevada de pic de l’hivern.
La colla d’amics dels meus fills no semblaven estar massa per la feina –jo tampoc- i, al final, la pressió d’en Sergi visualitzant un bon esmorzar ens ha fet posar rumb al tiberi.
Hem intentat anar al Rigà de Tregurà però com que hi hem arribat a quarts d’onze ja no ens han atès (ho fan fins a les 10h per poder preparar dinars). En canvi, a la Roca, a Can Pei (valor segur) si que hem pogut “treure el ventre de pena”. Això sí, ara ja no hi haurà qui dini.
Què hi farem!
