Ahir vaig ser a Arenys, convidat per CiU, per donar suport a la consulta popular de demà. I és que el que passi demà serà un pas més. I tant que sí !
Valor objectiu? Que se’n parla!
O és que no és un gran pas endavant el fet de que es pugui parlar del dret a decidir, de si ens convé més la situació actual o la independència, de què volen els que parlen de la federació, o de confederació ... etc
La societat civil d’aquest País, amb totes les mancances i limitacions pròpies d’un temps on el poder polític l’havia substituïda en part, ens torna a donar als partits polítics una lliçó de ciutadania. Una part d’aquesta societat nostra fa un pas endavant cansada d’aquesta negociació eterna entre Catalunya i l’Estat, farcida d’incompliments per part d’aquest, i proposa una cosa tant democràtica com és fer una consulta popular i preguntar si no fora millor la independència que continuar així.
Desgraciadament, avui, Catalunya a més de no tenir un estat propi en tenim un en contra i aquesta sensació, per sí sola, és la que ha conreat el sentiment de cansament i d’arribar al límit. Sóc dels que sempre he estat convençut de que s’ha de saber diferenciar, quan parlem de l’Estat, entre el que són els ciutadans en general, orgullosos de ser espanyols –el mateix orgull que sento jo de ser català-, i la estructura centralista dels poders fàctics. Els primers em mereixen tot el respecte del mon i comprenc i entenc algunes reaccions perquè tots sabem la feina que pot fer una manipulació constant i sistemàtica per part d’un poder que no vol perdre privilegis. De la mateixa manera, cal que tinguem clar que a casa nostra hi ha cada dia més gent que veu aquest mal tracte i se’n adona que aquesta circumstància el perjudica amb independència del seu origen. Catalunya s’ha fet de sedimentar orígens diversos i la voluntat d’arrelar aquí és la millor eina que tenim per guanyar aquest pols. Actuar amb intel·ligència és millor que amb abrandaments voluptuosos que massa vegades acaben retroalimentant aquestes forces de les que parlo.
A qui fa por, doncs, que es pregunti i la gent es pugui manifestar? No és això pel que hem estat lluitant sempre, per la llibertat d’expressió, per la lliure circulació d’idees ? Doncs consultem, decidim, parlem, debatem, expliquem, contrastem ... que no ens farà cap mal.
Recordo que l’any 2006, defensant l’acord que significava el darrer Estatut de Catalunya, ja alertava que “un poble que ha tingut Constitucions, pot acceptar estatuts transitoris però anhela la plena llibertat”. Recordava les dificultats del pacte i que hauríem d’exigir-ne el compliment. L’any passat, alertava de que “el País no pot tolerar cap humiliació” i que assenyalava la idea de “última oportunitat” i que ens trobem davant d’una “cruïlla històrica”.
Per desgràcia el resultat del finançament, l’Estatut empantanegat al Constitucional, i la sensació de que no hi ha res a fer s’està estenent més del que molts es puguin imaginar i, per tant, no és gens d’estranyar la situació en la que ens trobem.
Sense prepotències, sense desqualificacions, sense aires de superioritat i ni, molt menys, sense ofendre a ningú, hem d’afrontar la situació política que tenim al davant. La nostra nació no és ni superior ni inferior a cap d’altra. Molta gent al nostre País no entendria un enfrontament basat en raons sentimentals perquè el sentiment supera les lògiques racionals i, per tant, crec que és interessant anar treballant en trobar tot allò que ens uneix i fixar objectius que no frustrin a ningú. Ben explicat, i racionalment, ens convé administrar-nos solets i, per tant, des d’aquest punt de vista, el fet de que en parlem ens permet assegurar la victòria final. Sigui quin sigui el resultat de demà, serà una festa democràtica i ens permetrà continuar-ne parlant perquè la voluntat de llibertat no s’atura així com així.
