A quarts de nou ja érem a la botiga per recollir la moto. Els primers d’un centenar de motos que tenien per lliurar.
Darrers tràmits, recollir casc i jaqueta, instruccions bàsiques, volta de reconeixement sense la que no et deixen sortir i carretera !!!
Li devem la ruta a l’amic Joost Van Nispen que ens la va descriure tal i com realment ha estat.
Las Vegas cap a Parhump, d’allà cap a Death Valley Junction i entrada al Death Valley National Park. Més endavant ens hem aturat per pagar l’entrada en una caseta d’autoservei i endavant amb parada al Zabriskie Point. Després continuem fins a Furnace Creek on hem dinat de meravella (hot dog i crec que no havia begut mai tanta coca-cola –ens l’han servit en una gerra gran-). Havent dinat hem tornat enrere fins a l’encreuament on hem agafat a la dreta cap a Badwater seguint tota la vall amb les salines a la dreta i ens hem aturat al punt més baix de la terra (84m per sota del nivell del mar) i on hi ha la llacuna on s’hi acumula una mica d’aigua molt salada. No ens hi hem parat massa i hem continuat fins a Shoshone i altre vegada Pahrump fins a Las Vegas.
No us parlo de calor ni de sol perquè si vas al desert no et pots queixar. Si us digués que 50 graus potser no mentiria. Ni una ombra enlloc per aturar-te i a la tarda especialment, ganes de sortir-ne perquè era abrasiu. He anat xop tot el dia i amb el casc d’orinal que portava, m’havia d’aturar cada hora per empastifar-me la cara de crema. No és cap broma però pitjor ho devien passar els pioners o els miners extraient-ne el bòrax.
No tinc paraules per descriure-ho. Somni acomplert. Tast de la 66. No sé què dir ... per un motarra és una il·lusió indescriptible. Un gran equip motarra amb la Magdalena, la Joana, en Jordi i en Giuseppe. Segur que no ens oblidarem mai d’aquesta experiència.
I de preu, aproximadament 190 euros tot el dia amb totes les assegurances, casc, i jaqueta. La benzina tampoc ha sigut cap problema.
Hem tornat la moto sobre les set de la tarda i crec que encara “suro”. Després, dutxa i com que no hem pogut anar a sopar on ens havia recomanat la Sònia Graupera perquè no reservaven taules per a vuit persones, hem anat a l’Aureole del Mandalay. No se com seria a l’Atélier del MGM recomanat però també us puc recomanar l’Aureole.
Fi de festa fantàstic. Si això és Las Vegas, hi torno, Viva Las Vegas !!!
Demà, long trip to home.
... i ara que me’n recordo ... no he jugat ni un dolar ... això vol dir que hauré de tornar?
