Aquest migdia, després d’haver tret el nas al Campionat d’Espanya d’Atletisme, he celebrat la Festa de la Primavera amb els amics del Centre Atlètic Laietana. Hi he anat acompanyat del regidor Pere Galbany amb qui hem tingut l’honor de plantar un arbre a la zona enjardinada, al costat del Pavelló Esportiu. La tria de l’espècie ha estat senzilla, no podia ser una altra que “l’alzina surera”!
Si en voleu saber el per què cliqueu el següent enllaç. Us n’he copiat un fragment que adjunto a continuació:
“Durant anys, i avui encara, parlem del model americà com si aquest tingués un únic tipus empresarial. Com si tot fossin start-up's spin-off's, etc. Sembla que ens haguem oblidat de reivindicar aquelles que, com les de tipus alzina, neixen i creixen en situacions complicades, amb pocs recursos, i que de mica en mica, un any rere l'altre, reinverteixen el que aconsegueixen en pro de ser més estables, més dures i, en definitiva, d'arrelar-se més i millor. Quan la filosofia és aquesta, créixer quan sigui possible, mantenir-se si bufen vents de crisi, i fins i tot fer un pas enrere si la situació no deixa cap més sortida, la fusta de l'empresa s'endureix i deixa prou dipòsit per poder fer un salt endavant tan bon punt torna a sortir el sol. Normalment les conreen gent que sap que després d'una pujada ve sempre una baixada, i saben estar-se d'adquirir compromisos excessius perquè ells o elles mateixos en seran responsables i n'hauran de donar comptes. Potser aquesta prudència les fa menys propenses a les crescudes espectaculars que les del tipus pi o eucaliptus (que hi ha d'haver de tot) però són de les que aguanten millor les tempestes, tant si són financeres com si no. Catalunya, i tot l'Estat, ha tingut aquesta mateixa síndrome de l'enlluernament per l'eucaliptus. Jo no dic que no siguin necessaris. Ja he dit que hi ha d'haver de tot. Però farem bé d'estimar les alzines, perquè, a més de ser el nostre paisatge de sempre i encara que no tinguin una figura espectacular, ens han permès escalfar les llars durant segles amb una fusta magnífica”
