1 - 7 11 de setembre de 2006 Mol bon dia a tothom. Com cada any, l’onze de setembre se’ns gira feina. Feina però, que ens surt del cor quan any rere any, sabem que amb el nostre testimoniatge presencial ja sigui aquí, al fossar, o a d’altres indrets, mantenim i augmentem la consciència dels nostres fills i de les generacions futures, conscients de que tenen el dret de rebre el llegat històric de les que ens han precedit. Aquest any 2006, sens dubte serà recordat per l’historia com l’any del nou Estatut, text que de ben segur, des de la nostra convicció nacionalista, voldríem que fos millor. De fet, un poble que ha tingut constitucions, pot acceptar estatuts transitoris però anhela la plena llibertat. Avui recordem els fets que estroncaren amb sang aquesta plenitud a què tota nació té dret i cal que no oblidem que les nostres primeres constitucions són les de les Corts de Barcelona de 1283, ara fa 720 anys i les darreres son les promulgades per les Corts de 1702, ara en fa 304. Cal tenir present sempre l’esperit amb què el 1625 en Gaspar de Guzmán, compte duc d’Olivares, escrigué en un memorial 2 - 7 secret al Rei; calia "reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia". Després de la derrota militar, el dictat dels Decrets de Nova Planta, per Felip V va significar el presagi de nefastes conseqüències: en l’àmbit jurídic, fent desaparèixer el que caracteritzava l’estructura de la Corona d’Aragó, primer, i la Monarquia Hispànica, després. En l’àmbit polític imposant un model pel qual els nostres territoris passaren a ser regits segons les lleis i costums de Castella. En l’àmbit lingüístic prohibint l’ús del català (“Las causas en la Real Audiencia se substanciaran en lengua castellana”) i en l’àmbit institucional abolint la Generalitat, les Corts Catalanes, el Consell de Cent, etc. Deixeu-me però, que us digui que si bé ens derrotaren militarment, mai no ho van poder fer amb nostra consciència ni en les nostres conviccions. Malgrat el seu esforç d’anys, tenaç i sistemàtic, Catalunya sempre se n’ha sortit. Per entendre-ho, us recomano que rellegiu Prat de la Riba però, si hi pensem durant uns segons, potser no us caldrà. De seguida veureu que un País que ha estat condemnat militarment i, oprimit política i econòmicament per un altre nació i, tot i amb això, aconsegueix renéixer de les seves cendres, és perquè la seva força rau sobre els sòlids pilars que conformen el seu caràcter, l’esperit, el territori, el dret, la cultura, etc i aquests fonaments el fan indestructible. 3 - 7 Ara bé, prenem la nostra determinació dels fonaments històrics però avancem en el temps i tornem al motiu pel que us deia que l’història recordarà el 2006: L’estatut, el nou estatut. En primer lloc, deixeu-me fer una referència a una curiositat dels anys 30, prèvia al primer estatut. És el Pacte de Sant Sebastià -de Donosti- fet el 17 d’agost de 1930. Allí s’hi reuniren representants republicans de tot l’estat per pactar la instauració de la República i els catalans condicionaren l’acord al reconeixement de les aspiracions catalanes d’autogovern. La solució jurídica acceptada en aquell Pacte fou que Catalunya expressaria la seva voluntat en un Estatut d’Autonomia refrendat pel poble i sotmès després a l’aprovació de les Corts constituents. Parlo de l’estatut de Núria, plebiscitat el 2 d’Agost del 31, i que fou destralerament retallat a les corts espanyoles, p.e., en passar de denominar Catalunya com a Estat dins la República Espanyola a “Región autónoma” dins l’estat espanyol i amb tantes altres coses. És a dir, bon intent d’entendre’ns, i acords justos que no son respectats a Madrid, malgrat el que s’havia compromès. Després, a l’estatut de Sau –el segon- , el del 1979, el pes de les forces nacionalistes, després de dècades de dictadura feixista, era la que era i el resultat ha durat, finalment, 27 anys. Cert que ha permès el desenvolupament més important dels darrers 300 anys quan partíem de cero. El text ha patit potents i constants envestides per part de totes les forces que 4 - 7 han governat l’estat però tot i això, amb el suport majoritari elecció rere elecció, el diferents governs de CiU han refet el País i l’han dotat d’una estructura moderna. Continuem però amb el nou, el tercer estatut. Tots recordareu el “Aprovaré el estatuto que salga del Parlamento de Catalunya” pronunciada per, l’ara President, Zapatero el 13 d’octubre de 2003. Ja se que semblen coses òbvies, però cal recordar-les, perquè son fets com aquest, els que deterioren la confiança de la gent en el polítics. Catalunya, el seu Parlament, per una majoria esclatant de quasi el 90% dels seus diputats i diputades aprovava el text el dia 30 de setembre de l’any passat. Havia costat però s’havia aconseguit, forçant l’acord in extremis, malgrat la estratègia socialista de no acordar res que pogués incomodar Madrid i les actuacions contradictòries dels socis del, ja històric, tripartit. Com a poble madur que som, i per primera vegada amb normalitat parlamentària, democràtica i legítimament, respectant les regles del joc, expressàvem la nostra voluntat d’autogovern marcant-ne l’horitzó proper. Malauradament però, l’alegria va durar poc, i incrèduls assistíem l’endemà mateix, a les declaracions de destacats membres del PSC dient que presentarien esmenes al text aprovat en la seva discussió a las “Cortes españolas”. De forma immediata els dirigents que hores abans havien votat a favor d’un text, es fan enrere i comencen a treballar per mutilar-lo. Resumint, que la millor arma que teníem: la unitat 5 - 7 d’actuació, va quedar destruïda automàticament, en subordinar-se a interessos aliens a la voluntat de Catalunya. També hi ha hagut molts fets que ens poden confondre la memòria. Sempre hi ha somnia truites que, incapaços de discernir on és el veritable eix prioritari de la qüestió, que és el fet nacional, es debaten en discussions estèrils, més preocupats a ubicar-se que a comprendre la transcendència històrica del moment. Siguem conscients de que potser no és el que voldríem però és més del que teníem i encara pot arribar a ser molt més si aconseguim que el poble de Catalunya se n’adoni de que per desplegar-lo caldrà continuar exigint el compliment dels acords i que, l’única força que en la pràctica, ha demostrat preparació, capacitat, coherència i determinació hem estat nosaltres. Les forces sotmeses a l’Estat, amb uns dirigents depenents anímica i intel.lectualment d’una concepció uniformista d’Espanya no són cap garantia o més ben dit, són la garantia de més fracassos com els exemples del Prat, de la política immigració, o l’últim exemple amb les adopcions al Congo, on la voluntat de no incomodar els amos de Madrid és més forta que l’obligació de defensar els ciutadans de Catalunya. Ja no es tracta de parlar de ridícul nacional, ni d’aturar el desgast que hem hagut de patir els catalans, directa i 6 - 7 nítidament, sobre els nostres interessos col.lectius i particulars. Ho saben bé els empresaris catalans que han vist com se’ls tractava pitjor que mai, ho ha tastat també qualsevol ciutadà viatjant durant aquests mesos per l’estat. El mal que hem patit per acció directa de les forces nacionalistes espanyoles i mitjans de comunicació afins que s’han dedicat a insultar i crispar la societat a costa nostra, és clar, no quedarà sense resposta ciutadana. A Catalunya no ens agrada aquesta manera de fer. No és la nostra i ja n’hi ha més que prou ! A casa sempre he sentit que s’ha de tenir paraula, i una vegada més, hem de constatar que la impressionant maquinària de l’estat, pel que fa a la seva obsessió amb Catalunya i els catalans, no descansa mai. Tinguem-ho clar els propers mesos, quan tindrem l’oportunitat d’elegir un govern seriós, independent i no sucursalista. Us deia abans, que som testimoni i venim amb la voluntat de deixar als nostres successors un futur millor. Avui, igual que fa 75 anys quan un grup de persones de gran talla política, moral i intel.lectual com Pau Romeva, Maurici Serrahima, Roca Caball, Vila d’Abadal, Cirera i Soler, Àngel Morera, Joan Guinart, Pere Aragay, Esteve Farré, ... van tenir el coratge de pensar i creure que Catalunya necessitava una nova força política nacionalista, “centrista i centrada”, i publicaren el manifest fundacional d’UNIÓ DEMOCRÀTICA DE CATALUNYA al diari El Matí. UNIÓ, partit on poc més endavant s’hi incorporava un Miquel Coll i Alentorn i un Carrasco i Formiguera, aquest darrer afusellat a 7 - 7 Burgos després d’un consell de guerra sumaríssim el 9 d’abril del 38 i que, paradoxalment, amb aquest fet, esdevingué un clar exemple de la “tercera Espanya”: obligat a fugir de Catalunya per catòlic i condemnat i executat per les tropes feixistes per catalanista. Per tant, fetes aquestes reflexions, proclamo, amb tota la intensitat de la que soc capaç, que el camí per aconseguir ampliar la llibertat del nostre poble és el de respectar però també exigir ser respectats. Els polítics tenim l’obligació de ser orelles i d’escoltar però també, més que mai, tenim l’obligació de parlar clar i de no amagar el cap a sota l’alta; de no escapolir-nos darrera del llenguatge políticament correcte, i d’afrontar de cara i sense embuts els reptes actuals d’aquesta nostra estimada pàtria. Visca Catalunya lliure !!! Joan Mora i Bosch President de Convergència Democràtica de Catalunya, de Mataró. | 
