Ahir a la tarda, davant de l'Ajuntament, vam tenir un emotiu acte. L'arribada de la flama que des del Canigó, i per iniciativa d'en Francesc Pujade, ens reviu cada any la consciència de Països Catalans.
Recordo fa anys, la meva primera pujada al Canigó. Aquell dia va ser amb en Jordi Surinyach. Vam anar amb cotxe fins a Marialles, fer Cim, i tornar a Camprodon. Feia una calor de por, però us asseguro que vaig fer cim amb pell de gallina. Cim mític, que fet des de Marialles és preciós i amb una xemeneia final que t'obliga grimpar però que et fa arribar a dalt amb un orgull especial. Encara recordo que el més curiós era com hi havia molta gent al cim, vestits pràcticament de carrer. Gairebé tots havien pujat des del refugi de Cortalets (un passeig) i allà s'hi arriba amb taxis de muntanya (4x4).
Més tard hi vaig anar amb el meu fill Marc, però sortint de Camprodon i en dos dies. Vaja, des de les roques d'en Mercer. Itinerari : collada verda, Rojà, nit al lliure de Marialles - un desastre i molt deixat -, i amunt al cim. Després, caiguda lliure fins a Vernet. Un tip ! però amb l'autoestima d'haver fet una gran caminada. Vam aprofitar per marcar el camí pel llibre d'en Vila.
Bé, segurament explico això per la melangia que em dona el fet de que, per la cama, no podré fer muntanya aquest estiu però realment, del que volia parlar és de l'acte de la flama.
Va ser emotiu, cal felicitar als organitzadors. Això davant de tot però, deixeu-me que reflexioni sobre el fet de que cal evitar que aquests actes esdevinguin pur folklore. Si, de veritat, ens creiem el sentit de la unitat que representa, cal que no ens deixem enredar per cerimònies - que són necessàries- però que també exigeixen un treball del dia a dia quan hi ha tants i tants exemples que treballen en contra del que significava l'acte.
Que no ens passi com a la Catalunya nord on el catalanisme és més folklòric que res més !
