Un any més, he assistit a l’acte de graduació de les escoles universitàries de casa. És un acte que m’agrada perquè s’hi reflexa molta il·lusió. Joves que s’incorporen al món laboral, i alguns que ja hi són de fa temps i han combinat estudi i feina –doble mèrit- fins aconseguir el tant esperat títol que els acredita.
Molt important! Molt important i n’han d’estar orgullosos però els caldrà continuar l’esforç i no perdre cap oportunitat d’ampliar coneixements i continuar formant-se. La carrera no és cap garantia d’èxit però és As importantíssim. En Dídac Lee va dir que aquell acte és el més proper que ell havia estat de la seva graduació i, jo, podria dir el mateix. És cert que per sortir-se’n a la vida no cal tenir carrera però sí la persistència en l’esforç i la creença en l’èxit.
Els joves que aquesta tarda han rebut el diploma, en acte solemne, que els acredita han de donar molta importància al que han fet i s’ha d’assaborir. Ara bé, no ens hem d’adormir. Han fet un cim però no el cim. Si se’m permet, i amb el símil de muntanya, hi ha cims que enganyen, cims als que en arribar-hi t’obren la vista a nous cims més alts. Així és la vida!
Vivim en un món molt competitiu on els CV,s són cada vegada més extensos i els “atributs” dels diferents candidats i candidates per a cada feina són impressionants. Segur que ho aconseguireu.
Admiro al Dídac i us en explicaré una anècdota que el defineix i és una de les claus del seu èxit.
Fa un parell d’anys em va tocar organitzar un Retreat d’EO i ho vaig fer per la Vall de Camprodon aprofitant les caminades que ens ofereix la vall. Divendres, el primer dia, només trobar-nos, ja els vaig fer caminar des de Setcases fins a Tregurà. Jo, anava al final de la marxa procurant que ningú quedés enrere i fent-la petar. Gairebé al final, el Grup es va anar ajuntant i vaig parlar amb en Dídac. Resulta que, per els peus plans, mai havia caminat tant ! Doncs ni ens ho havia dit ni es va queixar ni anava amb el grup de cua. Al contrari ! es va esforçar; va patir i ho va fer. Aquest és el Dídac, l’emprenedor que sap sofrir quan toca per aconseguir noves fites. En va acabar més orgullós que un gíngol !
Què vull dir al final ... que emprendre també és saber sofrir fent el que calgui quan toca. De la mateixa manera que moltes coses s’han fet perquè no sabien que eren impossibles, no ens deixem mai barrar el pas per límits imposats. Cal provar-se i provar-ho !
