Aquesta tarda, a la Sala de Plens, he acompanyat al Bisbe Godayol, al lliurament del premi Joan XXIII per la Pau 2010 que per part de l’Institut Víctor Seix de Polemologia i la Universitat Internacional de la Pau de Sant Cugat s'atorga cada any.
Tots els parlaments han estat molt bé però el que s'escau avui, és transcriure la glossa que en Pim Montserrat n'ha fet.
Diu així:
Breu glosa de monsenyor Joan Godayol i Colom
El bisbe Joan Godayol i Colom neix a Mataró el 1943. La seva familia, que procedía de la comarca d’Osona, s’ahvia desplaçat a Mataró perquè el pare, el Sr. Miquel, havia sigut nomenat director de Can Vinyes, una filatura. Ell és el segon fill del matrimoni del Ser. Miquel i la Sra. Antònia que, després, tenen quatre nois més.
Estudia primer a Santa Anna i després als Salesians. S’entusiasma amb les “Campanyes Misioneres” i decideix ser missioner. Entra al seminari salesià.
Per motius de feina la seva familia ha marxat al Perú i ell demana traslladar-s’hi. Té alsehores 17 anys. Al Perú continua els seus estuids sacerdotals i, també, tècnics per els que està molt dotat. Acaba els seus estudis a Catalunya i és ordenat sacerdot l’agost del 1972.
Retorna al Perú i exerceix a les “Escoles Professionals” salesianes de Lima, Cuzco i Arequipa. També, durant un tempos, és nomenat Vicari Apostòlic de Calca, al famós “Vall Sagrat dels Incas”. Retorna de Director a Arequipa i el 1991 rep, aquí, el seu nomenament de bisbe d’Ayaviri.
La Prelatura d’Ayaviri, de més de 30.000Km2, tan gran com Catalunya, però amb només uns 300.000 habitants, està situada a la part més alta de l’Altipla dels Andes on hi ha el llac Tititaca, però sobrepassa la Serralada Oriental i baixa fins a la Selva Amazònica. Són terres, majoritariament, amb una altitud superior als 4000 metres. És una de les zones més pobres del Perú, doncs per les seves condicions climàtiques és molt difícil l’agricultura – només una sembrada de “papas”, o de quínua, a l’estiu – i han de viure dels seus ramats de llames, alpaques i vicunyes, que són animals de poc rendiment. A més, en aquell momento no hi havia cap carretera asfaltada i la zona patia la violencia de Sendero Luminoso i els abusos de l’exercit i policies. I per exercir la seva tasca pastoral en una zona tan gran, només disposava d’uns 12 sacerdots, cap d’ells nat a la zona.
Els primers anys varen ser molt durs, amb, fins i tot, varies amenaçes de mort de Sendero. Ell diu, però, que el poble l’ha ensenyat a ser senzill, a buscar el que és esencial i a acostar-se a Déua partir de la seva cultura, les seves tradicions, la seva pobresa. “Puc ben dir que el poble m’ha convertit, m’ha acostat a Déu”.
Durant 14 anys exerceix de bisbe de la Prelatura, visitant cada any totes les comunitats, per petites que fóssin, promovent vocacions sacerdotals entre els joves de la zona. (Al marxar havia ordenat 7 nous sacerdots i 2 diaques i hi havia estudiant, o en pràctica pastoral, 25 seminaristes i 6 més en el pre-seminari). També incorporant religioses i laics en l’acció parroquial per poder donar un servei pastoral al màxim nombre de comunitats. La seva senzilla casa, el que s’acostuma a denominar “plau episcopal”, ha estat sempre oberta a tothom, fins i tot acollint unes nenes orfes i abandonades. I ha dedicat molt temps i esforços per ajudar a millorar la vida de la población. (El primer projecte que ens demana que presentem a les Administracions és una Granja-escola per millorar la cria de vacuns i, el segon, l’ajuda a un Departament per a la defensa dels Drets Humans).
Però viure 14 anys a 4000 metres d’altitud, per tant amb menys oxygen del que tenim aquí, sense haver-hi nascut, i, a més, pujant i baixant muntanyes, no es pot fer sense perjudicar perillosament la salud. Per prescripció mèdica va haver de comunicar que li calia baixar de les altures, però, com que la seva línea pastora, tan lliure i tan encarnada en les cultures indígenas, no agrada al corrent majoritari de la Vonferència Episcopal del Perú, molt conservador, ni al Nunci, no el destinen a cap bisbat de la costa i , després de renunciar com a bisbe d’Ayaviri, decideix retornar a Catalunya.
Malgrat tots aquells treballs, problemes i incomprensions, en Joan Godayol no ha perdut el seu permanent somriure, la seva alegría, el seu bon humor. Un bon humor que s’encomana el et seduiex. Un bon humor que et dona pau. Tampoc ha perdut el costum de dir el que pensa, a ser lliure.
Acollit pels salesians, els seus germans de Congregació, viu al Tibidabo desplegant una intense I incasable activitat pastoral. Està obert a qualsevol que el necessity, sense cap distinció ideológica, social o económica. No té un NO per a ningú, pendent, però, sempre de la seva atapeida agenda. A més, sense buscar-s’ho, s’ha convertit en el bisbe de molts creients que no es senten prou compresos per la línea pastoral actual. Joan, gràcies per la teva generosa amistat!!
