No se si és que vull fer massa coses o és que les coses són així. És igual.
Aquest matí he sortit en moto amb el meu fill. Era la primera vegada que m’acompanyava i entre que en Vicent no s’aclaria amb l’alarma de la seva, que hem quedat a les 9 (tard), i que hem decidit anar fins a Tamariu, m’ha fallat l’horari per anar a la Penya Al Andalus a celebrar el seu XIIIè aniversari. Ho tenia previst i em sap greu no haver-hi arribat però també estic content d’haver passat una matinal amb el meu fill en una experiència nova. Està en una edat que descobreix aquestes coses i, jo, com a pare de vegades sento que no puc estar prou per ell. La política té aquests sacrificis però cal tenir en compte que, si bé jo he triat aquest camí, els meus fills no ho han fet. Per tant, és la lluita que tots els polítics/ques lliurem cada dia contra la nostra consciència. Avui, ho volia fer tot, i no hi he arribat. Manolo, segur que ho entens!
Ara , a la tarda, tampoc puc anar a veure els amics de l’EPMA que fan l’obra “La sopera”. Tinc tanta feina per la propera setmana que he de prioritzar.
Potser no ho hauria d'escriure i ningú se'n assabentaria però, així és com em sento millor i no crec que sigui dolent mostrar-se tal com raja.
