Avui EL PUNT publica un article que vaig escriure per reivindicar l’empresa tradicional.
opinió
D'empreses, també del tipus alzina
18/03/09 02:00 - joan mora
D'empreses, també del tipus alzina
18/03/09 02:00 - joan mora
D'uns anys ençà, hem vist que el model empresarial de creixement espectacular ha acaparat tot el protagonisme i hem assistit a la cerimònia de l'enaltiment del negoci ràpid. Per la meva banda, no hi tinc absolutament res a dir –del negoci ràpid–, ja que, si es vol i se sap fer, és, a més de legítim, d'admirar.
Ara bé, també cal que tinguem en compte que n'hi ha d'altres que, a voltes perquè no se'n sap més, però, normalment, pel terreny on neixen i per la filosofia dels mateixos empresaris, es guien per la prudència i la perdurabilitat. Són les que posen la solidesa al davant de l'espectacularitat, les que veuen en la discreció també una fortalesa, les que eviten qualsevol forma d'especulació perquè prioritzen la seguretat i el futur. Són les que adopten l'humanisme en el rol de segona corona familiar. Ambicioses, sí, però sense cap cessió a la mínima cobdícia. Durant anys, i avui encara, parlem del model americà com si aquest tingués un únic tipus empresarial. Com si tot fossin start-up's spin-off's, etc. Sembla que ens haguem oblidat de reivindicar aquelles que, com les de tipus alzina, neixen i creixen en situacions complicades, amb pocs recursos, i que de mica en mica, un any rere l'altre, reinverteixen el que aconsegueixen en pro de ser més estables, més dures i, en definitiva, d'arrelar-se més i millor. Quan la filosofia és aquesta, créixer quan sigui possible, mantenir-se si bufen vents de crisi, i fins i tot fer un pas enrere si la situació no deixa cap més sortida, la fusta de l'empresa s'endureix i deixa prou dipòsit per poder fer un salt endavant tan bon punt torna a sortir el sol. Normalment les conreen gent que sap que després d'una pujada ve sempre una baixada, i saben estar-se d'adquirir compromisos excessius perquè ells o elles mateixos en seran responsables i n'hauran de donar comptes. Potser aquesta prudència les fa menys propenses a les crescudes espectaculars que les del tipus pi o eucaliptus (que hi ha d'haver de tot) però són de les que aguanten millor les tempestes, tant si són financeres com si no. Catalunya, i tot l'Estat, ha tingut aquesta mateixa síndrome de l'enlluernament per l'eucaliptus. Jo no dic que no siguin necessaris. Ja he dit que hi ha d'haver de tot. Però farem bé d'estimar les alzines, perquè, a més de ser el nostre paisatge de sempre i encara que no tinguin una figura espectacular, ens han permès escalfar les llars durant segles amb una fusta magnífica.
