Al Centre cultural Caixa Laietana s’ha presentat el llibre “la immersió lingüística”, escrit per la parella mataronina en Joaquim Arenas i la Margarida Muset.
N’ha fet la presentació en Pep Comas i ha estat esplèndid. Ha fet la glosa dels autors, ha explicat els perquès, ha fet un resum per capítols, n’ha explicat la estructura i ens ha fet venir ganes de llegir-lo. Ha anat molt més enllà d’una presentació normal. Ha volgut quedar bé amb els seus amics i s’ha notat. Pep, felicitats!
Ens ha dit: “libre necessari, fet per qui ho ha fet i explicant perquè s’ha fet. Perquè se sàpiga que res no ens ha vingut donat, ha costat molt i perquè no s’estronqui. Explicat des de la humilitat i la modèstia, explicant el que s’ha fet bé i el que no. Ella i ell, tots dos, en son protagonistes però, en canvi, adopten el paper de narradors (autoria compartida) amagant qualsevol tipus de protagonisme. El procés d’immersió lingüística fet a Catalunya és el més ampli fet mai. És un referent mundial. El llibre, fet per encàrrec del Centre d’Estudis Jordi Pujol, ja està en la seva segona edició. Pujol diu que, en tirar endavant aquest procés, sempre va tenir en compte tots els elements que afavorien la convivència. Llibre necessari, honest, escrit amb modèstia, compromès, explícit, propositiu i interpel·lant.”
I ara tornem als autors perquè, de fet, ells eren les estrelles. Jo coneixia a en Joaquim i ja l’havia sentit parlar. A qui no coneixia era a la Margarida i m’ha causat la bona impressió que en Pep ens havia avançat. Decidida, ferma, cartesiana (segons en Joaquim) m’ha agradat, vaja!
Han volgut deixar molt clar que el protagonisme d’aquest projecte ha estat dels pares castellano-parlants i dels mestres. Pares, famílies i mestres. Volien que fos per un lector no especialitzat i creés la sensació d’orgull en aquest poble que ho va aconseguir.
Des del punt de vista pedagògic, el una miqueta en català i una miqueta en castellà no funciona i, per tant, la immersió era la única via. Volien donar la seguretat de que si va ser complicat i es va aconseguir, s’ha de seguir fent. Intentar donar un missatge de continuïtat i dir, també, el que no ha funcionat perquè no ens tornem a equivocar: “si fem gaires errors perdrem la llengua i després la identitat”. “Seria una mena d’eutanàsia”. També transmetre un cert punt de preocupació perquè en algun moment hi ha hagut algun punt de cofoisme en que les estadístiques positives han fet que s’hagi baixat la guàrdia.
La Margarida, que continua fent d’inspectora en un barri de Barcelona veu com hi ha instituts on nois i noies només parlen català a les aules i, encara, amb algun punt rebel.
“la immersió és un gran tresor. La història d’ujn miracle que hem fet possible molta gent i n’hem d’estar orgullosos” ha conclòs.
N’ha fet la presentació en Pep Comas i ha estat esplèndid. Ha fet la glosa dels autors, ha explicat els perquès, ha fet un resum per capítols, n’ha explicat la estructura i ens ha fet venir ganes de llegir-lo. Ha anat molt més enllà d’una presentació normal. Ha volgut quedar bé amb els seus amics i s’ha notat. Pep, felicitats!
Ens ha dit: “libre necessari, fet per qui ho ha fet i explicant perquè s’ha fet. Perquè se sàpiga que res no ens ha vingut donat, ha costat molt i perquè no s’estronqui. Explicat des de la humilitat i la modèstia, explicant el que s’ha fet bé i el que no. Ella i ell, tots dos, en son protagonistes però, en canvi, adopten el paper de narradors (autoria compartida) amagant qualsevol tipus de protagonisme. El procés d’immersió lingüística fet a Catalunya és el més ampli fet mai. És un referent mundial. El llibre, fet per encàrrec del Centre d’Estudis Jordi Pujol, ja està en la seva segona edició. Pujol diu que, en tirar endavant aquest procés, sempre va tenir en compte tots els elements que afavorien la convivència. Llibre necessari, honest, escrit amb modèstia, compromès, explícit, propositiu i interpel·lant.”
I ara tornem als autors perquè, de fet, ells eren les estrelles. Jo coneixia a en Joaquim i ja l’havia sentit parlar. A qui no coneixia era a la Margarida i m’ha causat la bona impressió que en Pep ens havia avançat. Decidida, ferma, cartesiana (segons en Joaquim) m’ha agradat, vaja!
Han volgut deixar molt clar que el protagonisme d’aquest projecte ha estat dels pares castellano-parlants i dels mestres. Pares, famílies i mestres. Volien que fos per un lector no especialitzat i creés la sensació d’orgull en aquest poble que ho va aconseguir.
Des del punt de vista pedagògic, el una miqueta en català i una miqueta en castellà no funciona i, per tant, la immersió era la única via. Volien donar la seguretat de que si va ser complicat i es va aconseguir, s’ha de seguir fent. Intentar donar un missatge de continuïtat i dir, també, el que no ha funcionat perquè no ens tornem a equivocar: “si fem gaires errors perdrem la llengua i després la identitat”. “Seria una mena d’eutanàsia”. També transmetre un cert punt de preocupació perquè en algun moment hi ha hagut algun punt de cofoisme en que les estadístiques positives han fet que s’hagi baixat la guàrdia.
La Margarida, que continua fent d’inspectora en un barri de Barcelona veu com hi ha instituts on nois i noies només parlen català a les aules i, encara, amb algun punt rebel.
“la immersió és un gran tresor. La història d’ujn miracle que hem fet possible molta gent i n’hem d’estar orgullosos” ha conclòs.
