Amb en Jordi Surinyach i l’Aina, l’any passat ho vam mig establir. El primer cap de setmana de setembre tornaríem al Canigó. Igual que els veïns de la Ciutat Jardí, que el primer dissabte de setembre fan el seu sopar anual, nosaltres miraríem d’anar al Canigó o a algun altre Cim nostrat.
Evidentment, com que no em vull perdre ni una cosa ni l’altra, a la que acabo la caminada he de sortir llampant cap a Mataró per poder-hi ser. Ahir volia, a més, anar a la plaça Santa Anna on els Capgrossos hi tenien actuació però no va poder ser.
Vam sortir des de Marialles a les vuit del matí i a un quart d’una ja érem al cim. Sense pressa, amb una bona aturada per esmorzar a Font d’Aragó, i gaudint d’un dia esplèndid i assolellat que permetia divisar totes les muntanyes de l’entorn de Bastiments, Carlit i, fins i tot, des de dalt, anar-nos-en més enllà.
Aquesta vegada, a més, ens acompanyaven en Marc i en Sergi Payà que era la primera vegada que hi pujaven. Amb una colleta així, l’excursió s’ha fet molt amena i ha passat volant. Com l’any passat, la baixada l’hem fet pel dret, pel fons de la vall, per estalviar-nos les ziga-zagues del camí però es veu que hem posat en risc l’estat físic d’en Jordi que -ara que ha fet els carros de foc està una mica pujat d’ego- i vol reservar-se per l’Aneto que, si tot va bé, volem fer d’aquí dues setmanes. Esperem que el temps no ho espatlli.
Els de Camprodon diuen que caminar pels pedregams mostren qui te bon claviar. Amb aquesta expressió es refereixen a qui sap saltar de pedra en pedra amb prou agilitat per anar ràpid i evitar qualsevol moviment inevitable que fan els rocs. Es necessita estar prou en forma, no tenir por i moure’s ràpid endevinant sempre quin és el proper punt de recolzament del peu, així com interpretar els salts que es faran perquè no és fàcil aturar-se sense caure. En el meu cas, i no és per dir-ho, gairebé ho prefereixo perquè és molt divertit (recordo de petit quan anàvem a córrer per les pedres de l’espigó del port d’Arenys) però és cert que hi ha gent que no se li dona tant bé i va més lenta.
Després, dels prats del cadí fins a Font d’Aragó és una pasturada i hem aprofitat per dinar una mica més avall, on els he buscat una raconada bucòlica per aturar-nos i contemplar el Quin País. Ahhhh !! ja m’hi hagués quedat ... Era un d’aquells turonets prou elevats i marcats com perquè els llamps hi facin feina i, per tant, s’insinuava sutilment.
Des d’allà, cinc quarts fins a Marialles i c’est fini. En total, vam estar-hi vuit hores i mitja però vam aturar-nos molt, tant pujant com al cim com, sobretot, baixant però per gaudir del País i del plaer de la conversa no recomano pas fer-ho amb menys.
De Marialles a Mataró 2h45min.
La setmana que ve, celebrarem l’onze de setembre, el 13 de setembre i, entre mig, anirem a Mantet.
