Ahir a la tarda, vam penjar la bandera nova a la plaça de Santa Anna. Jo venia de Sitges i, amb el trànsit, vaig arribar quan la feina ja estava feta però a temps per agrair la feinada que porta fer-ho. Ja sabeu que, aquest any, és nova i us demanem ajut econòmic per pagar-la. Tenim una paradeta, a les tardes i fins diumenge, a la mateixa plaça on podeu col·laborar-hi.
A la nit, cap al fossar per participar de la festa i aquest matí, ofrena a Mataró. Avui, el discurs l'ha fet l'Adriana Martínez, Presidenta d'UDC Mataró i vice-presidenta de la Federació. Amb la mida justa per no fer-se llarg i allunyada del to mitiner però reivindicatiu i molt actual.
Quan a la Diada a Barcelona, cada any em ve al cap el mateix. Tinc una sensació de País esquizofrènic. Per una banda veig que hi ha cada vegada més bulliment però, de moment, sembla que no hi ha manera de que es pugui ni tant sols albirar una certa orientació cap a la unitat. Els actes d’avui al Parlament, institucionals, de mínims, no fan -per mi- honor al País però encara s’aguanten. Menció apart mereix el ridícul que fem amb episodis com el de Noa. Si algú vol marcar paquet que ho faci però no jugant amb la seriositat de la diada nacional. No val que mentre en Saura ho condemna, la resta dels seus –els que he sentit- ho hagin fomentat. “Barcelona capital de la pau” –diu l’Herrera- ??? Del ridícul diria jo! Tinc la sensació de que el tripartit està tocant fons. Si el PSC se sent malament amb Israel davant de la seva actuació de mesos enrere o es vol fer perdonar els seus erros que procuri no tornar-hi a caure però intentar arreglar-ho d’aquesta manera és vergonyós perquè, a més de que només ha aconseguit espatllar-ho, som molts els catalans que hem sentit vergonya del tracte que li hem donat. Una minoria, Sr. Montilla? Segur, però una minoria que és al seu govern i, per tant, vostè n’és el responsable. Si no te el suport suficient per fer un acte i portar a cantar a la Noa, doncs busqui’n un altre però, si us plau, no ens enfonsi més. Més que un govern, això sembla un orgue de galls. Si el que busca és enviar a IC a l’extrem per quedar centrat, el que queda vostè és retratat. Si no se’n ha adonat encara del ridícul que ens fa fer com a País és que encara ens hem de preocupar més. Pel que ens està mostrant, el tripartit ha decidit que cadascú pel seu compte i a la seva. La marca tripartit està tant devaluada que ja no se la creuen cap de vostès. Per tant, cadascú a la seva fins que arribin les eleccions però, i després què? Siguin seriosos i governin amb dignitat. Sigui quin sigui el resultat que es doni en el futur, se’ls recordarà pels seus fets i, de moment, no estan a l’alçada del País que governen. Mentre hi siguin, representin-nos com ens mereixem.
He parlat, abans, d’esquizofrènia. Una esquizofrènia que en ens porta a no tenir cap sentit de la força. De l’orientació en tinc algun dubte però, més o menys, la cosa va afinant-se. Espero que quan partits, grups, entitats, i la gent en general ens en adonem de que per obtenir resultats necessitem el factor força, ens adonarem de que el tenim si ens unim. Que ningú em digui que és normal que hi hagi desenes d’entitats dient més o menys el mateix i que només busquem matisar les diferències. Clar que així podem portar micro i pancarta pròpia, encara que la parròquia vagi quedant cada vegada més reduïda. Parlo en general i de Barcelona. Afortunadament, a Mataró, Òmnium aglutina en un Manifest a una cinquantena d’entitats.
Un altre exemple: ara mateix segueixo les dues manis d’aquesta tarda a BCN: la del Reagrupament d’en Joan Carretero i en Laporta (o ho hauria de dir a l’inrevés?) i la de l’ERC autèntica (la que aguanta als governs tpts per mostrar-nos la seva seriositat i fiabilitat com a soci). Tot tant respectable com les nostres declaracions públiques (les de la Federació) amb els nostres diferents altaveus que en dies així son molts –potser masses- perquè amb un Mas cada dia més encertat, ens en podríem estalviar algun.
Tot plegat, ens ho hauríem de fer mirar però em temo que només serà possible si tots plegats trobem l’espurna que ens ho faci veure i la generositat suficient per saber que no tots cabem a primera fila i que perquè hi hagi primera fila, hi ha d’haver segona, i una tercera, etc. L’espurna bé podria ser una sentència incomprensible del TC de l’Estat. La generositat, la podríem trobar en els responsables de les institucions. Presidents i Alcaldes que, amb un sentiment de generositat segur que trobarien complicitats que no recolliran d’altre manera. Generositat, al contrari del que pensen la majoria d’aquests, els generaria estabilitat i complicitats amb rèdits molt més en enllà de les sales de govern.
Mentre estant, esperem que demà el seny s’imposi a Arenys de Munt.
Un detall curiós. Només COM Ràdio era present, ahir al fossar fent entrevistes. No vaig veure càmeres de cap més mitjà. Efectivament no m’hi vaig estar tot el vespre però em va sorprendre que no hi hagués cobertura –si més no visible- als parlaments de CIU ni d’ERC, per exemple. Una mica més tard, també vaig veure un cotxe de TV3 però no vaig veure tècnics ni periodistes. Escrivint-ho, només vull constatar que –jo- no hi vaig veure cobertura mediàtica però, segur que hi devia ser i ja ho aniré comprovant, a més que segur que m’ho diran.
Perquè segur que hi eren oi?
He parlat, abans, d’esquizofrènia. Una esquizofrènia que en ens porta a no tenir cap sentit de la força. De l’orientació en tinc algun dubte però, més o menys, la cosa va afinant-se. Espero que quan partits, grups, entitats, i la gent en general ens en adonem de que per obtenir resultats necessitem el factor força, ens adonarem de que el tenim si ens unim. Que ningú em digui que és normal que hi hagi desenes d’entitats dient més o menys el mateix i que només busquem matisar les diferències. Clar que així podem portar micro i pancarta pròpia, encara que la parròquia vagi quedant cada vegada més reduïda. Parlo en general i de Barcelona. Afortunadament, a Mataró, Òmnium aglutina en un Manifest a una cinquantena d’entitats.
Un altre exemple: ara mateix segueixo les dues manis d’aquesta tarda a BCN: la del Reagrupament d’en Joan Carretero i en Laporta (o ho hauria de dir a l’inrevés?) i la de l’ERC autèntica (la que aguanta als governs tpts per mostrar-nos la seva seriositat i fiabilitat com a soci). Tot tant respectable com les nostres declaracions públiques (les de la Federació) amb els nostres diferents altaveus que en dies així son molts –potser masses- perquè amb un Mas cada dia més encertat, ens en podríem estalviar algun.
Tot plegat, ens ho hauríem de fer mirar però em temo que només serà possible si tots plegats trobem l’espurna que ens ho faci veure i la generositat suficient per saber que no tots cabem a primera fila i que perquè hi hagi primera fila, hi ha d’haver segona, i una tercera, etc. L’espurna bé podria ser una sentència incomprensible del TC de l’Estat. La generositat, la podríem trobar en els responsables de les institucions. Presidents i Alcaldes que, amb un sentiment de generositat segur que trobarien complicitats que no recolliran d’altre manera. Generositat, al contrari del que pensen la majoria d’aquests, els generaria estabilitat i complicitats amb rèdits molt més en enllà de les sales de govern.
Mentre estant, esperem que demà el seny s’imposi a Arenys de Munt.
Un detall curiós. Només COM Ràdio era present, ahir al fossar fent entrevistes. No vaig veure càmeres de cap més mitjà. Efectivament no m’hi vaig estar tot el vespre però em va sorprendre que no hi hagués cobertura –si més no visible- als parlaments de CIU ni d’ERC, per exemple. Una mica més tard, també vaig veure un cotxe de TV3 però no vaig veure tècnics ni periodistes. Escrivint-ho, només vull constatar que –jo- no hi vaig veure cobertura mediàtica però, segur que hi devia ser i ja ho aniré comprovant, a més que segur que m’ho diran.
Perquè segur que hi eren oi?
