“Emperrats” (amb perdó d’en Pompeu Fabra) en fer l’Aneto (3404m) el dia que marquem, cometem l’error més habitual a muntanya que és voler fer veure que la meteo farà el que nosaltres diguem.
Feia 3 mesos que vam marcar aquest cap de setmana per fer-lo i tot i que la previsió de mal temps era evident i durant tota la setmana havia fet mal temps, nosaltres “erra que erra” i cap a Benasc. Suposo que en Suri, no se si ara acostumat als SPA,s pensava que la alternativa jacuzzi ens faria oblidar un fracàs tant descomunal. Jo ja ho veia però pensava ... (il·lús de mi) que si plovia dissabte, diumenge faríem el segon intent perquè semblava que venia bon temps.
Total que després de mig preparar-nos per a tant alta fita, resulta que hi hem anat tard i malament. En forma? Sí. L’equip format per la parella Surinyach Jordi-Aina (sí, els dels Carros de foc), La Nuria Calpe, en Marc Payà, en Pedro Gómez i un servidor tiràvem fort però ahir no tocava fer cim.
La il·lusió i les ganes es palpaven a l’ambient. El respecte pel Pic i el pas de Mahoma, també. Al vespre, abans d’anar a dormir, vam mirar una i altre vegada vídeos del pas que, pel que diu tothom, és complicat i molt difícil per no dir impossible per a qui pateix vertigen.
Jo no les tenia totes però en tenia tantes ganes que res no semblava que ens aturaria.
A les cinc drets, esmorzar i cap a l’aparcament de la Besurta on vam deixar el cotxe. Abrigats, amb algun estel, i caminant amb frontals, a les 7 i poc del matí ja érem al refugi de la Renclusa on ens començava a clarejar. La il·lusió intacta i amunt. En aquest punt recordo que em va venir al cap la neu que ens va sorprendre veure des del mateix Benasc perquè la teníem allà mateix. És a dir, si la Renclusa està a 2140m, uns 200m més amunt ja caminàvem sobre un llit de neu d’uns 15cm però amb el problema d’un terreny empedrat. Tartera i neu eren una combinació que ens havia d’haver fet rumiar però la nostra empenta –i potser inexperiència- ens feia mirar només al cel que, encara que tapat i amenaçant, semblava a voltes fer-nos alguna concessió i ginyar-nos l’ullet amb alguna raig de sol. Espectacle espatarrant de natura. Quin País !! Amunt amb força! No ens torbem!
Un cop fet el coll del Portillón inferior i avançat per la tartera, el fred s’intensifica i el temps es va complicant per moments fins que la boira ens tapa completament el cim i comencem a veure renúncies i reculades d’altres excursionistes. No m’ho volia creure! Nerviós, cercava un pas per la tartera nevada que ens acostés, com a mínim, a veure la glacera mentre observava que ja no hi havia traces i que érem qui més amunt havia arribat aquell dia. Al grup, el seny es començava a imposar i el “si no es pot no es pot” començava a tronar com si l’eco el reproduís traïdorament. Incrèduls, la primera idea va ser pensar que hi havia d’haver un camí més senzill ... Plànols! A veure els plànols! Refiat que en Jordi el tenia, jo havia agafat el meu que era d’hivern i de poca cosa va servir. En Suri se l’havia oblidat a l’hotel! Inaudit! Vergonyós! Jo amb un plànol d’hivern on hi havia múltiples rutes i l’altre ... –no comment-. Vaja excursionistes! M’apunto un zero i ho explico per escarni públic!
Més tard, vam comprovar que tot havia estat la ràbia i la frustració de la renuncia perquè havíem fet la ruta correcta, seguint bé les fites, i que només la neu i l’estat del temps ja ens havia marcat la única sortida possible: endarrere i avall va.
Però clar, amb tot això potser només eren quarts d’onze i les cames ens demanaven guerra. Vigilant de no caure i relliscant contínuament, vam decidir baixar a cota lliure de neu i fer una diagonal per sota el pic de la Renclusa per anar a sortir al Pla d’aigualluts abans de tornar a la Besurta passant pel Forau d’aigualluts.
Ja he dit que aquí, la natura és espectacular i amb el dia tapat i amenaçant de ploure d’un moment a l’altre (ens va respectar fins gairebé al final) el paisatge i les vistes prenien un to apocalíptic. Segurament, aquesta lliçó només ens farà estimar encara més la muntanya. Crec que puc dir que tot el grup ha gaudit la sortida i hem sabut trobar al·licients alternatius al cim: marmotes, pla d’aigualluts, conversa, companyonia ...
Potser només em resta dir que hi tornarem. Que fa trenta anys que hi provo d’anar i, fins i tot, una vegada la tempesta ens va arronsar la tenda remullant-nos aprop de la Besurta. Aquesta vegada ja hem vist les insinuacions del cim. No defallirem i ho tornarem a provar perquè en el camí està la felicitat, no tant en arribar-hi.
Quin País! aquest de la Maladeta ...
