Fa, com a mínim, dos que en Jordi m’atabalava amb que hem de fer la travessa d’Ulldeter a Eina i, finalment, ho ha aconseguit. Com en tot a la vida, si no hi ha algú que s’hi entesta, les coses no es fan mai. Abans de començar la campanya electoral ja se li va posar al cap de que hi havíem d’anar, de seguida, després de les eleccions i ho va organitzar tot. He de reconèixer que li vaig dir que sí però sense massa convicció perquè no tenia gaire clar si hi podria anar o no però, al final em feia molta il·lusió poder-hi anar.
Ja sabeu que, de broma en broma, hem donat el nom de colla Quin País al grupet que formem per fer muntanya de tant en tant (fins i tot ens trobareu al facebook). Som gent que fem muntanya pel nostre compte i de tant en tant ens trobem per fer alguna cosa i, per exemple, cada primer dissabte de setembre anem al Canigó. Aquesta vegada, organitzant un autocar i tot, havíem de fer aquesta llarga travessa i l’havíem de fer avui. Es veu que no podíem esperar més, i ni tant sols l’amenaça meteorològica ens ha fet enrere. De fet, en veure com estava el temps ja vam pensar algunes alternatives com, finalment hem acabat prenent.
A les cinc del matí hem sortit de Mataró i a les 7 hem recollit gent a Camprodon. No m’hi he fixat però suposo que abans de les vuit hem començat a caminar, des de la corba del camí del xalet d’Ulldeter, a prop de Vallter. Tot i que havia plogut tota la nit, llavors no ho feia i, fins i tot es veia algun raig de sol, encara que ja vèiem clarament el cel era molt ennuvolat i per sobre nostre vèiem clarament que trobaríem boira i sabíem que a partir de mig dia el més probable és que trobéssim pluja o neu (com finalment ha estat).
Com que érem un grup molt compacte, no ens hem entretingut gens i la ruta fins el xalet, coll de la marrana i fons del fresser ha anat perfecte. Allà ens hem abrigat i hem aprofitat per esmorzar, tot veient que, a partir d’allà, la cosa es complicaria perquè teníem la boira al davant i el temps anava empitjorant. Allà, alguns, ja hem comentat que molt probablement no podríem passar la carena entre el 9 creus i el coll d’eina i que, segurament, hauríem de caure cap a Núria. També hem descartat tirar-nos cap a Coma de Vaca i anar a Núria pel camí dels enginyers (hauria estat també una ruta maca) i hem decidit intentar continuar la ruta. Cal dir que ho hem fet veient que el grup anava preparat a nivell de material (estaven avisats), que ningú quedava enrere, i que tothom estava perfectament mentalitzat. Encara que estem al juny, hi ha molta neu i hem vist que hauríem de caminar-hi sense escapatòria, com a mínim fins dalt el 9 creus i com finalment ha estat.
Hem continuat doncs, enfilant el fons del circ, cap a la barraca de Tirapits, trepitjant cada vegada més neu i més envoltats per la boira i amb les primeres volves de neu. Sense pràcticament ni aturar-nos hem agafat el camí de Tirapits amb un temps cada vegada més tapat i amb la nevada més evident, fins que hem aconseguit arribar al 9 creus, això sí, perdent-nos les vistes cap a Carança o de cap dels majestuosos pics que ens envoltaven. Allà és on hem decidit no jugar-nos-la i tombar cap a Núria perquè el temps ja era massa dolent i hauríem fet una imprudència. Total que avall va i després d’un descens, amb cura per no relliscar, hem emprès el camí directe cap a Núria on hi hem arribat sense problemes i, fins i tot, hem pogut veure isards (amb força més pel que a l’estiu). Des de Núria, tota la colla menys un servidor i algun més que hem decidit que ja en teníem prou i hem agafat el cremallera, han tirat cap a Queralbs on ens tornava a esperar l’autocar per dur-nos de tornada a Mataró.
El que és ben segur és que aquesta colla te fusta de muntanya que és tant com dir, de País. I això és el que compta!
Quin País! Oi?
