Com cada 23 de juny, vigília de la revetlla de Sant Joan, la Flama del Canigó va arribar a l’Ajuntament de Mataró, de la mà de la colla d’atletisme Maimakansu, qui va fer una primera parada al carrer Sant Joan, en reconeixement a tots els anys que els seus veïns han dedicat al foc.
Enguany i per segona vegada consecutiva, l’Espai Amazic de Mataró, “Taghrast” va participar de l’acte, perquè ells també formen part d’un poble que tradicionalment ha donat la benvinguda a l’estiu amb la festa del “Taänsalt”. El poble amazic, com expliquen ells mateixos, “té similituds al poble català. Un poble sense estat, dispersat entre diferents països del nord d’Àfrica, separats amb fronteres artificials que obeïen a interessos polítics i econòmics, més que a la voluntat d’unir grups humans”.
El meu, va ser un discurs breu, de record a “la flama que avui ens baixa d’aquest Canigó i que només té un significat: el símbol dels Països Catalans”. Per a mi és una muntanya molt especial, que ascendeixo cada primer cap de setmana de setembre amb la Colla Quin País. L’Esbart Dansaire Iluro es va encarregar d’amenitzar la jornada. L’acte va acabar amb la lectura del manifest i el Cant dels Segadors. Finalment, representants de diferents entitats de la ciutat se’n van endur la flama per fer-la arribar a les seus corresponents.
Muntanyes del Canigó
fresques són i regalades
sobre tot ara l’estiu
Que les aigües són gelades (bis)
Tres mesos m’hi vaig estar
Sens veure persona nada,
sinó un trist rossinyolet
que en eixir del niu cantava (bis)
El rossinyolet s’és mort,
Tres dies ha que no canta.
Jo d’aquí me’n vull anar,
Que l’enyorament m’hi mata (bis)
Ningú no em coneix el mal,
Ningú no sap el que em passa,
Sinó una nina gentil
que l’amor me’n té robada (bis)
