Ahir al vespre vaig anar a la sala de la Caixa Laietana a sentir la conferència del Dr. Francesc Torralba i organitzada per Càritas en commemoració dels seus 40 anys: “Viure dignament, el deure de respondre”.
Vaig estar tant enganxat al que deia que no vaig ni recordar-me de fer una foto (linko noto capgros) i en canvi, vaig prendre sis pàgines de notes.
Vaig a veure si les endreço perquè va valer la pena i escric frases que em van quedar.
Viure dignament i el deure de respondre vol dir no pasar de llarg, no mirar a un altre banda.
Dignitat inherent. És independent de l’edat, sexe, creences, lloc de naixement, etc. És un valor en si mateix. Te un valor pel fet de ser persona. Aquesta, en cap cas perd la dignitat, p.e. per ser mut, mancat d’extremitats, greu malaltia, etc. Podríem dir que és una dignitat transversal defensen també les tesis de l’Església.
No obstant hi ha qui la qüestiona i la veu derivada d’alguna propietat: color de la pell –p.e. blanca-, tenir papers, classe social, casta, etc.
Després hi ha una dignitat moral. Aquesta te a veure en com vivim. Les virtuts d’una persona com són l’amabilitat, la capacitat de superar el sofriment sense fer escarafalls, la justícia, la honradesa, el coratge, etc.
Podríem dir que encara que es visqui indignament no es deixa de ser persona, ni tant sols que es visqui per sota del que un és.
Una societat civil te dignitat moral quan respon, no en te quan deixa passar. La qualitat ètica s’expressa en termes de respondre. Només en la resposta podem dir si una persona te dignitat moral o no.
La dignitat de la resposta no és patrimoni de cap ideologia ni religió. Tenim un exemple en Marx quan, a la seva manera, va respondre conta l’explotació de persones, nens, en la societat industrial ...
El reconeixement a la dignitat inherent no pot portar, tampoc, a la indiferència en el sentit de que no cal “arremangarse”. No hi ha dret a permetre que es visqui suportant la prostitució infantil, o viure en un contenidor. Cal actuar perquè les persones no hagin d’auto-instrumentalitzar-se de cap manera.
Per això, per viure amb dignitat, cal tenir en compte 4 factors.
Primer. Identificar les necessitats bàsiques. Disposar dels instruments per suplir aquestes necessitats: p.e. l’aigua. Quan una persona ha de fer 16km diaris per aconseguir un gibrell d’aigua perquè no te les necessitats bàsiques cobertes. Tots sabem que aquesta vida passa factura respecte a la longevitat i això no li permet desenvolupar-se en altres àmbits. No li permet mirar més enllà. Cal que la persona tingui els instruments per viure dignament.
Segon. Vincles de qualitat. Te a veure amb qui es comparteix aquest viatge. Si tens la nevera plena però ets víctima d’un dèspota que et maltracta dia a dia ... quina vida digna tens ? És important saber que es compta per algú, encara que sigui només per una persona. El que compta és la incondicionalitat. Si pots viure al costat d’algú amable, compassiu, atent, etc encara que sigui en una barraca pot ser molt millor que viure en un castell amb un dèspota.
Tercer. Disposar d’un projecte, d’un sentit, d’un perquè de viure. Com pot ser que els nostres fills siguin més dependents de tantes coses materials? Com pot ser que necessitin tantes coses per sentir que viuen dignament? Si no hi ha un sentit, la vida és un itinerari de frustració. Cal que tothom tingui la possibilitat de desenvolupar projectes de futur, siguin del tipus que sigui, com ensenyar a llegir, acompanyar a gent gran, formar, ajudar, etc s’ha de tenir un perquè de viure. Trobar la raó per viure.
Quart. Entorn. Eco-sensibilitat. Te a veure amb l’entorn on vivim (temperatura, contaminació, acústica, etc.). Tot el que vagi orientat a preservar la vida on vivim. P.e. a Mèxic DF on la contaminació no et permet agafar una bicicleta sense mascareta per por a que els pulmons quedin afectats ...
En definitiva “el deure de respondre” te a veure amb l’exercitar la sensibilitat humana. La societat que es preocupa només per el jo és una societat malalta, autista. Una societat orientada al nosaltres, sobretot al “ells” (als que pateixen) és una societat digna. És el respondre a “l’altre vulnerable”. És el respondre a “l’altre vulnerable”, respondre a les mirades que no podem suportar i hem de girar la vista a l’altre banda: p.e. aquella nena que pica al vidre en els semàfors i a qui no li podem aguantar la mirada.
Una organització que fa 40 anys que respon –Càrites- ja és motiu de joia però ha de ser capaç, també, no només de respondre sinó de ser la veu d’aquells que no poden cridar, davant les autoritats, i que no poden viure dignament al nostre País.
Davant de tants exemples mirant a l’altre costat també n’hi ha, com per exemple, el d’un jove estudiant que va marxar a l’India i, un cop allà, colpejat en veure l’actuació de les màfies que treballen amb la prostitució infantil, va quedar-s’hi i està lluitant-hi. Ens va parlar de Bombay Smiles.
Un altre exemple del que va parlar i sobre el que no anem bé, va dir, va ser el fet de la gent que ha de viure amb hipoteques tota una vida, 40 anys, o deixar-les com a herència als fills ...
En fi, he anat passant a net el que em sembla més interessant de les notes perquè em va semblar molt aclaridora. La forma de teoritzar i fer tant entenedors i clars aquests conceptes em va fer passar, com ja he dit, l’estona volant.
Gràcies Càrites.
Vaig estar tant enganxat al que deia que no vaig ni recordar-me de fer una foto (linko noto capgros) i en canvi, vaig prendre sis pàgines de notes.
Vaig a veure si les endreço perquè va valer la pena i escric frases que em van quedar.
Viure dignament i el deure de respondre vol dir no pasar de llarg, no mirar a un altre banda.
Dignitat inherent. És independent de l’edat, sexe, creences, lloc de naixement, etc. És un valor en si mateix. Te un valor pel fet de ser persona. Aquesta, en cap cas perd la dignitat, p.e. per ser mut, mancat d’extremitats, greu malaltia, etc. Podríem dir que és una dignitat transversal defensen també les tesis de l’Església.
No obstant hi ha qui la qüestiona i la veu derivada d’alguna propietat: color de la pell –p.e. blanca-, tenir papers, classe social, casta, etc.
Després hi ha una dignitat moral. Aquesta te a veure en com vivim. Les virtuts d’una persona com són l’amabilitat, la capacitat de superar el sofriment sense fer escarafalls, la justícia, la honradesa, el coratge, etc.
Podríem dir que encara que es visqui indignament no es deixa de ser persona, ni tant sols que es visqui per sota del que un és.
Una societat civil te dignitat moral quan respon, no en te quan deixa passar. La qualitat ètica s’expressa en termes de respondre. Només en la resposta podem dir si una persona te dignitat moral o no.
La dignitat de la resposta no és patrimoni de cap ideologia ni religió. Tenim un exemple en Marx quan, a la seva manera, va respondre conta l’explotació de persones, nens, en la societat industrial ...
El reconeixement a la dignitat inherent no pot portar, tampoc, a la indiferència en el sentit de que no cal “arremangarse”. No hi ha dret a permetre que es visqui suportant la prostitució infantil, o viure en un contenidor. Cal actuar perquè les persones no hagin d’auto-instrumentalitzar-se de cap manera.
Per això, per viure amb dignitat, cal tenir en compte 4 factors.
Primer. Identificar les necessitats bàsiques. Disposar dels instruments per suplir aquestes necessitats: p.e. l’aigua. Quan una persona ha de fer 16km diaris per aconseguir un gibrell d’aigua perquè no te les necessitats bàsiques cobertes. Tots sabem que aquesta vida passa factura respecte a la longevitat i això no li permet desenvolupar-se en altres àmbits. No li permet mirar més enllà. Cal que la persona tingui els instruments per viure dignament.
Segon. Vincles de qualitat. Te a veure amb qui es comparteix aquest viatge. Si tens la nevera plena però ets víctima d’un dèspota que et maltracta dia a dia ... quina vida digna tens ? És important saber que es compta per algú, encara que sigui només per una persona. El que compta és la incondicionalitat. Si pots viure al costat d’algú amable, compassiu, atent, etc encara que sigui en una barraca pot ser molt millor que viure en un castell amb un dèspota.
Tercer. Disposar d’un projecte, d’un sentit, d’un perquè de viure. Com pot ser que els nostres fills siguin més dependents de tantes coses materials? Com pot ser que necessitin tantes coses per sentir que viuen dignament? Si no hi ha un sentit, la vida és un itinerari de frustració. Cal que tothom tingui la possibilitat de desenvolupar projectes de futur, siguin del tipus que sigui, com ensenyar a llegir, acompanyar a gent gran, formar, ajudar, etc s’ha de tenir un perquè de viure. Trobar la raó per viure.
Quart. Entorn. Eco-sensibilitat. Te a veure amb l’entorn on vivim (temperatura, contaminació, acústica, etc.). Tot el que vagi orientat a preservar la vida on vivim. P.e. a Mèxic DF on la contaminació no et permet agafar una bicicleta sense mascareta per por a que els pulmons quedin afectats ...
En definitiva “el deure de respondre” te a veure amb l’exercitar la sensibilitat humana. La societat que es preocupa només per el jo és una societat malalta, autista. Una societat orientada al nosaltres, sobretot al “ells” (als que pateixen) és una societat digna. És el respondre a “l’altre vulnerable”. És el respondre a “l’altre vulnerable”, respondre a les mirades que no podem suportar i hem de girar la vista a l’altre banda: p.e. aquella nena que pica al vidre en els semàfors i a qui no li podem aguantar la mirada.
Una organització que fa 40 anys que respon –Càrites- ja és motiu de joia però ha de ser capaç, també, no només de respondre sinó de ser la veu d’aquells que no poden cridar, davant les autoritats, i que no poden viure dignament al nostre País.
Davant de tants exemples mirant a l’altre costat també n’hi ha, com per exemple, el d’un jove estudiant que va marxar a l’India i, un cop allà, colpejat en veure l’actuació de les màfies que treballen amb la prostitució infantil, va quedar-s’hi i està lluitant-hi. Ens va parlar de Bombay Smiles.
Un altre exemple del que va parlar i sobre el que no anem bé, va dir, va ser el fet de la gent que ha de viure amb hipoteques tota una vida, 40 anys, o deixar-les com a herència als fills ...
En fi, he anat passant a net el que em sembla més interessant de les notes perquè em va semblar molt aclaridora. La forma de teoritzar i fer tant entenedors i clars aquests conceptes em va fer passar, com ja he dit, l’estona volant.
Gràcies Càrites.
