El Congrés comença a quarts de vuit mentre estic en directe parlant amb l’Anna Galdón de Mataró Ràdio. Ho havíem pactat amb en Joan Salicrú mirant fos en directe i no ha pogut sortir millor. Mentre parlàvem s’han sentit els aplaudiments quan ha entrat l’Artur Mas i el President Pujol. Com sempre, sóc directe en les respostes i he apostat per un Congrés tranquil i sense sorpreses: més Convergència i més Unió, feina de cara a les persones i recerca de la prosperitat per tothom per poder portar Catalunya endavant i sense límits. Comença el plenari i en Trias ens dona la benvinguda a aquesta meravellosa ciutat de Barcelona. Em quedo amb les quatre H ... humilitat, humanitat, honestedat i sentit de l’humor (tant necessària en política).
Després salta a la palestra en Felip Puig bàsicament per explicar el funcionament del Congrés i per fer la proposta dels membres de la Mesa i procedim a la votació d’aquesta. 998 a favor, 2 en contra i 10 abstencions. Això vol dir que a la sala hi ha més de 1000 persones, dels dos mil i pico de delegats inscrits. Gens normal per ser divendres on molta gent treballa o a aquesta hora encara no han pogut arribar a Barcelona des de tot Catalunya.
Després pugem a la taula on prenem posició. President Pere Macias, vice-presidentes la Carme Mancilla i la Carme Sayós, secretaris/es 1 2 3 i 4 Ramon Companys, jo mateix, Beth Abat i Maite Ribero.
Després 20 minuts de Pujol que se’n agafa 45. Genial! Com que està “acomiadat” –diu per ell mateix- ara no es dedica a això però ens clava un discurs dels que fan trempar. Molt bé Pujol! Com qui no vol la cosa ens has fet un repàs, donat deures, i un tracte exquisit i carinyós cap a l’Artur. En aquest darrer punt, diria que el veig orgullós del seu delfí, cada dia més.
Després, amb la Carme hem procedit a constituir la Comissió de la ponència 3a que te com a President en Ramon Camp. Tot queda a casa! Per aquestes feines, l’executiu proposa gent amb experiència perquè com us podeu imaginar, conduir un debat amb tants delegats i delegades necessita experiència, molts congressos, i nervis d’acer. La ponència 3, la que en argot anomenem d’organització sol ser una ponència molt tècnica i amb debats molt aferrissats.
En acabar, ens trobem a la Sala de Mesa i en veure que no hi ha incidències marxo a la meva ponència per veure si sóc a temps de participar-hi l’estona que pugui, si puc, vull ser a la de l’Ignasi Planas.
Hi arribo just quan en Quico Homs acaba de fer la presentació de la ponència “si ens en sortim, aquest text farà història ...” . Estic convençut que ell s’ho creu i, vist així, jo ara també. O no és el que acaba passant quan s’està enfarinat? Ja es veurà ...
Són dos quarts menys cinc de 10 i arrenquem. L’Ignasi Planas defensa una esmena a la totalitat. És la número 4. A veure què passa! De moment l’Ignasi pregunta una qüestió d’ordre per aclarir com s’aprova o no. En tot cas qualsevol esmena s’aprova si surt per majoria simple, encara que si no és aprovada en comissió però te més d’un 40% de vots favorables pot ser defensada en el plenari.
Qüestiona conceptes com “nació plena”, “dret a decidir” ... i pretén articular una proposta que els ompli de contingut. Un nou compromís explícit per relacionar-nos amb els nostres conciutadans i conciutadanes. Ell entén que som, encara, massa ambigus ... “no ens hem d’avergonyir de dir allò que no ens avergonyim de pensar”... Hem de saber on ens dirigim, un estat lliure integrat a la UE. L’encaix de Catalunya amb Espanya ha arribat al seu límit constitucional ... hem de deixar de ser un país de resistència ...
Defensa en Quico Homs que explica que, de prosperar l’esmena a la totalitat de l’Ignasi, no serviria de res tot el que ja han esmenat abans desenes i desenes de companys i companyes. Explica que havia proposat a l’Ignasi que s’esperés al final dels debats de demà per veure si el text final el satisfà i, per tant, la “esmena a la totalitat” podria ser retirada per ell mateix. Com que l’Ignasi ha forçat el debat avui, en aquest instant, com és el seu dret, diu que s’escau el rebuig a l’esmena i com que el reglament és el reglament –i ara jo en sóc garant ;-)) veig que tocarà votar i veurem el suport que te- Continua l’Ignasi dient que ens recomana el llibre que va presentar l’Ignasi ahir on hi figura el contingut íntegra de l’esmena.
L’Artur també pren la paraula i defensa el fet de que l’Ignasi ha dit “que no sabem on anem...” Diu l’Artur que sí que sabem on anem però... quants som? Quanta gent som capaços d’incorporar en aquest trajecte i que un dia els nostres somnis es facin realitat. A les eleccions espanyoles vota el 71% i a les catalanes el darrer cop no tant. Per tant vol dir que hi ha un país que si definim massa resulta que no hi ha tanta gent que ens puja al tren i després el que passa és que el tren el porten els altres en una direcció contrària al que nosaltres el volem portar.
Pasem a votació i espero el resultat ... però hi ha hagut molts pocs a verds (a favor) i una majoria absoluta de vermells ... a veure ... emesos 281, a favor 25, en contra 223, en blanc 33 i per tant ha estat rebutjada i no podrà ser defensada al ple.
He votat en contra perquè m’identifico plenament amb el text de la ponència, el que ha dit en Quico i també l’Artur. Ja ho vaig dir al ple de la setmana passada, si m’he de passar 50 anys més convencent a més i més persones del que és Catalunya ho faré. Estic segur que ens en sortirem però ha de ser mirant de que el cos ampli del País ens pugi al tren. Hem de tenir cura la cohesió i la convivència que tenim avui dia i que, a voltes, tinc la sensació de que podríem fer algun pas enrere.
Ara penjo el post (ja anem per l’esmena 119) ... de 1172 ... bufff
