Nota Joan Mora: Recordeu que continuo transcrivint com puc ...
Artur: Voldria començar dient allò que és bastant obvi. CDC ha fet un gran Congrés com correspon a un gran partit. Voldria donar-vos a tots les gràcies, per mitjà vostre a totes les militantes i militants. Això és estar al peu del canó d’una manera entregada i generosa. Un cop més ho hem fet i ho estem fent en un moment difícil de la història de Catalunya, que vol dir que té més mèrit i perquè és quan és més necessari.
I us ho dic per no caure en la temptació de criticar enlloc de proposar, que ho podríem fer, i també us ho vull dir i agrair.
Recordo allò que va dir Kennedy “no et preguntis que pot fer el País per tu sinó, tu, què pots fer pel teu País” . I nosaltres volem fer alguna cosa pel nostre País sense reclamar que el nostre País faci quelcom per nosaltres.
Ho he tornat a veure aquest mig dia quan s’ha constituït el CAN, molta gent, antics militants que han volgut fer una cosa molt noble, molt important i molt necessària. Aquesta gent que tenen més trajectòria, alguns d’ells que van deixar la pell al front de les Institucions que s’hi van deixar la pell durant mols anys per mantenir el prestigi d’aquest país i que ens ajudaran per tornar-ho a aconseguir.
Vull recordar a la figura del President Jordi Pujol. En un sentit.. Pujol ha estat més de 20 anys president de cat. Més de 50 anys al peu del canó. A cada campanya electoral, a cada campanya jo sempre rebo una trucada d’ell. Només em pregunta una cosa . “Mas digueu-me què he de fer!” Aquest és l’exemple d’aquest què puc fer pel meu País i resumeix l’actitud més valuosa de la gent de Convergència
CDC surt més forta , més unida i més preparada. En definitiva surt una convergència més a punt. Més forta perquè resistir les proves dures i difícils sempre enforteix enlloc de debilitar.
Tots sabeu que tenir més vots i més representació i no poder governar és una prova dura però essent una prova dura, això enforteix convergència i l’enforteix molt. No es tracta de queixar-se davant d’aquestes situacions. No es tracta d’alimentar cap ànim de revenja ni de ressentiment respecte a ningú i si tinc orgull és de veure com nosaltres mirem cap al centre del nostre partit enlloc de mirar què els passa als altres.
I us ho dic per no caure en la temptació de criticar enlloc de proposar, que ho podríem fer, i també us ho vull dir i agrair.
Recordo allò que va dir Kennedy “no et preguntis que pot fer el País per tu sinó, tu, què pots fer pel teu País” . I nosaltres volem fer alguna cosa pel nostre País sense reclamar que el nostre País faci quelcom per nosaltres.
Ho he tornat a veure aquest mig dia quan s’ha constituït el CAN, molta gent, antics militants que han volgut fer una cosa molt noble, molt important i molt necessària. Aquesta gent que tenen més trajectòria, alguns d’ells que van deixar la pell al front de les Institucions que s’hi van deixar la pell durant mols anys per mantenir el prestigi d’aquest país i que ens ajudaran per tornar-ho a aconseguir.
Vull recordar a la figura del President Jordi Pujol. En un sentit.. Pujol ha estat més de 20 anys president de cat. Més de 50 anys al peu del canó. A cada campanya electoral, a cada campanya jo sempre rebo una trucada d’ell. Només em pregunta una cosa . “Mas digueu-me què he de fer!” Aquest és l’exemple d’aquest què puc fer pel meu País i resumeix l’actitud més valuosa de la gent de Convergència
CDC surt més forta , més unida i més preparada. En definitiva surt una convergència més a punt. Més forta perquè resistir les proves dures i difícils sempre enforteix enlloc de debilitar.
Tots sabeu que tenir més vots i més representació i no poder governar és una prova dura però essent una prova dura, això enforteix convergència i l’enforteix molt. No es tracta de queixar-se davant d’aquestes situacions. No es tracta d’alimentar cap ànim de revenja ni de ressentiment respecte a ningú i si tinc orgull és de veure com nosaltres mirem cap al centre del nostre partit enlloc de mirar què els passa als altres.
Una CDC més forta vol dir una CDC que es respecti més a ella mateixa. Després d’aquest congrés el nostre partit es respecta més perquè ha fet els deures . més forts perquè som més i fem una oferta renovada per treballar junts. Estem més units perquè la gent de convergència ha actuat amb la generositat que moltes vegades comporta renunciar a algunes legítimes aspiracions personals però que si es posen per davant del projecte col.lectiu el poden acabar erosionant i surt amb més diversitat interna però és una diversitat que ens fa més forts a condició que ningú vulgui imposar totalment allò que és exclusiu i que finalment és inclusiu. Aquest congrés dona una gran lliçó interna i externa. És possible entendre’s si el projecte posa per davant el col.lectiu, abans que les moltes vegades legítimes aspiracions personals.
I si els companys (mirant als socis) no s’ho agafen al peu de l lletra us diré que la Unió fa la força, o millor dit en aquest congrés Convergència fa la força
Us demano tot el debat però unitat d’acció perquè el País ens demana aquesta unitat.
Surt una Convergència més preparada i que sabrà llegir millor el seus errors i proposar millor les seves solucions –que les tenim- però per poder-ho fer també hi ha d’haver una actitud d’innovació que també comporta un risc. És més fàcil quedar-se sempre quiet i no arriscar. Ja sabeu que alguns no proposen res per durar més ... però aquesta no és la nostra manera de fer. La nostra manera de fer és diferent. Un exemple. En el tema de l’ensenyament , educació. Ara està passant una cosa, que hi ha molta gent que pensa que els postulats que defensem en el camp de l’educació són els que realment fan falta. Que aquells que passaven per enfrontar l’escola pública amb la concertada era un error perquè el debat està en escola de qualitat o no.
Un altre exemple. Si algú de CIU hagués dit algú el mateix que diu en Corbacho ens haguéssim emportat una “bronca” monumental . Quan aquest senyor diu el mateix que hem dit nosaltres durant molts i molts anys no passa res. Doncs no hem de tenir por ! I hem d’actuar desacomplexadament.
Un últim exemple... ens vam passar no se quants anys essent acusats per aquí i per allà i per aquí també (mirant els presents del TPT) acusats de que les relacions entre Catalunya i Espanya no anaven bé i que no ens portàvem bé perquè no en sabíem. Que no sabíem de que va això ... que no ens assabentàvem de res ... que no sbíem convèncer ... que no sabíem fer pedagogia ... i que amb ells tot aniria de conya. Mireu com estan les relacions de Catalunya amb Espanya i com està el prestigi de Catalunya i de les seves institucions !!!
Vol dir que quan ens acusaven de victimisme, en el fons era un acusació falsa. I hi ha una diferència. Quan els d’ara s’han d’enfrontar a aquestes negociacions que sempre hem sabut que eren difícils... nosaltres ara no acusem a ningú de victimisme sinó que ens posem al costat d’aquells que han de negociar per veure si podem treure un major resultat!
Aquesta Convergència fa una crida a la societat catalana, al conjunt del poble de Catalunya a unir esforços i a sumar voluntats. La fem en un moment d’urgència nacional –no d’emergència perquè en aquestes coses no s’ha de dramatitzar- i la fem precisament perquè en aquest moment Catalunya pot tenir una triple amenaça i que afecta a la majoria de les societats desenvolupades. L’amenaça sobre el seu teixit productiu i la creació de riquesa i l’amenaça sobre la nostra identitat i que es deu a factors externs i també a factors interns. És molt urgent reaccionar davant d’aquesta triple amenaça que tenim (i no em refereixo al que esteu pensant). És molt urgent que hi hagi una reacció de País perquè es corre el risc de tenir una Catalunya menys rica, menys benestant i menys catalana. I nosaltres la volem més rica, més benestant, i més catalana . I per provocar aqueta reacció de País , en contra d’un cert clima de divisió o de desencís que hi pot haver en la societat catalana estic convençut que com altres moments de la seva historia, estic convençut que aquest País te actius, gruix i gent per sortir-se’n i per sortir-se’n bé. Però hi ha d’haver una reacció col.lectiva del conjunt del País. I aquesta reacció només pot venir del catalanisme. No vindrà de l’espanyolisme que el que pretén és convertir Catalunya en un País més dèbil, arraconar-la, en un País més residual i perifèric. No vindrà tampoc de les dretes i de les esquerres perquè, cada cop més, aquesta dinàmica s’està convertint en una excusa de les cúpules dirigent dels partits que només volen ocupar el poder. Nosaltres hem de procurar que aquesta reacció hi sigui i hi ha d’haver aquesta crida perquè hi hagi massa crítica de gent que s’impliqui en aquest projecte. Gent de dins de la política i de fora de la política. Aquest projecte no està adreçat als líders d’altres formacions polítiques , està adreçat a totes aquelles persones de la societat política catalana, que sense tenir cap carnet , amb o sense carnet, realment vulguin que aquest País i la nostra nació vagi endavant. Requereix que ens obrim i ens deixem ajudar. Requereix que hi hagi molta gent que hi participi. I per tant requereix un cop més la generositat de la gent de Convergència. Si no actuem amb generositat no podrem actuar i donar gruix i massa crítica per poder actuar. La casa gran no es pot fer nomes amb Convergència però sense Convergència tampoc no es pot fer.
Sabeu que moltes cases que s’han construït en aquest país, sobretot les masies, són cases que estan orientades cap al sud perquè d’aquesta manera recullen el màxim de llum durant totes les hores del dia. La nostra Casa Gran s’ha d’orientar d’una manera que s’acabi orientant aplegant el màxim d’energies dels catalans i les catalanes.
Si us hagués de resumir us diria que Catalunya s’escriu amb c de coneixement, c de creativitat, c de cohesió, c de centralitat , i c de catalanitat
Coneixement, perquè de la mateixa manera que va fer la revolució industrial ara toca fer la revolució a nivell educatiu. I per poder-ho dir, requereix que us digui que el President de la generalitat d’aquest moment te una oferta sobre la taula per pactar la llei d’educació sempre i quan CiU tingui la oferta de que, amb independència de qui governi, aquesta llei no es canviarà. Per tant òbvia dir que s’ha d’anar a la negociació sense prejudicis.
Creativitat que vol dir el coneixement aplicat al procés productiu i de creació de riquesa. Cada cop som més i vivim més gràcies al progrés científic. Tots volem viure millor i interpretem, de vegades, que també vol dir treballar una mica menys i tenir més temps lliure. Si volem això, o incorporem creativitat i talent al nostre procés productiu o el resultat seria com si ens féssim trampes al solitari.
Cohesió perquè és el nucli central de qualsevol societat. Perquè hi hagi cohesió hi ha d’haver idees clares. No passar-se amb idees de progressisme sense fons. Però també fan falta recursos i aquests es deriven , entre altres coses, del que es pugui pactar al sistema de finançament. Un oferiment més. La nostra col.laboració perquè això surti bé. Que només pactarem el finançament que ens toca i que ens cal i que necessitem, només el pactarem si s’aplica el 100% del que diu l’Estatut de Catalunya. I que no ens vinguin amb històries. En aquest sentit, si el que se’ns diu és que s’ha acatar el que digui el tribunal constitucional també ells han de respectar el que diu l’Estatut en matèria de finançament perquè és una llei no qualsevol i que s’ha de respectar!
Si Catalunya aspira ser una comunitat autònoma méss correm el risc de no quedar-nos en res. I per tenir una veu oberta al mon necessitem un país ben connectat. Vol dir la xarxa de ports que ens toquen, els aeroports que ens toquen, les telecomunicacions que ens toquen, i tot allò que pot convertir Catalunya en un País avançat. Ni en una illa energètica, ni hidràulica. Per exemple, ara que els del llanguedoc volen portar fins a Perpinyà l’aigua del Roine ... què esperem per fer-ho nosaltres ... !
Catalanitat. Clau. Vol dir estratègica, vol dir fonamental. Vol dir la personalitat que vol dir el rostre de la nació i l’ànima del poble català. Institucions, territori cultura tradicional i popular, creació artística, llengua, paisatges i vol dir fins i tot les terres espirituals del nostre país. I vol dir els pobles petits, ciutats intermitges. Nosaltres som dipositaris d’un gran patrimoni, d’un gran llegat, d’un llegat mil.lenari. Tenim el dret de gaudir-ne però també el deure de traspassar-lo a les futures generacions del nostre País. Formem part d’una cadena que no es pot interrompre en nosaltres mateixos. La catalanitat no te a veure amb una ètnia, ni amb la genètica, ni en l’ADN. Té a veure amb un pòsit cultural. La catalanitat és una manera de fer i una manera de sentir.
Doncs bé, si nosaltres tenim tots aquests actius de País, totes aquestes condicions positives, tos aquets grans aspectes, si tenim tot això, tenim dret a que es pugui projectar al mon sencer i tenim dret a que se’ns conegui per això. A fer-ne una contribució positiva arreu del mon. Ho veiem amb l’estat espanyol que ho aprofita tot per donar-se a conèixer al mon. Si l’estat i altres nacions fan això, Catalunya també te el dret a fer el mateix. Potser és veritat que tenim menys estat però no tenim menys nació !
Per anar acabant, us explicaré una anècdota viscuda aquests darrers dies i que és una reflexió però també una apel.lació als joves d’aquest país. Tenim una filla a Anglaterra, treballant en una cafeteria aprenent anglès. L’altre dia quan va tornar, li vaig preguntar què havia fet. Allà estava en una casa d’hostes amb altres anglesos i em va ensenyar un SMS que havia rebut d’aquells companys seus anglesos. Em va cridar l’atenció una frase: a un d’aquests anglesos li explicava en aquest sms .. deia recordant totes aquestes vetllades ... estava orgullosa, “how great our nation is !!” el somni nostre, el nostre compromís i objectiu, el que finalment ha de moure a molta gent catalanista és que la nostra gent jove quan parlin amb la altres, els nostres joves els diguin quan de gran és la nostra nació catalana. Que se’n sentin orgullosos. Potser no és tant gran com la dels anglesos però no perdeu de vista que aquesta nació es pot sentir orgullosa i pot, malgrat moltes coses, donar exemple al mon en moltes coses, cultura, concòrdia, etc.
El nostre projecte, i el meu també –que és el vostre- passa perquè encapçalem la dinàmica del País per concloure. Dues condicions bàsiques de qualsevol país independentment de la seva força, riquesa o poder, el que volem com a condicions bàsiques és fer un país estimat per la gent de dintre i estimat per la gent de fora. Si així ho fem en sen sentirem legítimament orgullosos. Un País que tots els ciutadans d’aquest País el facin seu. Que el visquin , que en coneguin l’història, la llengua, i les institucions. Que quan ens mirin, en la nostra dimensió, diguin: aquests catalans es fan respectar ...
Els partits polítics, tots ells importants i necessaris ... els partits són la manera de pensar el País, diversa plural, diferent, necessaris en la controvèrsia i el debat però, atenció, quan volem construir la Casa Gran no és una manera de pensar el País sinó que estem plantejant una manera d’estimar el nostre país!!
