Congrés, segona jornada.
Ahir, vam acabar gairebé a la una i aquest matí a primera hora ja hi érem el tros en la reunió de la Mesa. Ara estem a l’inici del plenari on anem a escoltar l’informe de gestió de la Direcció Nacional, a càrrec del Secretari General, l’Artur Mas.
Disculpeu-me el redactat però vaig escrivint a mida que el discurs es va desgranant i anar canviant de temps verbal em serà difícil perquè no hi estic acostumat ni sóc periodista. Preneu la bona voluntat.
Puja l’Artur i el plenari esclata en un carinyós aplaudiment. Hi ha ganes! Ganes de pencar i d’anar endavant. Ahir en Pujol parlava de l’orgull de ser convergent, de l’orgull que podem i hem de tenir de la feina feta per Convergència i també per Unió.
Avui es nota aquesta il.lusió i veig que la gent està molt animada. Hi ha molta més gent que ahir.
Veig també a l’Artur molt còmode. Sense cap cofoisme però segur. El primer que diu és que aquest Congrés no ha de tenir ni expressar cap ressentiment vers res ni ningú. Tot depèn de nosaltres. Fa un repàs de la situació de l’Estatut, de com va anar, de la incapacitat dels partits catalans d’anar junts a defensar els interessos de Catalunya a Madrid, donat el fet de que no tots tenen les mans lliures per fer-ho. Veurem d’aquí a pocs mesos com acaba el fet del recurs davant del Tribunal Constitucional. “Un tribunal Constitucional (dividit i mediatitzat) no pot alterar el pacte democràtic de dos parlaments democràtics lliuraments elegits ni alterar la voluntat democràtica del poble de Catalunya, lliurement expressada a les urnes”.
El que ara ha d’aplicar l’Estatut va ser el líder de les esmenes “per escrit” contra l’Estatut i contra les quals vam haver de lluitat i, ara, Presideix Catalunya. Va haver-hi una forta abstenció, només va votar el 49% i d’això no ens en podem alegrar. Les conseqüències pel País són: si acaba bé, Catalunya haurà aconseguit un major nivell d’autogovern però si no acaba bé, també voldrà dir que si aquest Estatut no hi cap a la via constitucional, també voldria dir que hem arribat al límit, al sostre.
Les eleccions catalanes 2006 (les primeres des de l’oposició). 2 diputats més dels que teníem i 11 més que els socialistes (amb una diferència de més de 140.000 vots). Si comparem amb els nombres actuals a Madrid, la diferència relativa entre el PSOE i el PP avui és molt més petita ... Vam guanyar clarament però van faltar 40.000 vots (3 diputats més) i per tant, tot i fer els deures no vàrem assolir l’objectiu. Si vàrem fer els deures va ser gràcies a tots però si no es va assolir l’objectiu, aquesta responsabilitat ha de descansar sobre els líders. No vam saber convèncer prou i jo concretament, com a candidat, no vaig saber convèncer prou.
Reconeixement a en Xavier Trias per la dedicació i la feina que està fent. -A l’Artur l’Ajuntament de Barcelona el toca ben de prop perquè ell hi va ser-
Amb 9000 vots més hauríem tret 13 diputats enlloc de 10. Convenientment distribuïts per diferents demarcacions electorals. Ara bé, en tenim 10 i podem ser altament decisius a la política espanyola i, sobretot, en benefici i prioritat a la política pels catalans. No devem res al partit popular ni al partit socialista. No els devem res. Rebrem moltes pressions per ser bons minyons, per ser responsables i per tenir sentit d’Estat però, ara bé i dit amb solemnitat: com que no els devem res i som molts conscients de que la nostra feina ha estat generosa durant anys i anys, si els partits estatals no compleixen amb Catalunya, CiU tampoc no te cap obligació de complir, en aquest cas, amb els socialistes. Si en algun moment cal entendre-s’hi es farà sense complexes però si, en algun moment, cal no entendre-s’hi, també ho farem!
Quan a la feina del dia a dia del partit, farem una mica de resum de les sis grans àrees. Primer donar les gràcies de tot cor a tota la militància de CDC i també als nostres simpatitzants, als milers de regidors i regidores, alcaldes i alcaldesses que cada dia donen la cara per nosaltres. Les gràcies també a tots els consellers nacionals i càrrecs del partit. Gràcies també al President Pujol per quelcom que molt pocs líders que han estat en primera línia. “ell ha deixat fer sense deixar d’ajudar”.
Ara és el torn de Felip Puig qui, dret, amb l’Artur al faristol i a manera de duo, va saludant als diferents companys dels partits amics de les Illes, la Franja, Catalunya nord en un primer àmbit. El segon l’Estat Espanyol, els vincles amb el PNV i el BNG treballant en l’àmbit GALEUSCAT. Organitzarem el Congrés l’any que ve a Barcelona, del ELDR amb el que estem lligats a Europa i hi estem plenament integrats (feina feta per en Carles Llorens i l’Ignasi Guardans). Aliances als Països Catalans, amb els partits nacionalistes de l’Estat, i connectats amb Europa. Estem a punt !
Ara li toca el torn a l’Antoni vives qui, també, amb una escenificació per rendir comptes per explicar als companys delegats s’aconsegueix crear la sensació de que ho explica a cadascú. Hem crescut en nombre de militants 63.892 carnets. Hem crescut sense tenir govern i això és important perquè vol dir que el suport a CDC va creixent. Agraïment a Vicent Villatoro i a tothom qui des de la Fundació Trias Fargas, a en Quim Colominas. Avui, l’objectiu de la fundació és treballar per la Casa Gran. “Sou la consciència missionera de la llibertat nacional”
Per l’àmbit sectorial, la Carme Vidal i l’Antoni Fernàndez Teixidor expliquen la seva tasca de control d’oposició però també d’aportació de propostes. D’aquesta forma s’intentava també identificar persones que podessin treballar amb nosaltres en cadascun dels àmbits, creant consells assessors en les diferents àrees. Gent amb sensibilitat distinta però gent que treballa amb nosaltres dins la Casa Gran. Coneixement i obertura a la societat catalana. Feina qualificada i de valor afegit. Que puguem anar pel País saben que tenim el millor coneixement i les millors propostes, de forma que la gent pugui confiar –com a conseqüència- en la nostra capacitat. Patriotes sí però il.lustrats !! Amb el cor al País pel que lluitem però cap per portar als nostres conciutadans i conciutadanes propostes concretes i útils, en contrast amb qui només parla i parla ... Com fer-ho, trencant les divisòries entre militants , simpatitzants i ciutadania ... s’han acabat els vells models de vells partits entesos com a ens tancats. Només si obrim la casa, els catalans confiaran en la Casa Gran.
En l’àmbit de partit fort i arrelat s’hi posa en Lluís Corominas (ens ha enviat per mail 3000 fulls d’informe ;-)) També agraeix a tanta i tanta gent que ha treballat en l’àmbit territorial. Som el partit més arrelat i amb més organització al territori. Més de 10.000 persones van voler presentar-se amb en nom de Convergència i Unió a tot Catalunya. Hem estat els únics que, tot i estant a l’oposició, hem pujat en percentatge de vot. Fa una lectura bona de les darreres eleccions municipals, sense deixar-se de fer una mica d’autocrítica sobre els errors i mancances que, també, n’hi ha hagut.
Ara, això ho dic jo: aprofito per expressar-li el meu agraïment personal per tot el que m’ha ajudat. Una confessió: Quan em vaig reunir amb ell, per primera vegada, abans de les eleccions municipals, per aclarir el funcionament em va dir: “Joan, aquesta vegada no guanyaràs.” I jo, tot i que en el fons també ho sabia, no m’ho volia creure i vaig lluitar per, entre d’altres coses, poder dir-li “doncs sí”. No va poder ser ... la experiència i el càlcul fred es va imposar.
Torno al discurs ...
Financerament, l’Artur aprofita per dir, també, que som un partit sòlid financerament. Endeutament de CiU fa cinc anys eren 12 milions d’euros. En aquest moment 3,3m d’euros. Tots són hipotecaris i per tant estant vinculats a locals. Els locals patrimoni del partit han passat de 27 a 41, fent un esforç de patrimonialització. El pressupost operatiu del partit ha passat de 8,5milions al 2003 a 8 milions el 2008 i que vol dir que comparat amb l’inflació vol dir que hi ha hagut una reducció d’un 20%. Això vol dir, també, que el partit pateix una mica però cal per tenir l’equilibri econòmic. Hi ha treballat, principalment, Daniel Osàcar i Germà Gordó.
L’acció política ens l’explica la Dolors Batalla (alcaldessa de Valls). S’ha fet molta feina però també molts penseu que no n’hi ha prou. Que potser no ens mereixem el tracte que heu rebut. Tots patim el veure com, amb aquest govern, el nostra País es fa més petit. Ara bé, també diu que el pitjor ja ha passat. Amb el que hem passat, ens hem enfortit, som més forts. Amb tot el que ha passat, si encara som aquí és perquè hem fet les coses bé. Les dificultats ens han fet créixer i res del que ha passat ens ha de fer oblidar que hem guanyat el partit tot i que les “trampes” no ens han permès visualitzar-ho. No ens hem de deixar entabanar ni oblidar-ho.
Ara un vídeo amb moments de campanyes fa escalfar a la gent.
Acaba en Mas dient que això s’ha de millorar. Tot i la feina feta, ho hem de millorar. Som plenament conscients de que aquesta és una feina que es pot millorar i s’ha de millorar. I acaba fent una crida i una invitació a CDC a edificar la Casa Gran del Catalanisme. “La casa Gran del Catalanisme ha de servir perquè Catalunya no es faci més petita. Ni econòmicament, ni culturalment, ni internacionalment, ni nacionalment. Parlo del respecte cap al propi País ni cap a la seva gent. El catalanisme ha aixecat aquest País en moments difícils ... va ser anys enrere quan el catalanisme va aixecar el País quan estava en dificultats, el va aixecar ara fa 30 anys ... i ara que el País torna a estar en dificultats, tenim l’obligació de tornar a aixecar aquest País. No és tant important qui estigui al davant com que siguem molts. Sumar gent, obrir les portes del nostre partit , de la nostra força política. Com a principal força catalanista faig la reflexió a actuar amb generositat, amb altura de mires i amb sentiment patriòtic. Potser ens farà una mica menys protagonistes a Convergència, però ens farà més eficaços i complirem millor aquest deure d’enlairar el País en un moment de dificultats de tot ordre. El sentiment catalanista, al llarg de l’història ha practicat un gran virtut. El catalanisme no ha estat ni de dretes ni d’esquerres, ni dels progressistes ni dels conservadors, ni de la gent amb més o menys possibilitats, ni dels creients ni dels més agnòstics, el catalanisme ha amarat totes les sensibilitats i tots s’han sentit catalanistes. També incorpora un risc, la dispersió. El catalanisme és tant divers que corre el risc de fragmentar-se. És important tornar-lo aglutinar i potenciar amb tot el seu poder i força. La diversitat és una riquesa però la dispersió és una feblesa. Quan el catalanisme no pot dirigir el destí del País, per molt que hi hagi un partit catalanisme a dintre, el país no pot o nova en la direcció que al país l’interessa. Per això la casa gran. Per això hem d’incorporar gent que te sensibilitats nacionals diferents, potser que baixaria en estacions nacionals diferents, però és important que molta i molta gent d’aquest país estigui disposada a pujar en aquest tren. Fins i tot potser que les parets de convergència estan massa marcades per la història, gent que no comparteixi el passat però sí que comparteixi el futur. Aquí hi ha de poder participar tothom. Gent que no ha estat mai de convergència ni potser en voldrà ser mai. Casa única, NO!! Ara bé, una cosa és que hi hagi cases diverses, no és problema. Però hi ha d’haver una Casa Gran que aglutini el màxim de sensibilitats i lideratge. Aquesta casa gran sempre ha estat CDC i us demano que el nostre repte sigui fer-la encara més gran. Més gran al servei d’un País, més gran al servei d’un Poble, més gran al servei d’una Nació que és Catalunya.
A partir d’aquí, fem la votació i pel que veig, sembla a la búlgara. A veure què surt ...
D’horari ja ens estem passant i no se pas com acabarem perquè el timing està comprimit i no se com arribarem a fer-ho. Aquest matí ja hem discutit un Pla B (d’horaris) i em sembla que ja hi hem entrat.
Resultat: 1653 vots emesos, 1626 sí. Deu ser gairebé el 99% i només hi ha hagut 5 no,s
I tothom cap a les seves ponències ... i jo de guàrdia a la sala de mesa.
Ahir, vam acabar gairebé a la una i aquest matí a primera hora ja hi érem el tros en la reunió de la Mesa. Ara estem a l’inici del plenari on anem a escoltar l’informe de gestió de la Direcció Nacional, a càrrec del Secretari General, l’Artur Mas.
Disculpeu-me el redactat però vaig escrivint a mida que el discurs es va desgranant i anar canviant de temps verbal em serà difícil perquè no hi estic acostumat ni sóc periodista. Preneu la bona voluntat.
Puja l’Artur i el plenari esclata en un carinyós aplaudiment. Hi ha ganes! Ganes de pencar i d’anar endavant. Ahir en Pujol parlava de l’orgull de ser convergent, de l’orgull que podem i hem de tenir de la feina feta per Convergència i també per Unió.
Avui es nota aquesta il.lusió i veig que la gent està molt animada. Hi ha molta més gent que ahir.
Veig també a l’Artur molt còmode. Sense cap cofoisme però segur. El primer que diu és que aquest Congrés no ha de tenir ni expressar cap ressentiment vers res ni ningú. Tot depèn de nosaltres. Fa un repàs de la situació de l’Estatut, de com va anar, de la incapacitat dels partits catalans d’anar junts a defensar els interessos de Catalunya a Madrid, donat el fet de que no tots tenen les mans lliures per fer-ho. Veurem d’aquí a pocs mesos com acaba el fet del recurs davant del Tribunal Constitucional. “Un tribunal Constitucional (dividit i mediatitzat) no pot alterar el pacte democràtic de dos parlaments democràtics lliuraments elegits ni alterar la voluntat democràtica del poble de Catalunya, lliurement expressada a les urnes”.
El que ara ha d’aplicar l’Estatut va ser el líder de les esmenes “per escrit” contra l’Estatut i contra les quals vam haver de lluitat i, ara, Presideix Catalunya. Va haver-hi una forta abstenció, només va votar el 49% i d’això no ens en podem alegrar. Les conseqüències pel País són: si acaba bé, Catalunya haurà aconseguit un major nivell d’autogovern però si no acaba bé, també voldrà dir que si aquest Estatut no hi cap a la via constitucional, també voldria dir que hem arribat al límit, al sostre.
Les eleccions catalanes 2006 (les primeres des de l’oposició). 2 diputats més dels que teníem i 11 més que els socialistes (amb una diferència de més de 140.000 vots). Si comparem amb els nombres actuals a Madrid, la diferència relativa entre el PSOE i el PP avui és molt més petita ... Vam guanyar clarament però van faltar 40.000 vots (3 diputats més) i per tant, tot i fer els deures no vàrem assolir l’objectiu. Si vàrem fer els deures va ser gràcies a tots però si no es va assolir l’objectiu, aquesta responsabilitat ha de descansar sobre els líders. No vam saber convèncer prou i jo concretament, com a candidat, no vaig saber convèncer prou.
Reconeixement a en Xavier Trias per la dedicació i la feina que està fent. -A l’Artur l’Ajuntament de Barcelona el toca ben de prop perquè ell hi va ser-
Amb 9000 vots més hauríem tret 13 diputats enlloc de 10. Convenientment distribuïts per diferents demarcacions electorals. Ara bé, en tenim 10 i podem ser altament decisius a la política espanyola i, sobretot, en benefici i prioritat a la política pels catalans. No devem res al partit popular ni al partit socialista. No els devem res. Rebrem moltes pressions per ser bons minyons, per ser responsables i per tenir sentit d’Estat però, ara bé i dit amb solemnitat: com que no els devem res i som molts conscients de que la nostra feina ha estat generosa durant anys i anys, si els partits estatals no compleixen amb Catalunya, CiU tampoc no te cap obligació de complir, en aquest cas, amb els socialistes. Si en algun moment cal entendre-s’hi es farà sense complexes però si, en algun moment, cal no entendre-s’hi, també ho farem!
Quan a la feina del dia a dia del partit, farem una mica de resum de les sis grans àrees. Primer donar les gràcies de tot cor a tota la militància de CDC i també als nostres simpatitzants, als milers de regidors i regidores, alcaldes i alcaldesses que cada dia donen la cara per nosaltres. Les gràcies també a tots els consellers nacionals i càrrecs del partit. Gràcies també al President Pujol per quelcom que molt pocs líders que han estat en primera línia. “ell ha deixat fer sense deixar d’ajudar”.
Ara és el torn de Felip Puig qui, dret, amb l’Artur al faristol i a manera de duo, va saludant als diferents companys dels partits amics de les Illes, la Franja, Catalunya nord en un primer àmbit. El segon l’Estat Espanyol, els vincles amb el PNV i el BNG treballant en l’àmbit GALEUSCAT. Organitzarem el Congrés l’any que ve a Barcelona, del ELDR amb el que estem lligats a Europa i hi estem plenament integrats (feina feta per en Carles Llorens i l’Ignasi Guardans). Aliances als Països Catalans, amb els partits nacionalistes de l’Estat, i connectats amb Europa. Estem a punt !
Ara li toca el torn a l’Antoni vives qui, també, amb una escenificació per rendir comptes per explicar als companys delegats s’aconsegueix crear la sensació de que ho explica a cadascú. Hem crescut en nombre de militants 63.892 carnets. Hem crescut sense tenir govern i això és important perquè vol dir que el suport a CDC va creixent. Agraïment a Vicent Villatoro i a tothom qui des de la Fundació Trias Fargas, a en Quim Colominas. Avui, l’objectiu de la fundació és treballar per la Casa Gran. “Sou la consciència missionera de la llibertat nacional”
Per l’àmbit sectorial, la Carme Vidal i l’Antoni Fernàndez Teixidor expliquen la seva tasca de control d’oposició però també d’aportació de propostes. D’aquesta forma s’intentava també identificar persones que podessin treballar amb nosaltres en cadascun dels àmbits, creant consells assessors en les diferents àrees. Gent amb sensibilitat distinta però gent que treballa amb nosaltres dins la Casa Gran. Coneixement i obertura a la societat catalana. Feina qualificada i de valor afegit. Que puguem anar pel País saben que tenim el millor coneixement i les millors propostes, de forma que la gent pugui confiar –com a conseqüència- en la nostra capacitat. Patriotes sí però il.lustrats !! Amb el cor al País pel que lluitem però cap per portar als nostres conciutadans i conciutadanes propostes concretes i útils, en contrast amb qui només parla i parla ... Com fer-ho, trencant les divisòries entre militants , simpatitzants i ciutadania ... s’han acabat els vells models de vells partits entesos com a ens tancats. Només si obrim la casa, els catalans confiaran en la Casa Gran.
En l’àmbit de partit fort i arrelat s’hi posa en Lluís Corominas (ens ha enviat per mail 3000 fulls d’informe ;-)) També agraeix a tanta i tanta gent que ha treballat en l’àmbit territorial. Som el partit més arrelat i amb més organització al territori. Més de 10.000 persones van voler presentar-se amb en nom de Convergència i Unió a tot Catalunya. Hem estat els únics que, tot i estant a l’oposició, hem pujat en percentatge de vot. Fa una lectura bona de les darreres eleccions municipals, sense deixar-se de fer una mica d’autocrítica sobre els errors i mancances que, també, n’hi ha hagut.
Ara, això ho dic jo: aprofito per expressar-li el meu agraïment personal per tot el que m’ha ajudat. Una confessió: Quan em vaig reunir amb ell, per primera vegada, abans de les eleccions municipals, per aclarir el funcionament em va dir: “Joan, aquesta vegada no guanyaràs.” I jo, tot i que en el fons també ho sabia, no m’ho volia creure i vaig lluitar per, entre d’altres coses, poder dir-li “doncs sí”. No va poder ser ... la experiència i el càlcul fred es va imposar.
Torno al discurs ...
Financerament, l’Artur aprofita per dir, també, que som un partit sòlid financerament. Endeutament de CiU fa cinc anys eren 12 milions d’euros. En aquest moment 3,3m d’euros. Tots són hipotecaris i per tant estant vinculats a locals. Els locals patrimoni del partit han passat de 27 a 41, fent un esforç de patrimonialització. El pressupost operatiu del partit ha passat de 8,5milions al 2003 a 8 milions el 2008 i que vol dir que comparat amb l’inflació vol dir que hi ha hagut una reducció d’un 20%. Això vol dir, també, que el partit pateix una mica però cal per tenir l’equilibri econòmic. Hi ha treballat, principalment, Daniel Osàcar i Germà Gordó.
L’acció política ens l’explica la Dolors Batalla (alcaldessa de Valls). S’ha fet molta feina però també molts penseu que no n’hi ha prou. Que potser no ens mereixem el tracte que heu rebut. Tots patim el veure com, amb aquest govern, el nostra País es fa més petit. Ara bé, també diu que el pitjor ja ha passat. Amb el que hem passat, ens hem enfortit, som més forts. Amb tot el que ha passat, si encara som aquí és perquè hem fet les coses bé. Les dificultats ens han fet créixer i res del que ha passat ens ha de fer oblidar que hem guanyat el partit tot i que les “trampes” no ens han permès visualitzar-ho. No ens hem de deixar entabanar ni oblidar-ho.
Ara un vídeo amb moments de campanyes fa escalfar a la gent.
Acaba en Mas dient que això s’ha de millorar. Tot i la feina feta, ho hem de millorar. Som plenament conscients de que aquesta és una feina que es pot millorar i s’ha de millorar. I acaba fent una crida i una invitació a CDC a edificar la Casa Gran del Catalanisme. “La casa Gran del Catalanisme ha de servir perquè Catalunya no es faci més petita. Ni econòmicament, ni culturalment, ni internacionalment, ni nacionalment. Parlo del respecte cap al propi País ni cap a la seva gent. El catalanisme ha aixecat aquest País en moments difícils ... va ser anys enrere quan el catalanisme va aixecar el País quan estava en dificultats, el va aixecar ara fa 30 anys ... i ara que el País torna a estar en dificultats, tenim l’obligació de tornar a aixecar aquest País. No és tant important qui estigui al davant com que siguem molts. Sumar gent, obrir les portes del nostre partit , de la nostra força política. Com a principal força catalanista faig la reflexió a actuar amb generositat, amb altura de mires i amb sentiment patriòtic. Potser ens farà una mica menys protagonistes a Convergència, però ens farà més eficaços i complirem millor aquest deure d’enlairar el País en un moment de dificultats de tot ordre. El sentiment catalanista, al llarg de l’història ha practicat un gran virtut. El catalanisme no ha estat ni de dretes ni d’esquerres, ni dels progressistes ni dels conservadors, ni de la gent amb més o menys possibilitats, ni dels creients ni dels més agnòstics, el catalanisme ha amarat totes les sensibilitats i tots s’han sentit catalanistes. També incorpora un risc, la dispersió. El catalanisme és tant divers que corre el risc de fragmentar-se. És important tornar-lo aglutinar i potenciar amb tot el seu poder i força. La diversitat és una riquesa però la dispersió és una feblesa. Quan el catalanisme no pot dirigir el destí del País, per molt que hi hagi un partit catalanisme a dintre, el país no pot o nova en la direcció que al país l’interessa. Per això la casa gran. Per això hem d’incorporar gent que te sensibilitats nacionals diferents, potser que baixaria en estacions nacionals diferents, però és important que molta i molta gent d’aquest país estigui disposada a pujar en aquest tren. Fins i tot potser que les parets de convergència estan massa marcades per la història, gent que no comparteixi el passat però sí que comparteixi el futur. Aquí hi ha de poder participar tothom. Gent que no ha estat mai de convergència ni potser en voldrà ser mai. Casa única, NO!! Ara bé, una cosa és que hi hagi cases diverses, no és problema. Però hi ha d’haver una Casa Gran que aglutini el màxim de sensibilitats i lideratge. Aquesta casa gran sempre ha estat CDC i us demano que el nostre repte sigui fer-la encara més gran. Més gran al servei d’un País, més gran al servei d’un Poble, més gran al servei d’una Nació que és Catalunya.
A partir d’aquí, fem la votació i pel que veig, sembla a la búlgara. A veure què surt ...
D’horari ja ens estem passant i no se pas com acabarem perquè el timing està comprimit i no se com arribarem a fer-ho. Aquest matí ja hem discutit un Pla B (d’horaris) i em sembla que ja hi hem entrat.
Resultat: 1653 vots emesos, 1626 sí. Deu ser gairebé el 99% i només hi ha hagut 5 no,s
I tothom cap a les seves ponències ... i jo de guàrdia a la sala de mesa.
