Poques coses em fan més feliç que estimar uns pares que em fan sentir tant orgullós. El Nadal sempre ha estat molt especial per la família i no se si és perquè em faig gran, o perquè cada vegada tenim menys ocasions com aquesta però, avui, ha estat per mi un dia molt especial.
Reunir la família al cau és una sensació de plenitud que voldria compartir, però més encara quan, mare i pare, ens donen lliçons de saviesa i amor. Tots dos m’han donat la constància i el valor del sacrifici; la mare, a més, encara no m’ha deixat de sorprendre amb la seva tendre saviesa.
Trobar-se al voltant de la taula amb els tradicionals canalons i pollastre és com sentir que encara sóc nen. Fa dies que s’ho treballen amorosament. El pare fa la seva feina; des de l’hort vigila els pollastres (5kg nets feien) que el veí li engreixa i procura tenir a punt l’amanida (api, escarola, enciam ...) La mare fa dies que rumia per no oblidar ni el més petit detall, fa dies que s’ho ha organitzat per cuinar i rostir per tenir-ho tot a punt per avui, fer goig a taula. Quina feinada per fer els canelons: rostir la vedella i el porc amb llar i oli. Apart, la “pechuga” de gallina –més gustosa , diu ella- ; em sembla que hi afegeix un parell de fetgets de pollastre i un cervell de xai. Tot trinxat amb la vella màquina ... La ceba rostida amb mantega –també ben roseta- i després a barrejar-ho tot amb la carn i una mica de llet per amorosir abans d'embolicar. Quina feinada!
Tot però, per triomfar avui a l’apoteosi de la festa. Ella vestida de mestressa, amb els galons que li confereix el davantal comença amb el ritual: Quans en vols (de canelons)? On vas a parar, te, quatre! Cuixa o “pechuga”? Sempre amb la mateixa cantarella de qui acaba fent el que li ve de gust sabent el que ens agrada i la mida de la gana (multiplicada per dos). No me’n posi tant! Però ella fa el que vol, que per això és la mare. Perquè vol que ens atipem i perquè vol omplir-nos a vessar del seu amor de cassola en forma de pinyons, panses, peres, prunes i orellanes. Aquest any, encara, hi ha afegit carn de porc rostida –diu que abans també es feia- Quina festassa la de la mare, quan ens te tots a la taula. El pare s’ho mira, feliç de la trobada. Li diu la mare, Joan, l’any que ve no me’ls portis tant grossos que em costen de rostir. El pare, no li farà cas perquè ni ell seria el pare, ni faria feliç a la mare.
I al final de l’àpat, amb els torrons, he intentat, per tornar-li una mica d’amor, llegir-li a la mare el Romanç de la coca, que no he pogut acabar. Però la mare, sàvia , s’hi ha tornat amb un altre poema: el plat de fusta. I encara no n’ha tingut prou que me’n ha descobert un altre: la festa major.
Aquí us els deixo perquè tots dos contenen els ingredients de la seva felicitat i el perquè del seu enamorament.
Quina saviesa la de la mare!
EL PLAT DE FUSTA
Un cert home va envellir,
i com més els anys venien,
més les forces li fugien,
i al fi no es pogué tenir;
i per causa de l'edat,
i del pols molt tremolós,
així que menjava, dos
tot seguit feia del plat.
Per sabut deixo de banda
com per tal causa posava
les estovalles: vessava
quasi sempre la vianda.
El seu fill, cansat d'això,
i qui és el vell oblidant,
diu cremat: "-D'aquí endavant
menja el pare en un recó.
Tanta trencadissa assusta
i més no es pot aguantà;
avui mateix menjarà
el pare en un plat de fusta".
En compliment del manat,
al pobre vell es donava
un plat de fusta, i menjava
en un recó, com llençat.
I això dirà fins que un dia
observà el fill un petit
que era séu, molt eixerit,
que un troç de fusta tenía,
i encara que de pocs anys,
treballava per trencar-la,
i en trencar-la i arranjar-la
hi posava el seus afanys.
-Què fas? - preguntà al xicot-.
Què es proposes? Què barrines?
I el seu fill- No ho endevines?
li respon tot palpissot,
i amb el dit posat al llavi,
"un plat de fusta, perquè,
quan tu seràs vell, farè
que hi mengis com ara l'avi".
Es cremà en sentir això
el seu pare tant i tant,
que li pegà, i tremolant,
el nin cridà amb un gran plò.
"-Com veia que al pare teu
li donaves semblant plat,
jo fer-ne un per tu he pensat
perquè tu ets el pare meu¡"
Calla el nin; el pare pensa;
al seu fill dóna un petó,
de l'avi s'en va al recó,
li agafa el plat i m'el llença;
i amb commoguda paraula
mana com un desagravi,
que en endavant tingui l'avi
el lloc preferit a taula,
i ho mana perquè repara
que és exacte i ben segur
"que el fill es portarà amb tu
com tu et portis amb el pare".
Si ets bon fill, bons fills tindràs,
el teu exemple aprendran,
que és molt veritat el refrany:
Èpica d’una Festa Major
Alegres repiquen al vol les campanes;
i a punta de dia ja surt un pregó,
que el batlle publica per fer saber al poble,
que avui és la festa, la festa major.
Al mig de la plaça s’aixeca un tablado,
que diu a les noies que allí es ballarà,
i els joves del poble se’n van amb frisança,
a rebre la cobla que està per arribar.
Hi ha festa d’església, concert al casino,
sortija i tauletes que venen torrat;
funcions de teatre, per còmics de fama;
hi ha focs i sardanes, i balls d’envelat.
Ja arriba la cobla! Sentiu la tenora?
que dolça modula! Quin so més potent!
Ja fa la passada, tocant una estona
davant de la casa de l’ajuntament.
A joves i velles que estan ja vestint-se,
per anar a missa, a missa major,
les cames els brinquen, el cor se’ls eixampla
no en ballaran poques després del sermó!
Ningú es queda a casa. Tothom vol més aire,
sortir a divertir-se, rodar pels carrers.
Quina gent, mare meva! Fins i tot hi ha cares noves,
ja es veu per la roba que són forasters.
Tothom està alegre. Davant de l’església
de joves del poble s’hi forma un cordó,
que n’és de bonica la festa del poble,
la festa de casa, la festa major!
En caure la tarda, al poble entra un jove,
porta un trajo negre, vesteix molt sever,
és guapo, moreno, té bona presència,
no sembla del poble, deu ser foraster.
Camina de pressa, sovint es detura
i mira les cases amb molta atenció,
quan és a la plaça, sospira i contempla
els arcs que la volten, cor pres d’emoció.
- Aquí l’esperava sortint de l’ofi ci,
–Murmura amb tristesa–, i aquí em va donar el sí,
la trobaré morta, serà ja casada?,
no vull pas pensar-hi, què fóra de mi?
De sobte la cobla del ball de la tarda
fa sonar una tonada que sentíem en temps passat.
- Qui sap si ara balla, si balla amb un altre!
exclama, i s’aixeca per anar a l’envelat.
- No –diu– no he de fer-ho, les forces em manquen;
me’n vaig a cal batlle, que ell prou m’ho dirà.
I ja no s’hi pensa, donant la volta a la plaça,
a casa del batlle, de pressa se’n va.
Ja són prop les dotze. La nit és preciosa;
no es veu un sol núvol; fa un cel estelat,
la cobla fa estona que toca, com ballen!
quin goig fan les noies que hi ha a l’envelat.
Hi ha anat tot el poble, vestit de les festes.
Les noies per anar-hi s’han fet un vestit,
les velles, cansades de tot, fan becaines,
només es desperten quan creix el brogit.
No hi falta una noia. I quina estranyesa!
La Margarideta també ha anat al ball;
hi ha anat a la força, son pare entestant-s’hi
me l’ha convençuda, no sense treball.
Però ella no balla. Si ni s’ha fet roba!
Va tota de negre, vestida de dol;
D’ençà que el seu Jaume va anar-se’n del poble
no troba en el poble ni goig ni consol.
Quan més entristida la pobra es trobava,
un jove s’hi apropa, mirant-se-la bé.
- Que està compromesa? –li diu amb dolçor–
- Dispensi’m, no ballo –contesta–; no en sé.
- Ni amb mi, ni amb Jaume? –Replica aquell jove–
com pot ser possible que em diguis que no?
- En Jaume! –Exclama ella– , s’aixeca, se’l mira,
se’l menja amb la vista i arrenca amb un plor.
La gent se n’assabenta. Sa mare s’alarma,
Tothom acostant-s’hi la vol consolar.
- No es res –diu el batlle que sap qui és el jove–
son plors d’alegria, ja es consolarà.
I tant si es consola!, després d’explicar-se
les mil amargures que els dos han passat,
la nit se’ls fa curta, ballant l’han passada,
dels balls del programa ni un sol n’han deixat.
I des d’aquella hora, la Margarideta,
per qui era la vida neguit i tristor,
també diu, joiosa, que preciosa és la festa...
la festa del poble, la festa major!...
