Ahir al vespre vam sopar amb en Dani i la Dolors. Dos amics a qui m’aprecio molt i conec des dels meus 16 anys. Ell treballava a can Casabella i jo vaig, diguem-ne, ocupar el seu lloc mentre el marxava a la mili. Allà ens vam fer amics i vam anar creixent en vides paral·leles, ells amb l’Helena i l’Ernest i nosaltres amb en Marc i en Joan.
Ai Dani! Aquelles tardes de futbol! Te’n recordes ...
Però vaja, el post va de Montserrat. Encara que no ho sembli.
Aquest matí hem quedat amb en Vicent per sortir en moto i, com sempre, sense ni idea d’on anar. “la libertad querido Sancho”
Al final hem anat a petar a Montserrat on, per casualitat, avui han obert la carretera (amb limitacions) després de dies de tancament per les esllavissades.
No se com ni perquè, de tant en tant hi vaig a petar. De petit, amb la religiositat familiar i les visites amb l’escola. Després, quatre o cinc anys seguits, per setmana santa, caminant des d’Arenys de Munt (en dos dies) amb una colla d’amics. Recordo aquell caminar i caminar fins arribar a veure la Mare de Déu on, fins i tot els més descreguts, feien la visita al cambril amb un fort respecte i posat cerimoniós. Més tard, sempre ha anat sortint l’ocasió per tornar-hi. Avui no hem pogut visitar a la Moreneta perquè, a l’hora que hi hem anat, no ho permetien.
Una anècdota de la que vaig prendre nota per sempre més. Amb les coses sagrades no s’hi juga, ni que sigui de broma. El dia del sorteig de la mili, amb uns amics, vam decidir anar a posar un ciri a Montserrat. La veritat és que no sé ni perquè ho vam fer ni de qui va sortir la idea. Suposo que una ximpleria més de joves que, sense malícia, tampoc ho vam rumiar gens.
El resultat: dels tres que hi vam poder anar (el quart havia tingut un accident i no va poder vanir) un a Galícia (jo), un a Canàries i l’altre a Melilla. Au! I el que no hi va anar, “excedente de cupo”. Que cadascú s’ho prengui com vulgui.
Res més. A la una a casa, dinar, i a escriure un parell d’articles, de posts pel blog, i preparar la setmana que es presenta atapeïda com totes les dels meus darrers dos anys.
