Començo a pensar que marxar, demà, amb l’avió de tres quarts de dues de la tarda és una mica just. Només a 7 hores del partit. Mira que si s’acumulen endarreriments ... Mare de Déu! Sortirem puntuals? Taxi? Stadio Olimpico? No cridem el mal temps ...
Bé. No hi pensem. Pensem en la gran sort que representa tenir bons amics com el que divendres, a les tres menys cinc, em va trucar per dir-me que em donava una entrada. Tot havia començat aquell mateix matí en una trucada per un altre cosa. Hi ha millor sort que tenir amics així ? perquè si he d’esperar que em toqui per sorteig ... :-(
Gràcies, gràcies i gràcies :-)))
Mai he anat a una final de Champions. Aquesta vegada en tenia moltes ganes però no em feia il·lusions. Ni em va tocar el sorteig ni comptava pas trobar una cosa així. No passa mai i, a mi m’ha passat i tinc la gran sort de poder-hi anar.
Ara no vull pensar en res més. Gràcies i cap a Roma.
Que guanyi el millor, que és el Barça!
Jo, per si de cas, hi vaig amb ganes de jugar! Il·lusionat com un nen!
