Quan des de CDC pensàvem què fer per commemorar els 30 anys d’Ajuntaments democràtics, de seguida va sortir l’idea de fer aquest homenatge. Crec que va ser en Pim Montserrat qui ho va suggerir i, de fet, va ser qui més hi va treballar. Sense ell, segurament també l’hauríem fet però hauria estat diferent. Amb ell, de seguida vam coincidir en el compromís que fos un acte de reconeixement a la persona, sense política, i donant-li una dimensió humana i de Ciutat, de manera que tothom podés sumar-s’hi i ningú se sentis incòmode participant en un acte organitzat, en definitiva, per la gent de CiU.Així crec que va ser i molts ens ho van reconèixer.
Estava datat feia mesos per poder comptar amb el President Pujol i amb en Ramon Camp. El primer perquè coneixem la relació personal d’aquells inicis difícils i el segon, pel treball intents que van fer junts i sabíem que en Ramon hi voldria ser com un mes. Total, el fet va ser que havíem anat a triar el dia del partit de tornada amb el Chelsea i que ens hi jugàvem ser a la final o no. Quan ho vam saber, vam patir per l’assistència i vam decidir, a contracor, instal·lar una pantalla gegant a la sala (sense so) per tenir-la acompanyant i així la gent podés sopar pensant que tenia la tele aprop. No se si és perquè el resultat era el que era i anàvem perdent o perquè jo estava d’esquena, el fet és que em semblava que pràcticament ningú s’hi fixava però, en marcar, tota la sala es va aixecar. 5 minuts d’eufòria i tornada al sopar apagant la pantalla. La “coreografia” ens havia sortit perfecte.
En fi, dic això perquè són les coses que et fan patir quan organitzes qualsevol cosa.
El fet però, és que la sala estava al límit de capacitat i que el respecte i estimació cap al Pepito van crear un clima de cordialitat molt maco.
En Pujol, s’hi sentia cofoi i va fer-nos un d’aquells discursets en que la gent s’hi fa fer un tip de riure però amb la profunditat i el fibló marca de la casa.
